dimecres, 6 de febrer de 2008

FINS AVIAT PARE


Encara avui, quan penso amb tu, sento al rostre l’aire perfumat de primavera quan em portaves a donar un volt pujat a la bicicleta que tu conduïes suament pels carrers de Mollet. Jo, recordes, pare, anava assegut a una cadireta que t’havies instal•lat just al davant teu, a la “barra”, per poder estar ben junts tots dos. El sol ens il•luminava la cara i veiem caure “els angelets” que deixaven anar el Plàtans de la Rambla, tot anunciant l’arribada del bon temps. Desprès anàvem a l’Ateneu a prendre uns muscles amb llimona, o bé anàvem a Can Pantiquet a berenar o a Cal Pinyonaire a passar la tarda....

Encara avui, quan penso amb tu, veig els teus ulls blaus com el cel, amb la teva mirada tendra i joiosa, amb la mirada d’un pare que perdona qualsevol cosa, que estima qualsevol cosa que el seu fill hagi fet. Anava amb tu a tot arreu i em portaves a tot arreu amb l’orgull que jo he sentit anys després per, senzillament, haver estat el teu fill.

No saps pare, com m’hagués agrada’t ser el teu amic de joventut. No saps pare, com m’hagués agradat ser jo qui rametes aquells centres que tu feies des de la banda esquerra i marcar un gol que em permetés anar corrent a abraçar-te amb la força que ho fet durant tants d’anys. No saps, pare, l’enveja que tinc d’aquells que van compartir amb tu els anys de forner, quan portaves els sacs de pa a l’esquena i compartir les nits de feina i amistat. No pots ni imaginar-te l’enveja que tinc de no haver estat mai el protagonista dels llibres que tu escrivies per compartir els records i la vida.

Encara avui soc capaç de sentir el teu meravellós olor. Era especial, us ben juro, ningú tenia aquell olor de barreja de blat, farina, aigua i pa acabat de coure que se’t va quedar impregnat a la pell i que esforçaves a treure perfumant-te amb les colònies fresques i aromàtiques que tant t’agradaven.

De tu pare, vaig aprendre a estimar, vaig aprendre a respectar, vaig aprendre a ser lliure i voler la llibertat per qui m’envolta,vaig aprendre que soc part de la nostra terra. De tu, pare, vaig aprendre tantes i tantes coses que he intentat, sense èxit, imitar-te fins i tot en el gest. De tu vaig saber que l’home es bo per naturalesa, que cal confiar, que cal ajudar, que cal ser com un vol ser i defensar allò que un vol ser. De tu, pare, també vaig aprendre a plorar sense avergonyir-me.

He trigat anys, molts anys en entendre moltes de les coses que tu em deies sobre la vida. Com calia ser i que calia fer. He trigat molts anys en veure que, com tu m’explicaves, no es tan senzilla la vida i que qualsevol cosa que ens succeeix no es producte de l’atzar, sinó que en som nosaltres els únics responsables, i que el camí es llarg i difícil d’escollir, i que no hi ha volta de fulla i que cal lluitar per aconseguir ser


Pare, ara tinc el cor trencat i maleeixo la mort com mai he maleït. Ara tinc por de saber que haure d’estar sense tu, que mai més et podré dir que t’estimo, que mai més podré sentir la teva veu.

Pare, mirem, veus?, sense tu ja no soc jo.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Jordi, espero que sabras qui soc quan et parli dels " berberexos" del Ateneu i de la bugaderia Paris.

El meu mes setit pesam de tot cor i realment un escrit marevellos que molts ens hi veiem identificats per la part que ens ha tocat.

Una abraçada, Mingo

El fantasma del castillo ha dit...

Mi querido y amigo Jordi.. Mi mas sentido pesame, en estos momentos de dolor. Hare por verte pronto, nos tomamos un cafe , una coñac o que haga falta.besitos

Iris Gual ha dit...

El més sincer condol, Jordi. Potser unes paraules no són prou per comfortar-te, però pots comptar amb mi si vols.

Francesc Mercadé ha dit...

Jordi, t'acompanyo en el sentiment.

Anònim ha dit...

Lo mismo digo Jordi ..Mi mas sentido pesame de todo corazón , me he emocionado , con los pensamientos hacia tu padre ,yo aun lo tengo en vida , pero yo se que en el fondo me quiere , aunque no demuestra mucho sus sentimientos , estuvo cuatro años jugando en el Espanyol , su vida tampoco ha sido un camino de rosas , lo paso muy mal mal es su niñez

Ya nos veremos

Besos

Juan

Tertulià ha dit...

T'acompanyo en el sentiment.
una abraçada.

tafaner ha dit...

Fortunes de mar
se m'emportaran.
No podràs
orsejar sense perdre,
un a un, blanc veler,
tots els pals.
Per l'engany
de la llum de migdia,
ets sobtat presoner
d'un vell cant.
A quin port
s'enrolà, serviola,
aquest nou timoner
tan estrany?
jo no sé
quins camins del meu somni
l'han menat al govern
de la nau.
Aspres mans
mai no deixen la roda,
i el meu temps esdevé
ja calmat.
Lluny, enllà
de paraules amargues,
una mort resplendent
vaig trobar.
S.Espriu
Jordi,el meu condol,mes afectuos per tu.

José Oviedo ha dit...

Llevaba unos días sin entrar en el blog y aunque con retraso, mi mas sincero pésame en estos duros momentos. Un abrazo