ELS "ANTI" RES

 Escrit publicat al Diari de Tarragona el 21 de setembre 2013 

Sóc federalista. Ho he dit per activa i per passiva, com també he dit que mai em trobaran contra el moviment independentista. I he dit també que jo mai he estat “anti” res, bé només amb una excepció per les meves arrels, per la persecució que va patir la meva família, per la meva lluita antifranquista colze a colze amb anarquistes,comunistes, socialistes i, com no, independentistes, federalistes... o senzillament pels meus ideals: sóc antifeixista de cap a peus. 

I també he dit, i repeteixo sense embuts, que estic pel Dret a Decidir dels pobles, el dret a escollir el seu futur, el dret a exercí la voluntat popular. Estic, com veieu, en una posició que avui no esta, diguem-ne, ben rebuda, o poc reconeguda i fins i tot alguns diuen que gens creïble. Potser si, però com puc deixar de costat el que jo crec sincerament com el millor per Catalunya, la terra per la que he lluitat tants anys ?.

Els que com jo som federalistes anem com desorientats, anem com acomplexats: medis ultra nacionalistes per un i per l’altre cantó, ens deixen en una posició difícil, no per por o per manca d’arguments, que els tenim –cal llegir escrits molt aclaridors tant de Rocío M. Sampere, Laia Bonet i molts d’altres- , sinó per l’agressivitat d’alguns i la violència dels altres (verbal i de fet, com ara  atac a la seu de la Generalitat a Madrid). Cada cop que intentem treure el “nas” els atacs son ferotges i clar, com no, pensem que és millor fer el treball de formigueta i, ves per on, de mica en mica van sortint veus que ens fan veure que no estem tant lluny de la realitat social– l’esplèndid escrit de Jordi Évole a El Periódico del dia 15 de setembre “Uno de la majoria silenciosa” n’és un exemple - , que segurament no som tant pocs com diuen ni els altres son tants  com voldrien ( els d’aquí i els d’allà), i em refereixo naturalment als ultra nacionalistes.

Seria absurd per la meva part no reconèixer aquesta ample participació a la Via Catalana, com seria un error pensar que és un fet “anecdòtic”. No, no caure amb aquesta ximplesa com han caigut els sectors ultra nacionalistes espanyols. 

Comparteixo amb els participants a la Via  l’anhel de llibertat, la defensa d’ allò que ens correspon, la lluita pels drets socials (moltes pancartes amb al·lusions a les retallades que la televisió catalana ha ignorat i ha amagat), comparteixo amb ells els crits contra les retallades de CiU i del PP, comparteixo el clam  contra un Estat (l’espanyol) què ha fet sempre orelles sordes, que ens va retallar un estatut votat per tots, i que s’amaga al darrera d’una suposada majoria silenciosa per quedar-se sense fer res i ignorar un clamor que demana negociació i propostes per una sortida pacífica i acceptada per una majoria. Silenciosa si, però no indiferent del que succeeix al seu voltant.

Dins dels socialistes hi ha diferents sensibilitats sobre aquest tema, i la picabaralla (als medis d’informació) ha estat fins i tot ferotge. És clar que la premsa, d’un i l’altre cantó, ho aprofita tot, i cada declaració d’uns o altres, es magnifica fent sang d’allò que hauria de ser un debat serè entre companys d’un partit on li cal seure i parlar més que “vocear”. Veus alçades per omplir de raons a qui relacionen independentisme amb l’antisocialisme (de nou els “anti”) o aquells que pretenen que el socialisme sigui anti-independentiste (més ”anti”), i així és clar no anem enlloc. 

Deixem clar el nostre compromís amb el dret a decidir i també el nostre dret a polítiques socials que garanteixin el benestar del poble,  i deixem que la gent, aquesta bona gent que és “anti res”, que lluita pel que creu just tingui la opció de fer sentir la seva veu vers quina és la relació que volen o no amb Espanya. Tots, i quan dic tots vull dir precisament això, tenim cabuda dins d’un projecte i tots, absolutament tots, tenim el dret de dir i parlar, de contradir i beneir posicions, d’optar i lluitar. 

