dissabte, 26 de març de 2011

PARLEM, DONS, D'UN GOVERN FORT


Ningú podrà ja parlar que no hi ha activitat a La Torre. No parem d’inaugurar. Normal si tenim en compte que estem a portes de les eleccions i els partits que ostenten els Governs volen “presumir” de treball. A Castelló per exemple el PP ha inaugurat un aeroport sense el previ permís de navegació, i, el que ja és el súmmun,a on no hi ha avions. Ridícul, si, però deu tenir el seu redit electoral, sinó no s’entén. A Torredembarra no hem arribat encara a inaugurar un aeroport però en algunes de les realitzades no ens distanciem pas gaire del fet de Castelló. Deixem-ho dons com que tot plegat entra en la dinàmica de la lògica electoralista i no li donem més voltes. Trist, si, però sempre ha estat així i pel que és veu arreu del país, tant fa qui governi que les inauguracions, posades de primeres pedres i fanfàrries i coets els seguirem tenint sempre.

L’activitat electoral o electoralista ha començat i uns s’avancen amb grans cartells que ara hauran de desaparèixer –diners mal gastats?- , per això de la nova llei electoral, la crisi i mes.

Centrant-nos a La Torre, uns cartells, els més visibles, poderosos i grandiloqüents , ens diuen que necessitem un Govern Fort. No deixa de tenir la seva conya quan qui ho diu ha estat en minoria quasi be sempre, a on el personalisme de l’Alcalde ha estat per damunt de la gestió i que per no respectar ni tant sols s’ han respectat els acords entre els seus propis socis de govern. Contradictori, si. Però és el que hi ha.

No m’aturaré ací malgrat les facilitats donades per fer un examen sociopolític del que és diu i el que es veu i a qui es veu en el cartell. M’interessa mes, en aquest cas, veure com podria ser un Govern Fort a Torredembarra, que a la fi és del que es tracte,no?. Veiem.

Un Govern Fort, suposa d’entrada tenir el màxim de Regidors que configurin una majoria estable, sense esquerdes i el mes ample i solida possible. Aquest requisit, convindran amb mi, és de calaix, indiscutible, la base del que podríem denominar Govern Fort. Ara bé si ens ho pensem, veurem una altra evidència: de res serveix una majoria còmode si no hi ha uns acords mínims d’acció de govern (que naturalment s’haurien de respectar i per tant executar), clar que per aconseguir aquest punt n’hauria d’haver un altre de tant important o mes que la resta: la confiança entre els que configurin aquest acord i amb la persona que porta el timó (no és pot pactar anar a ponent i el patró anar cap a llevant). I sí aquesta majoria la conformen partits amb tradició de govern i amb un programa de mínims semblants o amb la mateixa filosofia o ideologia política, ja tindríem una base robusta per assegurar llarga vida a l’acord i per tant al Govern.

Un Govern Fort, ha de tenir clar que els representants del poble son els gestors de l’economia de tot els contribuents i que per tant ha de prevaler el interès general a la d’uns quants aprofitats o afins a qui governa; ha de ser respectuós amb els acords del Ple i portar-los a execució malgrat no siguin de la simpatia del qui mana; ha de tenir en conte la voluntat majoritària del Consistori en aquells afers o assumptes que afecten a la comunitat; ha de respectar, ajudar i consolidar a les entitats sense la visió electoralista que sembla prima mes que no pas la voluntat dels associats; ha de reformar allò que queda caduc i que cal donar nous impulsos als temes que comporten una regeneració, sempre sentida i necessària, de l’administració i la política municipal; un Govern Fort ha de donar a cadascú el paper que li correspon com a representants polítics que son i per tant portadors de la voluntat popular. I per damunt de tot s’ha de ser sincer amb els socis de govern i amb l’oposició, s’ha d’oblidar de les ganivetades, les traïcions amagades, l’agressivitat en els enfrontaments, ser capaç de consensuar , dialogar i ajudar. Aquest és, al menys per mi, l’exemple d’un Govern Fort.

Crec, sincerament, que tots hem après la lliçó i que hem vist que tal i com van les coses i com aniran si seguim el mateix camí, no anirem enlloc, car el contrari, hi haurà un estancament, una empatia vers la política que sens dubte repercutirà negativament en allò que els polítics tenim la obligació, moral i ètica, de complir: estar al servei dels ciutadans i velar pels interessos generals .

