CAL TENIR MEMORIA

NO, EL CAS GARZÓN NO ÉS una mena d’afer Dreyfus espanyol del segle XXI. Posa de relleu, això sí, les febleses, les tares d’origen del nostre sistema democràtic, la covardia amb què aquest s’ha enfrontat al passat dictatorial i la necessitat cada cop més imperiosa d'una reforma radical de l’administració de justícia. Ara bé, allò que resulta escandalós és que forces polítiques altament responsables d'aquesta situació toquin a sometent davant del futur que amenaça a Garzón, quan són elles, per acció o per omissió, les que l'han posat als peus dels cavalls.




Aquestes lletres d’en Joan B. Culla (Historiador), publicades al diari Avui no fa pas gaire, poden ser o no compartides, però donen a conèixer una realitat innegable. Ara que aquells que varem patir la repressió franquista (exili, tortures, persecució, assetjament constant, i un llarg etcètera), ens anomenen “Carcamales resentidos” per part d’una important dirigent del PP, i ens hem tingut que manifestar per tal d’exigir una reparació que no només inclogui al vençuts, sinó també aquells que van patir les barbaritats del bàndol Republicà, ens preguntem que s’ha fet malament a la nostra democràcia que no som capaços de tornar als familiars els morts que una guerra sense sentit va sembrar a les voreres de les carreteres. Em costa d’entendre com pot ser que hi haguí una “justícia” que negui el dret d’enterrar amb dignitat, sí, amb dignitat, a aquells homes i dones que van donar la seva vida per allò que creien era el millor pel seu país.

Els que hem conegut la repressió i l’hem patit molt de prop, ens preguntem el perquè varem acceptar amb tanta facilitat una llei d’amnistia en la que tots teníem la certesa anava exclusivament dirigida a aquells que encara estaven a les presons per motius ideològics. La veritat és que ningú ens va dir que aquella amnistia també acollia als torturadors, als assassins de persones i de idees.

Feixistes i sectors del PP que ens volen fer creure que desenterrar als morts i la història és destruir la democràcia. Una democràcia que ha estat possible, en un percentatge elevadíssim, a gent que ara veu frustrada la seva voluntat de tancar unes ferides que fa molts, masses anys, que segueixen obertes i que difícilment es podran tancar mentre no es doni llum a els foscos dies del nostre passat mes immediat.

Ho dic amb la veu ben alta i amb la lletra ben grossa: Jo sóc un “CARCAMAL”, però no ressentit, sinó tossut, i que no sé, ni vull, perdre la meva historia ni la meva identitat, gràcies a gent com la Falange Espanyola que tant de mal ens va fer juntament amb el poder dictatorial i l’església permissiva i retrograda que ens va tocar viure.

Artícle sencer publicat al diària AVUI




EL SISTEMA DEMOCRÀTIC HA AFRONTAT AMB COVARDIA EL PASSAT FRANQUISTA
Allò que el cas Garzón amaga
Joan B. Culla i Clarà / Historiador

Potser és pel feixuc llegat de molts segles de catolicisme oficial, però a la cultura social espanyola li encanten les històries d'un maniqueisme simple, els relats edificants d'héroes contra villanos. Ara mateix n'hi ha dos que estan triomfant d'una manera espectacular: en la ficció televisiva, la sèrie de TVE Águila Roja; a les portades dels diaris i en moltes places i carrers, el cas Garzón.

SEGONS LA VERSIÓ que, aquest cap de setmana passat, va mobilitzar desenes de milers de ciutadans genuïnament indignats, els crims del franquisme gaudien entre nosaltres d'una completa impunitat fins que va aparèixer Garzón, el jutge justicier, el magistrat sense por, i decidí escometre -ni que fos a títol pòstum- contra el difunt dictador i els seus sequaços. Esclar, una tal gosadia provocà tot seguit la reacció furibunda dels grupets feixistes, que es van sentir assenyalats, i el malestar del Partit Popular, que es donà per al•ludit. Uns i altres, amb la imprescindible col•laboració d'un magistrat envejós i ple de rancúnia (Luciano Varela) busquen la ruïna de l'heroi i l'han posat al llindar de la inhabilitació.

