Товарищ Dolores * i el partit dels treballadors

Товарищ Dolores *



Fa pocs dies un històric lluitador antifranquista, i actual company a l’Agrupació, em va regalar una joia: Un llibre de l’any pim pum tot il•lustrat amb imatges de Dolores Ibarruri “La Pasionaria”. Gran dona.

A les imatges és pot veure a la Dolores voltada de treballadors de les mines, de les fabriques, del camp, consolant a soldats de l’exèrcit republicà....Ah, aquella dona marxista – leninista que era capaç de fer unes purgues virulentes al sí del PCE i expulsar i repudiar a tot aquell que s’atrevís a posar en dubte el règim soviètic. Va “acomiadar” als anomenats revisionistes, ja que en aquell temps, en aquells dies, el PCE era un partit exiliat, subversiu, perseguit, odiat i l’únic paraigua que tenia era aquella dictadura del proletariat dirigida per un feixista-comunista anomenat Stalin. Però, ai els però, si som capaços de repassar la història d’aquesta gran dona (lluitadora, obstinada, clarivident...) i la situem en la època que li va tocar viure, difícilment trobarem una persona mes propera als treballadors d’aquell temps.

Jo explico als amics, amb un to distès, que fa uns dies al mirar un “desinformatiu” d’aquests que fan `per la tele vaig trobar-me amb un altre Dolores, la Cospedal, tot envoltada d’un fons blau celestial que ni el Papa de Roma, i cridant a pulmó obert “El PP es el verdadero partido de los trabajadores”, em va venir una esgarrifança que encara em dura. Ah, la nova Tavarich Dolores, que no es va atrevir a dir la paraula “Obrers”.

Desprès vaig pensar amb la vaga general i tot això que ens està passant al país. I vaig recordar que un marxista va dir un dia que quan el treballador va tenir el seu primer Seat 600, a partir d’aquell dia, la lluita de classes se’n va anar a fer punyetes. Ara penso que si amb el sis-cents va morir la lluita de classe, amb les “consoles” “ordinadors” etc., el que ha mort han estat les classes en sí.

Els veritables treballadors, els que “penquen” estan en una gran majoria a l’atur, i sincerament crec que ja no hi ha partits dels “treballadors”, com ho va ser el PSUC en el seu temps. Ara fins i tot el màxim representant de la dreta més retrograda, més insensible cap a les llibertats individuals i col•lectives, s’atreveix a autoproclamar-se “Partit dels Treballadors”. El que em preocupa més, no és que ho diguin (mentiders sempre n’hi ha en els partits), el realment preocupant és creure la mentida.

Volia parlar de La Torre en aquest escrit, però he notat una abundància i prolífera vocació a escriure molt, i de cop alguns blogs, que si be poc aclareixen, obren portes al debat i al insult. Tot com sempre, he pensat. Anar fent.

Fins un altre Tavarich


*La camarada Dolores