Parlem dons de Govern Fort, és clar. Vostès diran.

divendres, 18 de març de 2011

ADAPTAR-NOS


No fa gaires dies llegia a un diari, que els expresidents de Colòmbia i Mèxic (crec) donaven per morts els BLOGS i donaven pas al Twitter com la nova eina de comunicació a Internet. Jo, si us haig de dir la veritat, n’entenc ben poc d'aixó. Els de la meva generació se’ns fa complicat tot aquest món entre “galàctic” i de ciència ficció, no com a la canalla d’ara que tenen sis anys i sembla que ho hagin fet durant cinquanta . També ni han , de la meva edat, que dominen l’aparell sense cap mena d’entrebanc i saben dir-te, fins i tot,el que volen dir paraules de nova invenció que a mi, personalment, en fan sentir estrany en un món estrany, i penso: que deu costar dir les coses amb el seu nom i amb la llegua que entenem tots ?.

Però m’agrada utilitzar aquests medis per dir, comunicar i parlar en definitiva. El Twitter, tot sigui dit, m’agrada per la seva immediatesa i agilitat, per que veus les cares i per el divertit que pot arribar ser dir coses en nomes 140 caràcters. Tot un repte. És clar, que això també indueix a dir moltes coses banals i que a voltes costa fins i tot entendre-les, però té la gran avantatge que un s’assabenta de tot en pocs segons, i per tant es pot estar “al dia” – “al dia” dic !!, ja veieu l’antiquat que soc - , en breus moments.

El Twitter ja és un element molt important pels polítics (hi l’alcalde d’una població de Granada anomenada Jun, que escriu en directe des dels Plens i va informant als seus conciutadans d’allò que va succeint ), però també pels artistes, els esportistes (coneguts son els Twitter d’en Piquè o en Puyol, entre altres), els escriptors, els...en fi per tot el qui vulgui donar-se a conèixer o promocionar la seva obra.

Son nous temps i ens hem d’adaptar. Quin remei.

I en aquests nous temps tot passa molt de presa. Hi ha revoltes que tomben al dictadors en una setmana, altres que les vas vivint minut a minut, els tsunamis en directa (la meva solidaritat pel Japó, no cal dir-ho) i així en un munt de coses que un no és capaç d’assimilar per la rapidesa que va succeint tot plegat. Abans tot era diferent. Quant hi havia una revolució et donava temps, ja veieu quines coses, de conèixer fins i tot el nom dels revolucionaris. Dels tsunamis, terratrèmols, inundacions, guerres..t’assabentaves al cap de molt de temps, i amb sort.

Penso que aquests nous temps m’agraden, però no n’estic molt segur, malgrat pensi que potser aquelles eternes revolucions amb els Twitter , els Facebook i tot plegat, potser també haurien durat el que han durat les actuals i per tant menys vides humanes, menys destrucció i, segurament, menys dictadors.

Però quan miro enrere i veig en la meva ment un carrer ple de cadires amb les persones xerrant al capvespre, asseguts tranquil·lament al voral de la carretera, o penso amb aquells temps que per veure l’enterro d’un gran personatge o qualsevol altre aconteixament, ens reuníem amb les nostres cadiretes a l’aparador de la botiga de televisors, no n’estic molt segur que m’agradin aquests nous temps. Però, com he dit, no ens toca més remei que adaptar-nos i amb això estem.

Destret el botó, retallo i enganxo, faig l’enllaç i, (ohhhhhhhhhhhh !!!), surt publicat.


Meravellós

dilluns, 14 de març de 2011

ACCIDENT MORTAL





Un accident de circulació s'han dut la vida de quatre dels nostres veïns : dues dones i dos nens. De nou dolor a Torredembarra.

divendres, 11 de març de 2011

Mor Lluís Solsona, president d'honor dels Nois de la Torre i reconegut estudiós dels castells

Amb tot el meu condol pels amics i familiars us transcric un text d'en Gerard Recasens fet per delCamp.cat

http://www.ona-latorre.cat/index2.php?mod=5&acc=not&blo=0&n=943&idi=cat



Gerard Recasens - Redacció / delCamp.cat

El prestigiós historiador casteller ha traspassat aquest dijous al matí a l'edat de 83 anys després d'una llarga malaltia. Solsona deixa una gran quantitat d'articles castellers, de recerca històrica, als quals se sumen tres volums de romanços, peces versals, tots ells de temàtica castellera.

