Ha estat un any molt intens per a mi, tant pel cantó públic com al privat. Intens i apassionant per la experiència viscuda en el mon de la política. Feia molts anys que hi estava apartat i em va costar molt decidir-me tornar a experimentar les sensacions que un sent a l’anar a unes eleccions. En definitiva va prevaler les ganes de fer quelcom per la ciutat a on visc què no pas quedar-me a casa veien passar els esdeveniments com un espectador més.
Deixeu-me agrair a tots i a totes les persones que em van animar i a tots aquells que han participat en aquest blogs donant les seves opinions i portar vida al debat quotidià de la vida social i política de La Torre.
A l’amic Fantasma del Castillo, que sempre ha intentat entendre’m i m’ha recolzat davant dels mals intencionats que sovint no saben distingir entre “rival” i “enemic”, a les seves crítiques, sempre constructives, i a les seves ironies sempre sanes i que em fan pensar.
També a l’amic Siscu (Francesc Mercade), que malgrat que no em tingut molt de contacte personal els seus escrits sempre han estat esplèndids i aclaridors ( trobades a la tercera fase). Espero incrementar els contactes i mantenir la sintonia que amb nostres velles histories, ens permet veure la cultura política (...i de pacte) amb la influència d’anys de lluita per l’ unitat d’objectius. Saviesa acumulada any darrera any, oi?.
I també Jordi Guasch per la seva paciència amb mi i per les llargues converses “ideològiques”, que si patim que si patam, que si “comunista” què si “dretà”. Per la seva sinceritat i la seva constància. Llargues xerrades per acabar allà a on hem començat. Teories sobre el què cal o no cal fer, a on estar i d’on fugir. Ah, i recordar-li que “qui perd els orígens, perd la identitat”.
Un record per a Isabel Acosta i Olga García per la seva senzillesa i agudesa, per ser constants, per els seus llargs somriures, per la seva confiança en un futur millor i el seu optimisme contagiós.
A Juan Pérez, com no, per, senzillament, ser com és. Per deixar-me coses clares, per la seva complicitat, per com veu les coses de forma planera i increïblement lògiques.
I finalment a Mª Dolors, per la seva confiança, el seu esperit lluitador, per la seva comprensió i per aconseguir que em tornés interessar per la política i tenir , de nou, objectius per lluitar. Per parlar sempre clar, per no amagar mai res, per donar il•lusió i ganes de fer a tots aquells que vam confiar en un projecta que encara és vàlid i cal enfortir.
I res, a molta més gent com l’Anton, l’Anna, l’Oscar (els millors riures dels meus darrers anys), a la Sira per ser una perfecta companya de feina, als pares de l’escola de l’Antina que granet a granet m’han fet retrobar amb la innocència de la infància, i a tots aquells que m’oblido no per què no siguin importants, sinó per què els anys no perdonen.
