dissabte, 26 de novembre de 2011

I SI JO FOS QUI NO SÓC

I si jo fos pescador, pescaria la paraula. Com a eina, com a llança no per matar ni per ferir, sinó per entrar i omplir de mots a aquells que no escolten, per aquells que la paraula nomes son mots aïllats damunt d’un grapat de coses vanes. Si jo fos, que no sóc.

I si jo fos caçador, no caçaria la carn, sinó la raó. La raó de discernir, de batre la paraula pescada, per desprès sentir-me ple de idees i no malgastar-les. Si jo fos, que no sóc.

Altrament em preguntes que hagués fet jo si fos el que no sóc?. Omplir la sala de sorolls harmònics, de sentit i d’opinions. Mai coartar la lletra, mai utilitzar la força del cop per emmudir a aquell que representa el i els qui representa. Si entenem que la virtut del qui mana és aprendre dels que saben, i escoltar als qui que poca paraula tenen, sentir-se fort és precisament donar la força al dèbil, a qui més ho necessita. I quan aquell diu allò que no vol sentir-se, més encara ens farà forts per la virtut de la complaença, la qualitat del qui vol avançar sense servir-se del poder com a eina que trepitja i que ens mesquina.

De res val mirar-se el melic, quan aquest està embrutit per les pròpies experiències. Malgrat la por que escampés, malgrat la mancança de lletres, escrites o dites, amb mala aparença. Ningú et traurà el dret, encara que vos el traieu amb els vostres gestos i la vostra complicada subsistència.

Si jo fos qui no sóc, si jo pogués respondre a totes i cadascuna de les vostres senyals d’home altiu, de veritat us dic que ho faria sense la voluntat de ser millor, ni ser superior, ni ser el que jo sé que no sóc.

dilluns, 21 de novembre de 2011

ELECCIONS GENERALS- 2011


jornada electoral molt intensa a torredembarra. gràcies a qui van votar exercint el seu dret, gràcies als votants socialistes. Felicitar al guanyador i sempre endavant.

A Torredembarra, avui comença un nou temps

divendres, 18 de novembre de 2011

NOVEMBRE


publicat al El Mònic del mes de novembre de 2011

foto feta el dia 4 de novembre: penjada de cartells inici de la campanya de 20N. una foto històrica


Adéu octubre adéu. Pluja i vent, com cal. Com ha de ser. Tanquem-lo de cop que arriben les castanyes i una festa d’origen celta que els americans han convertit amb nit de por i riures, pel·lícules horribles i jocs estranys. Jo soc molt del moniato, que hi farem.

D’aquest mes d’octubre poc a dir, bé , si deixem de banda un Ple farcit de taxes i números que haurem de pagar. Meravellós el sentit de la congelació que tenen alguns, que ens ho venen amb grans titulars en un medi de comunicació local que paguem entre tots pel benefici polític d’uns quants. “És el que hi ha”, em diuen a cau d’orella. I és cert, és el que tenim: paraules retallades i quan parlés un mal humor terrible. Les veus quant menys s’escoltin millor, deuen pensar el s que pensen que no podem pensar. Sembla que els hi agrada més les festes celtes que no pas els moniatos.

Entre mig de tantes “jugades” polítiques i “decrets dictatorials”, deixeu-me ressaltar la creació d’una nova associació a La Torre: persones amb problemes de mobilitat, sensorials i psíquics s’uneixen per fer sentir la seva veu. Aceres estretes a on no passen ni cotxets, ni cadires amb rodes, accessos impossibles fins i tot a edificis municipals de recent construcció, passos de vianants que topen amb senyalitzacions de circulació que no deixen viure amb la qualitat que tots necessitem per ser persones amb tots els drets, botigues inaccessibles, caixers impossibles i així anem sumant. Molta feina per endavant, moltes coses a dir, moltes veus a escoltar. Una nova entitat a afegir a les ja existents neix a Torredembarra.