Lluís Solsona i Llorens, reputat estudiós del fet i de la història castellera, ha mort aquest dijous al matí a l'Hospital Clínic de Barcelona, on estava ingressat des de feia uns dies. Nascut a Torredembarra el maig de 1927, i llicenciat en Dret, tenia 83 anys i feia tan sols un mesos (aquest mes d'octubre) que havia presentat el seu darrer llibre, “Geni casteller”, una recopilació dels articles castellers que, al llarg de la seva vida, Solsona havia escrit i que havien sortit a la llum pública en diverses publicacions, entre les quals destaquen la revista vallenca “Cultura”, el llibre “Món Casteller” de Pere Català i Roca, el Butlletí Municipal de Torredembarra, el setmanari “El Tres de Vuit”, o “Foc Nou” i “L'Aleta”, revistes de la Colla Joves Xiquets de Valls i dels Xiquets de Reus, respectivament.

Solsona, a qui mai no va agradar que se'l catalogués d'estudiós històric (sempre deia que ell només escrivia sobre història; que no es considerava historiador), va fer grans aportacions a la historiografia castellera, com la correcta datació de dues actuacions cabdals en la història castellera: l'únic pilar de vuit fet a Vilafranca del Penedès el segle XIX (1880) i la del juliol de 1878 de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a Vilanova. Seves també són etiquetes d'etapes castelleres històriques, com ara el Trienni Meravellós de 1851, 1852 i 1853, o les dues èpoques d'or dels castells el segle XIX: la dels anys cinquanta i la posterior a la Tercera Guerra Carlina.

Poeta casteller, va presentar, fa poc més d'un any el tercer volum dels seus “Romanços Castellers”, una publicació en què lloa grans castells, castellers o colles amb els seus versos. La seva àmplia i dilatada dedicació al món casteller va ser reconeguda el 2002 amb el Premi Joan Ventura de periodisme casteller i anys més tard va ser nomenat President d'Honor dels Nois de la Torre, colla de la vila que el va veure néixer i on, a més de ser una persona entranyable, reconeguda i estimada, va publicar el 2005 “La festa major de Torredembarra (1849 – 1950) segons la premsa”. Serà també a Torredembarra on aquest dissabte tindrà lloc el seu funeral, on s'espera la presència de representants de moltes colles castelleres i on els Nois de la Torre tenen previst realitzar un pilar en el seu honor.

dimarts, 8 de març de 2011

AVUI, DEMÀ, SEMPRE, TOTS SOM DONES



Les admiro pel seu coratge, la seva valentia, per la manera de dir i fer les coses, les contemplo i penso: quina sort.

Les heu vist com lluiten?, les heu vist com s’arrelen a un i et fan sentir tant petit ?.

Les heu vist com treballen?, les heu vist patir i fer-se un lloc en un món d’homes inventat pels homes, fet pels homes?

Les heu vist com estimen?, les heu vist palpitar amb el cor i les mans sempre donant mai demanant?

Les heu vist com son de fortes?, les heu vist a les guerres, a les presons, les heu vist?

Les heu vist com escriuen?, les heu vist subjectar una ploma i fer volar somnis a la nostre ment viciada i absurda?

Les heu vist com fan seva la terra i l’espai?, les heu vist com s’expliquen i com mouen les mans per dibuixar un món nou?

Les heu vist homes, de veritat les heu vist ?

Jo ara, avui, demà, sempre vull ser dona

divendres, 4 de març de 2011

ADEU A LA XOCOLATA





a les fotos: 1) Jordi Miralles i Toni Cansino; 2)un dels moments d'un dels programes,3) enJordi Miralles, l'Eva Ballester, Joan Enric Vidal i el nostre estimat policia en Jesus; 4) Gerard Recasens i Jordi Pellicer; 5) la musa i jo. M'haguès agradat treure a tots els que han fet possible una aventura tant preciosa, però l'aparell em diu que "nones".



Fa prop de dos anys que en Joan Enric Vidal, director de l’emissora torrenca, em feia la proposta de participar activament a ONA LA TORRE (www.ona-latorre.cat), em va explicar la seva idea de ràdio municipal i, ves per on, varem coincidir quasi bé amb la seva totalitat. Una ràdio oberta, al servei de les entitats, promotora de la ciutadania, plural, senzilla i ambiciosa a la vegada, generadora de debat i que reflexes la realitat torrenca a on tots i cadascun dels seus habitants es sentissin reflectits en l’expressió, la forma i les maneres. Davant meu, dons, una nova aventura radiofònica que, malgrat el temps, enllaçava amb les meves experiències viscudes a Ràdio Mollet i Ràdio Sant Feliu de Llobregat, tant és així, que vaig batejar el programa amb el nom que ja havia utilitzat a la meva primera aventura : LA XOCOLATA DESFETA.