Sortim als carrers, expliquem allò què crèiem, allò que ens mobilitza, sempre amb la gent, sempre amb elpoble (d’aquí i d’allà).

Jordi Solé i F

1er Secretari PSC Torredembarra

HOMENATGE RAFAEL CAMPALANS

“LA CONFERENCIA”

 

 Escrit publicat a El Mònic Juny 2013

Vaig a l’acte organitzat per el Sr. Alcalde al Casal, acte anomenat pomposament “Conferencia”, malgrat tothom a parlat de Míting. Però tant s’hi val. Digui com és digui, la oportunitat de tenir una idea clara de cap a on ens porta l'actual Govern i quins son els seus plans de futur, no es podia deixar passar, i menys en uns moments on la corda entre Govern-Govern i Govern-Oposició està més tensa que mai. 

Era d’esperar que el seu recorregut vers la seva gestió fos, als seus ulls, del tot positiva, i, tal i com ja preveia,   els temes que han portar  la tensió entre els Grups Municipals, fossin apartats per donar una imatge quasi festiva de la situació torrenca. Per tant, i al meu parer, res de nou sota el sol torrenc. No pretenia pas veure un exercici de autocrítica, com tampoc esperava, i així va ser, que el Sr. Alcalde assumís qualsevol responsabilitat de les accions que ens han portat a una situació de difícil solució i que més que paraules necessita gestos per part de qui esta governant.

Personalment, i ho dic amb to constructiu, no en va aclarir pas ni cap a on anem o cap a on avancem. De propostes de futur en va fer ben poques, malgrat que va deixar anar una promesa que, per repetitiva, no deixaria de ser interessant si no fos que els gestos contradiuen les seves paraules.

Va dir, davant d’unes 160 persones segons fons oficials, que properament iniciarà una tanda de converses amb els Grups Municipals de la oposició, per tal d’arribar a acords i/o, si més no, mirar d’alleugerar la càrrega que actualment li suposa al Govern haver-se allunyat de la ciutadania de tal manera que, tot el que s’està gestant a l’Ajuntament, és sempre sense cap mena d’informació i sense donar opció al debat i a posar al damunt la taula alternatives i/o altres punts de vista, que, segurament, i així ho vull veure jo, ens portarien a una situació diferent i amb la co-responsabilitat de tots.

La meves preguntes son: Serà l’Alcalde capaç de tirar enrere decisions com ara retornar les competències al Ple?. Estarà disposat el Sr. Alcalde a parlar seriosament sobre lloguers, assessors, piscina, auditori etc?. Està disposat a parlar i trobar una solució als problemes socials i de patiment de moltes famílies torrenques?. Estaria disposat a adaptar l’actual pressupost per fer-ne un que realment estigui al servei de la gent?. I finalment, Què ens demanarà per tal d’escoltar-nos i deixar parlar als Plens i tenir possibilitats d’intervenir a la vida municipal? Ens proposarà l’Equip de Govern un Pla d’Acció coherent i ajustat a la realitat i necessitats actuals?.

Personalment, i m’agradaria equivocar-me, no crec pas que l’Alcalde i el seu Equip, vulguin ara reconèixer que aquests, i altres temes, han estat el que han portar a la situació de crispació que vivim actualment.

Tots tenim la nostre part de culpa, és cert, però els graus de responsabilitat recauen més en qui Governa que no pas en qui fiscalitza, i mentre el governant li molesti l’exercici, democràtic i legítim, de control i participació en les decisions que afecten al bon funcionament del municipi serà molt complicat arribar a acords.

En resum, res de nou, seguim sense conèixer les intencions del Govern i el què ens proposa, i per tant  desconeixem cap a on avancem. Esperem que si és certa la proposta de reunions amb els Grups Municipals, ens doni llum i  ens faciliti a tots el treball que ens correspon a cadascú, que per alguna cosa som, igual que ells, representant legítims de la voluntat popular