dilluns, 28 de setembre de 2009

TRENTA ANYS I QUARANTA CIUTADANS I CIUTADADANES






Trenta anys.


Trenta anys semblen pocs però, sense adonar-nos, aquests trenta anys ens han caigut al damunt com si de petita i fina pluja es tractés.
Trenta ja.
Quants anys teníem llavors?. Pocs, direm. I es clar pocs, molt pocs comparats amb els anys de grisor i dictadura. Amb els anys que varem tenir que aguantar pors, persecucions , maltractes i menyspreu per tot allò que fos sinònim de llibertat.
Trenta anys d’Ajuntaments democràtics, i els temps encara estan canviant de forma galopant en les nostres vides quotidianes. I aquests anys els varem celebrar com es mereixen uns trenta anys de claror, d’alegria, d'esperances per un futur millor i mes lliure. Molt mes lliure per tots. Sí, ho varem celebrar com es mereixen trenta anys de millores en les nostres places, els nostres carrers, i com es mereixen trenta anys a on ens hem sentit vius i protagonistes de les transformacions realitzades, no només d’allò que ens envolta, sinó també de nosaltres mateixos i de la història.

A l’Ajuntament de La Torre es van reunir tots - o quasi bé -, aquells que varen treballar per aconseguir que tots siguem una mica mes lliures. Han passat moltes coses, moltes, en aquests trenta anys. Hem après a moure'ns amb la tolerància i amb el respecte a les idees, hem après a veure clar que tot és com una bufada d’aire i que per tant tot passa massa de pressa i que cal aprofitar el temps, per que d’aquí a trenta anys més, quan veiem les fotos d’ara direm: mira que joves érem.

A l’Ajuntament va parlar, més amb el cor que amb el cap, en Celestí Salort. Aquest home, incomprès, odiat, estimat i que ha mantingut una relació estranya d’amor i d’odi entre la població i el personatge públic, ens va parlar dels seus temps – que també son els nostres - , i ens va emocionar a tots. Va dir coses importants, molt importants, però el millor va ser que va voler deixar enrere els mals moments, les lluites polítiques fraticídes per donar importància a aquelles petites coses que fan que un alcalde comprengui el sentit de ser-ho. Ens va dir “el millor de tot era quan podíem ajudar a la gent a sol ventar els seus problemes, dels carrers asfaltats ja ni m'enrecordo”. En Celestí Salort ens va voler dir: apreneu de l’experiència, res es bo i res es dolent, tot es bo i tot es dolent.

I quanta raó té Sr. Salort !.




Quaranta ciutadans i ciutadanes



Quaranta van ser els ciutadans i ciutadanes del Carrer Antoni Roig que estàvem a la mateixa sala de plens a on en Celestí Salort va pronunciar les seves paraules.
Ells i elles van poder escoltar - en el transcurs de la reunió per explicar el projecte de “reparació del carrer” -, i per boca de l’actual Regidora d’Urbanisme, Mª Dolors Toda una frase que va ressonar com aire fresc dins de la política local: “Venim a proposar, no a imposar”. Sí, ho va dir precisament la dona que, com en Celestí Salort, ha estat – i esta - incompresa, odiada, estimada i que manté aquesta estranya relació d’amor i d’odi entre la població i el personatge públic.

Ells i elles – els veïns i veïnes -, i ella – la Regidora – i ell –l’Alcalde-, i elles i ells junts –Regidors i Regidores - quan van escoltar aquesta petita frase van recollir, d’alguna manera, l’herència dels trenta anys d’Ajuntaments democràtics i el fruit dels homes i dones que, des de la clandestinitats uns, i obertament altres, van lluitar precisament perquè la política fossin propostes i mai, mai mes, imposicions.

Felicitats a tots.
Publicat a El Mònic del mes de setembre 2009

dijous, 24 de setembre de 2009

CASTELLS


El diumenge 4 d'octubre hi ha el VII Concurs de Castells Vila de Torredembarra, 11 colles de país estaran presents a plaça per oferir les seves millors construccions. La colla de casa, els Nois de la Torre, volen fer la millor actuació de la temporada. Per fer possible l'objectiu els Nois de la Torre necessiten col·laboradors i col·laboradores per portar l'organització del concurs. Així doncs, faig una crida a persones que no siguin castellers i que estiguin disponibles el diumenge 4 d'octubre a les 8 del matí.Fer de guies, anunciar les construccions que farà la colla, estar pendents de les demandes i necessitats dels Caps de Colla, estar a les barres del bar (dins treballant), portar la “paradeta” de samarretes..., són algunes de les feines que ens tocarà fer. Qui tingui interès en col·laborar que deixi nom i correu electrònic.Salut!

dimarts, 15 de setembre de 2009

ARENYS, I ARA QUÈ?

No deixarà d’esser un acte de provocació política. Miri com es miri. Pacífica, correcta, sense trampes ni cartró, però una provocació que, sincerament, crec que nomes ha reforçat a les polítiques ràncies espanyolistes. Segueixo pensant que els extrems es retroalimenten. I en el fons perquè?. El resultat ha estat que els independentistes no han resultat ser tants, si tenim en compte que els partits han callat com a putes (perdó). Bé no tots. ERC ha corregut per autoproclamar-se guanyador de no sé què. CiU també s’ho apunta, però és que CiU s’ho apunta tot (independentista, centrista, pal de paller....), Carretero també ens diu que l’èxit es seu, i ara surt en Laporta, que també diu la seva (foteu-li canya, que en som pocs). Què hem guanyat ?, millor dit, què han guanyat?, dons divisió profunda i “lo que te rondaré morena”.

Divisió entre els independentistes, que com ens ha recordat algun que altre líder de CiU, no en son tants dins del sí del seu partit i que s’ha afanyat a donar un toc d’atenció per la mes que possible confusió entre els seus votants (què dirà en Pujol de tot això?...”firmes” arr!!!). Divisió i per tant debilitat, pas enrere i apa a explicar-nos a tots que res de res.

I els espanyolistes?. Dons mira que bé. S’han afanyat a posar en Zapatero (també espanyolista, com ha de ser...ep!, és el President de l’Estat, que volen aquesta gent?), al mateix sac dels independentistes catalans. Quin desprestigi més gran!!!. I de rebot a tocar els dallonses als “sociates”, que en definitiva son”los que rompen España”, que carai!!. O sia que tot molt be. Quins grans favors els hi ha fet.

Sí, una provocació, pacífica, correcta, sense trampes ni cartró, però.......