El meu objectiu no tenia res d’especial, senzillament passar-ho bé i a la vegada fer-ho passar bé a qui m’escoltés. Però no em volia quedar amb això, sabia que la ràdio és per entretenir, però també calia informar, promocionar, donar-la als veïns i a les veïnes, aconseguir, amb el meu petit grà de sorra, que el programa i per extensió l’emissora, fos un instrument al seu servei, el lloc a on exterioritzar els seus afanys culturals, socials i, si senyors si, fer poble, i fer-ho amb tota la força que calgués per ser un instrument al servei de tots i no només d’uns quants espavilats. Quantes il·lusions, oi?

A la Xocolata han estat presents cantants, escriptors, entitats, corals, escultors, periodistes, polítics, companys de l’emissora, “tetrerus” i amants del teatre, nudistes, “bruixes i bruixots”, amants de la ciència, actors i molta molta gent, tant homes com dones, nens i nenes, pares i mares, escoles, cuineres i cuiners, policies i gent de “malviure”, pallassos i gent massa seriosa, pensadors, bibliotecaris, gent del barça, de l’espanyol i fins i tot del madrid, esportistes i aficionats. Tots, tots ells les veritables ànimes de la Xocolata. Gràcies a tots per fer feliç a un munt de gent , “escoltadors” de la xocolata i d’ona La Torre, que amb el temps han aconseguit que l’emissora no sigui d’uns ni d’altres, sinò de tots nosaltres.

Ara, aquest dissabte cinc de març de dos mil onze, em toca plegar, no per esgotament, ni per voluntat pròpia, sinó per iniciar una nova i apassionant aventura ja sigui privada o públicament, però sempre amb la voluntat de servei.

La Xocolata però seguirà viva a l’emissora i els dissabtes la podreu seguir escoltant amb la conducció dels joves, dels amos, dels millors.

AGRAIMENTS SENTITS (i no per ordre d’importància)

Sònia Ferrer, la meva estimada musa i del programa, la inspiradora de fanfàrries i gestos entranyables,i per damunt de tot per fer-me sentir allò que amb l’edat, inconscientment i sense voler, un va perdent (les emocions i la sensibilitat).

Raquel Martínez, pel seu permanent somriure, per ser tant senzillament meravellosa, per ensenyar-me la fortalesa i la constància.

Jordi Pellicer, per la seva bondat i l’estimació que un li agafa sense adonar-se i pel bo que arriba a ser tocant els botonets i, també, per les seves lliçons d’humanitat i simpatia.

Toni Cansino, que malgrat el seu cognom, és una veritable màquina incansable. Ajudant sempre, mai un no, sempre disposat.

Artur Sánchez, per la seva col·laboració desinteressada i per saber aguantar-me

Lola Colorado, per la seva bellesa i simpatia, pel seu coratge i per què ara segueix fent ràdio i de forma espectacular.

Eva Ballester, per tot l’esforç per participar i fer-ho tant bé

Gerard Recasens, tot un crack, inigualable, espontani, clamorosament bon xicot, el futur de l’emissora.

Aleix Figueres, per la seva constància, per somriure sempre, pel seu ajut i per la seva gran voluntat i esforç en pro del programa i de l’emissora.

Jordi Figueres, per “les seves” veus incontrolables, harmòniques, insuperables, l’home dels mils homes, la fidelitat i el compromís

Joan Enric Vidal, per ser tant bon home, per ajudar-me tant en els moments complicats, per creure amb mi, per deixar-me tota la llibertat del món i per ser com és.

José Oviedo, pel seu recolzament en els darrers dies, per la seva dedicació a l’emissora i per fer un molt bon programa (sort en el futur, pepero)

I a tota la resta d’amics i amigues de l’emissora, companys i companyes, escoltadors, “XOCOLATEROS I XOCOLATERAS” DEL MÓN: fins aviat !!

GRÀCIES ESPECIALS

Al Regidor de Serveis Joan Pèrez per la seva dedicació, temps i hores perdudes i per la despesa telefònica realitzada (pagant els habitants de Torredembarra) i pel seu gran esforç en els darrers tres mesos per fotre’m fora de l’emissora costes el que costes (a la gent de Torredembarra, es clar). Ara que descansi i estalvií en telèfon.


Bon vent i barca nova de l'Ovidi Montllor a:

http://www.youtube.com/watch?v=exgYZyh5MBE