COSETES DE LA TARDOR 3 (un programa - de ràdio - amb en Lluis)

Ja en tenia de ganes ja, però fins el dissabte no va ser possible.

Però vet ací que la xerrada va estar d’allò més que quatre pinzellades. Va ser tot una declaració d’intencions i de coneixements.

Aquest senyor, del carrer com cal, només tenia set (7) anyets quant el dictador ens va deixar el pas lliure per els pensaments i per les idees. Per ell, comunista, lliure pensador i nacionalista (no sé en quin ordre), va sempre de negre. Segurament perquè, com jo, pensem que no tenim res a celebrar i que cal posar foscor per obrir horitzons nous plens de llum i de colors. Ves tu a saber. Jo no ho sé pas.

En va agradar la xerradeta de dissabte al programa “XOCOLATA DESFETA” de la nostra emissora (que alguns, aquells que quan no manen no parlen, diuen que endiastrada i radio dirigida (no potser teledirigida.....je). En Lluís Sunyer (home del carrer), es va presentar desprès de passar el “motxo” com ell diu. I desprès es va dedicar a passar el “motxo” a la política municipal i general. Serè, clar...molt clar, no com la roba que porta...bé això ja ho he dit. És un ser curiós. Si més no perquè encara creu que això del comunisme és vàlid i que portarà coses bones. Curiós personatge digne d’una novel·la d’en Saramago (per admirats els dos, es clar). Repassa les coses i deixa clar qui és i d’ on ve. És mes, deixa més clar encara, que ell i els seus no governen perquè potser no els cal, però que com que no son idiotes (políticament parlant), no llençen pedres per llençar-les, sinó per recollir-les en forma de propostes i bones intencions.

Encara té, en Lluís (home del carrer...), l’ànima altruista i creu que els polítics no son corruptes, al menys els que coneix, i jo me’l crec. Me’l crec tant que no voldria mal fer ni mal utilitzar el que va dir per no desnaturalitzar les seves raons i les seves veritats (com un puny...mai millor dit).

Lluís Sunyer, home del carrer....., ell sol de negre....,sempre de part dels bons (malgrat encara ens diguin que son els dolents), en parlem, d’acord?

COSETES DE TARDOR 2 ( a voltes amb els blogs)

foto d'en Carles Mingote

Em truca en Jordi Salvat per el programa de la Sònia Ferrer per parlar de blogs a ONA LA TORRE (ja sabeu www.ona-latorre.cat). Passem una bona estona. La xerrada deriva cap els absents dels blogs, aquells que han tingut una pàgina i ens han abandonat (cas d’en Bargalló, per exemple). Diem, també la dura vida del blocaire. De les coses que tenim que aguantar uns i altres. De la paciència que han tingut alguns i la barra que tenen altres. En fi, un bon espai, ben conduït i amb el bon fer d’en Jordi. Ell, en Jordi, em fa recordar que el proper mes de gener farà tres (3) anyets d’aquest blog. Oh, i tant de temps que ha passat. Em ve la curiositat i repasso durant una estona la trajectòria del RESNOÉSMESQUI. Ai, carai!!. Quantes coses que he deixat anar. No li comento, al Jordi, però penso que podríem editar un bon llibre sobre escrits de blocaires. Potser, normes potser, amb els escrits, arribaríem a entendre la història recent de La Torre. O no, perquè de disbauxes i “tonteries” n’ hem escrit un munt. Però n’estic segur que seria força interessant per a repassar aquesta darrera legislatura. Ens ho hem de pensar entre tots. També comentem la iniciativa, morta per cert, de reunir-nos tots els blocaires en un dinar de germanor i explicar les nostres experiències. Mes sembla que la gent no està per aquestes coses. I se’m fa estrany, si tenim en compte que hi hauria “teca” i, ja se sap que no hi ha res millor que una bona taula per reunir a amics, enemics, coneguts, desconeguts, saludats i retirats de salutacions...o sia, per reunir a la fauna sencera (animals o no). Comentem, ja de passada i en rigorós directe (com m’agrada dir aquestes coses tant periodístiques), de les coses en que es fixen els anònims i les coses que arriben a dir. Curiós ens ha semblat que en moltes ocasions les “coletillas” mes servides son aquelles que acaben tot dient “clar com que aquests son els teus”. Magnífic argument per desautoritzar qualsevol mena d’escrit. Tant se val que sigui bo o dolent. Tant se val que digui molt o poc, o que allò que diu sigui interessant o no. El fet important és què “aquests son els teus”. Una base argumental que ja em direu qui la contradiu (!).

COSETES DE TARDOR (els blogs i altres histories)

Els blogs és un d’aquests meravellosos instruments que les noves tecnologies han posat al nostra abast per tal de poder expressar-nos de forma, a voltes, racional i, a la vegada, donar i subministrar informació, ja sigui directa o indirectament.

Hi ha amics blocaires que escriuen de manera que sembla que estem en plena dictadura. No pel que diuen, sinó de la manera que ho diuen. És allò tant conegut i utilitzat de dir sense dir. Deixant caure, com és diu popularment. I és clar de vegades deixen caure cada una que deu ni do.

