ARA ENTRO, ARA SURTO...

Atacs i contraatacs, un Ple diferent?. En algunes coses diria que sí. Altres millor no comentar-les. El resum segueix sent que el Govern es manté aparentment unit tot escenificant una sortida de la sala que encara no acabo d’entendre i no n’estic segur que ells l’entenguin. Aquelles veus que auguren mocions de censura que se’n vagin oblidant. Tot serà resolt a les properes eleccions. Això deuen pensar tots ja que ara per ara l’oposició no sembla que en tingui gaires ganes, ni possibilitats, ni, potser, fonaments, malgrat que en la seva escenificació a l’abandonar la sala -sí, ells també- comptes amb el recolzament (forçat per les circumstàncies?) de la Regidora no adscrita, que crec l’acció va agafar-la com de refilo, o sia que no en sabia res i és va dir “m’apunto”.

Tot plegat, que sembla fins i tot còmic, a mi em va semblar, i així ho comentava avui amb un Regidor socialista, una manera de desprestigiar la institució democràtica, i penso que una de les raons d’aquest Govern era precisament retornar el prestigi i la confiança vers la institució més propera al ciutadà. Tot, com sempre, depèn del color en que un s’ho mira: roig o blau?. Escolliu.

Pel demès poc a comentar. Atacs i contraatacs. Uns argumentats – els atacs, dic –, altres a la babalà, que son els més efectius de cara a la galeria. Discursos molt bons o ben preparats –en Sunyer i la Susanna van dir coses interessants- i altres que millor s’haguessin quedat guardats per millors ocasions.

Ah, m’oblido del duel dialèctic entre en Sunyer i en Jose Oviedo. Política pura (!), plantejaments antics, desacords naturals i aires contaminats , però aire a la fi i a la cap.

Pel demés molt de son. Moltíssim son. Uns radiats, els altres visualitzats,

Una pregunta: No podrien buscar fórmules per fer més curta les sessions?: deia un veterà que una reunió de més de dues hores, es temps perdut.

No sé, cal reflexionar, seure, parlar, acordar, dialogar (perdó, però soc molt passat).



Acabo de assabentar-me de la mort d’en Saramago. Un dels meus escriptors favorits, un revolucionari de l’escriptura i un home compromès amb les idees i amb la gent, Ell va formar part del Partit Comunista Portuguès i va abandonar la seva militància tot dient que la disciplina de partit ofega i no et permet mes que ser fidel al partit i no pas al poble que s'ha de servir.