ELECCIONS-08

Estem a les portes d’unes noves eleccions generals . L’Agrupació s’ho mira Però no vol dir que estiguem distants ni que ens deixin d’interessar. Com ja sabeu, l’Agrupació la formem gent de diferents formes d’entendre la política. Sempre ho hem dit, hi ha gent de dretes, de centre, nacionalistes, d’esquerres. En fi que tenim un bon ventall d’idees. Per tant deixeu-me que us doni la meva opinió personal sobre el que veig d’aquesta pre-campanya.

Per un cantó felicitar a l’amic Lluis Sunyer per encapçalar les llistes d’Iniciativa per Tarragona i desitjar-li tota la sort del mon. A més, en Lluis es de La Torre i sempre fa patxoca això de tenir un Diputat al Congrés del lloc on un ha nascut o hi viu.

Al marge d’aquest fet, voldria reflectir el que al meu criteri què aquestes eleccions son primordialment un nou pols entre dos conceptes de país i de forma de fer i actuar.

Per un cantó un aspirant a la presidència que ve representant a una dreta que ha jugat a crispar tot el que ha pogut i encara més. No hi ha hagut propostes socials per part seva en tota la legislatura: més que proposar el que valia era discutir fes el que es fes i fos com fos. S’han centrat tant en temes que podien donar redits electorals a la resta de l’Estat (atacs frontals a l’Estatut, i per tant tot el que representa, i el terrorisme) que es van oblidar de parlar d’allò que preocupa, i molt, als ciutadans de peu. Ara sembla que ja no se’n recordin de tot això i sembla que vulguin tirar pel dret i alçar una senyera que difícilment se’ls hi pot creure desprès dels seus darrers anys al Govern de L’Estat: llibertat. Aquesta paraula tant bonica, perdoni que els hi digui, però sentida per la veu d’uns quants membres d’aquest partit fa mal d’orella. És un concepte que en el fons no deixa d’esser pura demagògia i que costa i molt d’empassar quan aquest mateix partit posa al damunt de la taula del Constitucional temes tant relacionats amb les llibertats individuals com la Llei d’Igualtat, i col•lectives com l’ Estatut de Catalunya. És més, els sectors més oberts i, per tant, contraris a tota aquesta política de l’enfrontament per què sí, han estat exclosos de les seves llistes, i aquells dirigents que podien consolidar una dreta que, com dèiem durant la transició, fos intel•ligent, s’han anat apartant ( Piqué)o bé han estat apartats (Gallardón). El joc queda en mans de dos homes forts que estan, ara per ara, amagats durant la pre-campanya i que no vol dir res més que en el fons és saben representants d’una dreta que no es volguda ni té llaços de simpatia amb la majoria de la població: Zaplana y Acebes. Naturalment el joc els hi pot sortir be.

Per què?

Dons primordialment per les enormes errades d’un Govern que ha aconseguit que tinguem la mosca darrera l’orella i que en els temes que més toquen al ciutadà (salaris, atur, infraestructures, etc...) hagin estat portats des d’una lògica més aviat contrària a la que molta gent esperava. No crec que totes les crítiques hagin estat encertades i, naturalment, moltes no s’aguanten per enlloc i algunes d’elles (també des de Catalunya) son més el resultat d’unes ferides electorals que no pas del seny que caldria esperar. No podem pas estar contents de l’actual govern en moltes coses, però sincerament, dubto que avui dia hi haguí una millor alternativa a nivell d’Estat. D’aquí uns anys ja veurem.

Naturalment tothom es lliure de pensar el que vulgui sobre aquest fet, faltaria més.

Ara ens esperen uns debats que han costat suor, i segurament seran molt significatius de cara els propers resultats electorals, però en consciencia penso que, com he dit a l’inicià aquest escrit, el que està en joc es un model de fer política i una concepció de l’Estat. Per uns millor el que representa el PP per altres el que representa el PSOE, tots dos partits amb una història i una forma d’entendre i lluitar per la llibertat –aquest cop paraula dita en tots els sentits -de forma ben diferent.

He de dir també, que en conjunt, segueixo pensant que la classe política actual no està a l’alçada de la societat i que el més preocupant segueix sent la divisió entre el poder polític i la ciutadania. No hi ha manera de que siguem capaços de trobar entre tots la formula per què la vida política sigui molt més engrescadora i per tant més simpàtica a ulls de la població. Se’ns fa carregosa, difícil d’entendre i és decebedora. Es molt possible que a curt o a mig plaç, ens plantegem nous models de partits, més inter-conectats amb els moviments socials i més arrelats a la gent. Em consta que ja hi ha grups d’intel•lectuals que fa temps que estan debatin el tema, no només a Catalunya i/o a Espanya, sinó també a Itàlia, França i d’altres països, curiosament tots ells lligats als sectors més progressistes de l’esquerra europea. Naturalment es un tema molt complex, però el meu humil parer es què actualment no tenim cap règim polític que sigui millor que la democràcia i per tant no hi ha cap alternativa política a un concepte polític arrelat i del què difícilment es deslliuraran els que ostenten el poder. Estareu amb mi, que els models alternatius al sistema democràtic occidental, han fracassat del tot i que ara per ara no som capaços de trobar noves idees que siguin capaces d’engrescar a aquells que estan descontents amb l’actual sistema.