DAVANT D'AQUEST GUIÓ tan primari, a qualsevol esperit crític se li plantegen algunes preguntes. Com és que calgué esperar l'entrada en escena de Garzón per fer justícia a les víctimes del franquisme? I, si fou per culpa de la llei d'amnistia de 1977, com és que aquesta no va ser prèviament derogada? Tot admetent que, en les condicions inicials de la Transició, oferir la immunitat als servidors dels aparells repressius franquistes resultava un peatge inevitable, no sembla necessari recordar que, dels 32 darrers anys de democràcia, quasi 20 han transcorregut amb governs del PSOE, fins i tot amb majoria absoluta. Doncs bé, en lloc d'anar-se'n a pescar a bord de l'Azor, per què Felipe González no aprofità la seva hegemonia a fi de modificar la llei d'amnistia i permetre -com s'ha fet a l'Argentina- la persecució penal de botxins i torturadors? Si hagués actuat així, Baltasar Garzón no es trobaria ara en la delicada situació que el mateix González -no sabem si cínic o desmemoriat- troba "inexplicable".

EL CAS ÉS QUE FELIPE NO HO VA FER, i tampoc no ho ha fet José Luis Rodríguez Zapatero, encara que arribés a la Moncloa aureolat per la condició de "nieto del capitán Lozano". Tres dècades després de la llei d'amnistia del 1977, la llei de la memòria històrica del 2007 no només deixava intacte el blindatge jurídic de les violacions dels drets humans comeses pel franquisme, sinó que ni tan sols s'atrevia a declarar nul•les les condemnes dictades pels consells de guerra i altres òrgans de la pseudojustícia dictatorial. La recent i fal•laç resolució de la Fiscalia del Tribunal Suprem refusant tramitar la nul•litat de la condemna a mort contra Lluís Companys, així com la jurisprudència de la "Sala de lo Militar" del mateix Suprem, evidencien prou la timidesa, la manca de coratge amb què el PSOE plantejà i aprovà la llei del 2007. Tot això, també va ser culpa del malvat jutge Varela?

UN DELS ASPECTES DEL CAS QUE MÉS HA INDIGNAT els defensors de Garzón i els demòcrates en general és el paper de Falange Española i altres grupuscles ultradretans com a acusació particular contra el magistrat de l'Audiència Nacional; algun dirigent socialista fins es declarà "sorprès" que la Falange fos un partit legal. Sorprès? Sóc dels que ha discrepat sempre de la llei orgànica de partits polítics de 2002; ara, si en compliment d'aquesta norma els aparells policials i judicials de l'Estat haguessin aplicat a la Falange la mil•lèsima part del zel investigador i incriminatori que dedicaren als grups de l'esquerra abertzale o al diari basc Egunkaria, faria una pila d'anys que FE de las JONS estaria il•legalitzada i no podria acusar ningú.

I, UN COP FORAGITADA DEL CAS la Falange, què direm dels altres dos querellants, Manos Limpias i Libertad e Identidad? Resulta sorprenent que, a amplis sectors de l'esquerra política, periodística i cultural espanyola, el caràcter feixista de Manos Limpias i l'ús pervers que aquest pseudosindicat fa de la justícia no els hagués cridat l'atenció fins que el seu objectiu ha estat Garzón. Sorprèn, perquè el muntatge de Miguel Bernad -deixeble de Blas Piñar- va néixer el 1995, i des d'aleshores havia presentat milers de querelles contra polítics nacionalistes catalans i bascos, contra TV3 i àdhuc contra l'AVUI. Tanmateix, ni tan sols el 2008, quan un recurs de Manos Limpias permeté al Suprem condemnar Juan Mari Atutxa i altres dos exmembres de la mesa del Parlament Basc, ni tan sols aleshores no va haver-hi a Madrid ni a Barcelona cap manifestació de solidaritat amb les víctimes d'aquella conxorxa ultra amb còmplices dins l'alta judicatura.

PEL QUE FA A LIBERTAD E IDENTIDAD, estem davant una més de la teranyina d'associacions, fundacions i plataformes (Foro Ermua, Denaes, Dignidad y Justicia, España y Libertad, Voces contra el Terrorismo?) de caràcter integrista i/o ultraespanyolista que han proliferat en els darrers anys i que, mentre combatien els nacionalismes basc o català, van semblar a molts perfectament innòcues, fins i tot útils. Ah, però ara a qui tenen en el punt de mira és a Baltasar Garzón, i això les converteix en un greu perill per a la democràcia! Encara sort que ens n'hem adonat...

NO, EL CAS GARZÓN NO ÉS una mena d’afer Dreyfus espanyol del segle XXI. Posa de relleu, això sí, les febleses, les tares d’origen del nostre sistema democràtic, la covardia amb què aquest s’ha enfrontat al passat dictatorial i la necessitat cada cop més imperiosa d'una reforma radical de l’administració de justícia. Ara bé, allò que resulta escandalós és que forces polítiques altament responsables d'aquesta situació toquin a sometent davant del futur que amenaça a Garzón, quan són elles, per acció o per omissió, les que l'han posat als peus dels cavalls.