dilluns, 30 de maig de 2011

ACAMPATS



He de confessar que això de les acampades em van agafar distret, no m’ho esperava pas.

M’explica un amic de Madrid que allà tot el moviment ha estat extraordinari i tots dos reflexionàvem mostrant sorpresa i satisfacció. No dèiem sempre que el jovent no es movia?. Dons apa, ací els tenim, amb tota la seva força, tot el seu dret a manifestar-se a exposar els seus problemes, a convidar-nos, a tota la societat, a reflexionar cap a on va un món dominat pel mercat i els banquers, per polítics corruptes i per polítiques allunyades de la gent de peu. Ací els tenim. I que content n’estic.

El millor de tot és el fet que no tenen líder, que no tenen una taula de reivindicacions concretes a negociar amb ningú, no volen negociar, i aquest fet tant senzill d’entendre, els sectors més conservadors de la nostra societat, aquells que no entenen quasi bé res d’allò que succeeix al seu voltant, ho critiquen sense adonar-se que el futur del moviment passa precisament per no tenir res a negociar ni tenir a ningú que parli en el seu nom. Ells no reivindiquen, ells volen ser escoltats, volen canviar allò que els envolta per caduc, per reiterant, per caòtic, per inaguantable.

Sí, ens han convidat ha reflexionar i no caurà en sac vuit. L’esquerra d’aquest país ha d’aturar-se i pensar quines son les alternatives que podem proposar a la societat, quin és l’espai polític per a on ens hem de moure, plantejar-nos si paga la pena seguir engolits en la dinàmica de la democràcia dirigida pels més rics del món a canvi del no res, o bé l’esquerra (de la dreta no n’espero res), els que jo anomeno progressistes, ha de plantejar-se nous reptes i noves idees que ens condueixin a donar una nova alternativa que ens il·lusioni a tots plegats, o ens quedarem muts o bé parlant en el cercle del no res.

Estava distret, és veritat. Potser els cops de porra m’han tornat a la realitat. Gràcies Felip Puig.



dijous, 5 de maig de 2011

AVUI SERÀ EL DEMÀ

detall de la Sala Lluís d'Icart - Torredembarra

Bé, dons ja la tenim ací. Avui comença la campanya electoral que ens portarà a constituir un nou Consistori pels propers quatre anys. És per tant l’hora de fullejar programes, escoltar allò que ens diguin i decidir. Aquest cop, aquesta vegada, no podrem dir que no hi ha a on escollir: des d’un partit xenòfil, passant per un grapat d’independents per acabar amb els tradicionals, els de sempre, els històrics. Fins i tot amb això som especials. Un total d’onze partits que obren un ventall inusitat, ample i confús com la vida mateixa, però a diferència d’ella, amb poc o cap sentit.

No espero gran cosa d’aquesta campanya, ho dic en quan allò que ens poden oferir els partits, és més n’estic segur que en més d’un ni s’han plantejat fer un programa o unes propostes que vagin més enllà de les quatre coses genèriques que tant poden figurar en un programa de perfil conservador com progressista. Son les coses de la democràcia, que permet que la llei del mínim esforç pugui ser premiada amb un acta de regidor.

Per contra, altres s’ho han treballat i durament, i durant mesos han pensat, discutit i debatut. Per les circumstàncies que siguin, i per desgracia, a voltes aquesta feinada no resulta premiada , el que fa que militants i simpatitzants es preguntin amagadament si ha pagat la pena tant d’esforç i hores dedicades. Segurament si que ha estat positiu l’esforç, encara que només sigui pel fet que un munt de persones s’haguin parat a pensar amb el seu poble, el seu barri, el seu carrer... ja és un gran pas, un altre cosa és allò que en surt de tanta reunió i tantes hores.

Dic que no n’espero gran cosa ja que la realitat és la que és i no li donarem la volta per molt que ens trenquem les banyes. No crec que cap partit democràtic sigui capaç de fer volar coloms i menys si sabem, com sabem, que aquests coloms poca o cap benzina (diners) tenen per volar i que per tant és millor deixar-los a terra i mira allò que ens envolta, plantejar solucions i fer-les palpables a la població.

Del que us parlo en trec una evidència, per endegar un procés seriós i a l’alçada de les necessitats de la població s’ha de començar pel principi (evident, oi?): posar ordre polític i administratiu a la casa gran. Desprès continuar avançant: realitzar un Pla de mandat acurat i precís amb la màxima participació política, per continuar amb la configuració d’uns Plans d’Actuació Municipals (PAM). Aquest procés, curt i profitós amb el consens adequat, amb la voluntat necessària i amb la participació sincera de tots, ha de continuar amb allò que més ens cal: ordenar la poblacióo sia posar ordre als barris (la creació d’un Pla de barris amb la participació activa de veïns, entitats esportives, culturals, associacions...), a on anem prioritzant les necessitats a cada un d’ells (zones d’esbarjo, asfaltat, connexió amb el centre i altres barris, eliminació de barreres arquitectòniques, manteniment, senyalització....), continuant amb la finalització de les infraestructures endegades i abandonades, solventar els problemes existents a les instal·lacions, , gestionar eficaçment els serveis (neteja, pàrquing, zones blaves, instal·lacions esportives...), desencallar els Plans Parcials i així amb un llarg etcètera de actuacions a on caldrà un gran esforç imaginatiu per tal de racionalitzar la despesa i gestionar els diners de tots amb cap i amb eficàcia.

Avui comencen les eleccions municipals. Onze son els partits. Disset els Regidors. La participació més que necessària. El vostre vot imprescindible .