I mentre uns neixen altres amb problemes de subsistència. La Junta de la Llar de Jubilats acorralada, per els mateixos que la estimaven tant, per aquells que van jugar, per aquells que els hi costa distingir certs conceptes d’autonomia. La veritat costa de creure i molt mes encara d’entendre-ho, i explicar-ho ja ni us dic. Una guerra oberta que difícilment tindrà solució sense deixar, com totes les guerres, ferides profundes en un col·lectiu que reuneix al seu voltant un numero important de jubilats i que ara estan tant perplexes com ho podem estar la resta de la població.

I entra novembre. I arriben unes eleccions. La nit de la penjada de cartells a Torredembarra va ser única per dos motius: primer, ningú recorda un acte com el de la nit del dia 4 tenint en compte què és tracta d’unes Generals, i segon el bon ambient que va presidir la nit, lluny de les disputes i les “jugades” polítiques. Temps de mítings i paraules i escrits com el que ara teniu a les mans. A la fi el que tenim entre les mans i una urna és de la democràcia i els drets socials que estan en joc durant molt de temps. Toca pagar i cobrar, segons el lloc. Però d’això en parlarem el desembre.

dilluns, 14 de novembre de 2011

COMUNICAT CONJUNT RADARS

divendres, 11 de novembre de 2011

LA LLAR



És aquest un tema que arrastrem des de fa temps, massa temps. Des d’intents de politització, frustrades per la coherència dels afectats, a intents desafortunats, per part d’una ex-Regidora, per omplir de vots els seus interessos personals, fins arribar a la situació incomprensible que ara esta patint un col·lectiu que no es mereix, ni de bon tros, la rocambolesca jugada que s’està portant a terme. Ho he de confessar, em costa entendre exactament el perquè de l’actuació, del representant de la institució pública, vers una entitat privada amb tots els seus ets i uts. La intuïció em diu que s’han ficat en un embolic i no saben com sortir-ne.

La Junta de l’Associació de Jubilats de Torredembarra va rebre un requeriment a on els “convidava” a deixar les dependències municipals que en el seu dia van estar cedits per la Corporació. La Junta ha estat reconeguda per la Generalitat, però no per l’Alcaldia, que dona a entendre que no és la representant dels Jubilats, i no complir amb les seves obligacions, o com és diu a la resolució “..per interès públic”. Tot plegat un joc de paraules, per tapar les veritables raons de l’acció i que encara estan per destapar. Paraules sempre de l’Alcalde i mai de la Regidoria de torn.

Sigui com sigui, tot plegat no té cap sentit, al marge, clar està, de crear una divisió entre els jubilats i enredar l’ambient en una entitat privada que és el suficientment capaç de solventar per ella mateixa els seus propis problemes. Uns estaran d’acord amb l’actual Junta, altres no, però la capacitat de resoldre els problemes interns esta única i exclusivament a les mans dels associats de la Llar. La interferència d’una institució pública és força greu pel que comporta i pel que significa. Si aquest procés arriba al final com diu el requeriment, tindrem un antecedent perillós, ja que pot obrir la porta a l’intervencionisme en totes i cadascuna de les entitats de la població ja sigui per desacord amb les formes, ja sigui per capritx o per considerar que la Junta no és del gust del qui governa. Tan s’hi fa, personalment crec que al marge d’ajudar, col·laborar i promocionar, els poders públics, quan més lluny millor.

I tot això passa quan el mes de febrer l’Associació de Jubilats té previst realitzar una Assemblea per escollir els seus nous dirigents. Inexplicable les presses i les decisions que ara volen dur des del Govern (?) i si més no, des d’una part del Govern.

Llegia avui mateix un escrit de Jose-Daniel Vila Robert –Enginyer Industrial- al Diari de Tarragona, a on fent menció al tema que ens ocupa diu: “No es comprensible la decisión tomada, carente de sentido y que conseguirá el enrarecimiento del ambiente de Torredembarra y el perjuicio a una Asociación que ha demostrado durante mucho tiempo ser útil a la sociedad torrense.”

Bé, el temps ens obrirà els ulls, de moment foscor.