Ai, els blogs que no deixen de sorprendrem per la utilització que alguns polítics fan d’aquest instrument tant meravellós.

Naturalment sont lliures de fer allò que els hi plagui, nomes faltaria, com jo mateix faig. Però em sorprèn, per exemple la gran activitat literària que alguns, nomes alguns, fan des de l’oposició quan en el govern no deien ni piu. Bé ni piu ni mu.

A voltes en recorden aquets grans “opinadors” que tot ho saben i que tot ho fan millor que els que en saben de veritat (o no). I es clar, la meva sorpresa creix quan dels seus discursos “literaris”, un pot arribar a la conclusió que mai han governat, quan en realitat han tingut el poder, i aleshores, tot era meravellós i no escrivien tant (mandra o molta feia, o que més donava llavors la comunicació i el demanar preguntes pel Ple). Ah, i els que ara manen tampoc fan gaires esforços en explicar, demanar i comunicar. Sembla que les cadires municipals allunyen a la gent de la literatura (¡?). Però es clar, això és la política senyors, i cal aguantar. Pobres polítics no corruptes, que son la majoria, malgrat ens vulguin fer veure.

Ai, els blogs, que també ens porten notícies.

I sí no son notícies si son rumors que a voltes ens calmen i altres ens esveren. Com aquell blog que ens dona a conèixer de forma subtil i humorística l’apropament existent entre l’ ABG i l’actual equip de Govern. Ja era hora, penso jo.

Ja era hora que l’esperit del Pacte pel Consens comences a caminar o si mes no, treura una mica el nas exhibint la voluntat de fer-ho. Quants cops he clamat al cel per tal que és produís un gest d’aquest tipus. Clar que desprès en diuen que jo tiro molt cap en Sunyer i cap a la Iris, potser sí, que hi farem. Potser és una debilitat meva degut a la trajectòria portada ( amb molt d’orgull, per cert). Però tant se val. Miri com es miri, és el millor que ens podria passar a tots plegats a Torredembarra, sempre hi quant juguem net o millor dit, juguin net tots plegats. Qualsevol pas en política s’ha de sustentar amb una cosa que sembla que molts d’ aquests polítics desconeix: la confiança. I ara, per desgracia, d’això, de confiança, poca, molt poca.

Els possibles acords, puntuals penso, entre el Govern i ABG serà bo per tots, primer per donar un pas a una política conciliadora, desprès per portar imaginació que nomes han demostrat pocs partits, també per que hi haurà una visió molt més ample de tots els assumptes i, per últim i molt important, perquè farem més forts i sòlids els projectes pactats.

Aquests blogs, son una meravella que cal conservar.

Ah, per cert, no ho he llegit a cap blog, però la nova Presidenta d’ ERC, la Montse Gasull va estar molt bé en el darrer programa de debats a la ràdio (Ona La Torre, és clar), va tenir un temple excepcional. Diuen els “corrillos” que serà la número ú d’ ERC a les properes eleccions Municipals. Dels socialistes res no se’n sap. Però també m’expliquen que és possible que a les properes hi hagin onze (11) partits i coalicions lluitant per una cadira a l’Ajuntament. Aquesta és una mala notícia.

L’anàlisi el deixo per en Jordi Salvat, pioner en els blogs torrencs, i també al Fantasma l’únic “rompedor” torrenc als blogs.

adeu actor, adeu

Plàcido
El Pisito
El Verdugo
Atraco a las tres
Mi prima Angélica
La Escopeta Nacional
Mi querida Señorita
La Cabina
Vivan los novios
Los ladrones van ala oficina


...i més, i més....i moltes més, encara.

Confesso que una de les meves il·lusions d’infant era conèixer a José Luis López Vázquez. Una il·lusió no complerta, per cert. Però no esperava altre cosa, si voleu que us digui la veritat. Ell, i en Fernando Fernan Gómez, Gracita Morales, Tony Leblanc i Pepe Isbert, van omplir moltes tardes de sessió doble, quan anava al cinema amb el meu pare, acompanyat d’una bossa de caramels de menta i un coca-cola de vidre (no com ara, colla de “pijos”, que s’ha de beure amb paper) .

I com reia !!. I com m’agradaven les seves gesticulacions, el seu to de veu, la seva manera de dir i de fer:

Fernando Galindo (J. Luis López Vázquez) en Atraco a las tres: Fernando Galindo, un amigo, un admirador, un esclavo, un siervo...

Així, llegit, sembla res, vulgar...però dit per ell, en aquella veu, aquella mirada, obrint la porta a una actriu seductora i sexy, era reproduir els tics del tipic espanyol que ens agrada veure i contemplar.

Jo avui agafaré qualsevol pel·lícula d’en Berlanga i agafaré uns caramels de menta, una coca-cola i disfrutaré de qualsevol pel.licula a on en els seus crèdits hi hagi en lletres enormes el nom de José Luis Lòpez Vazquez (1922-2009)

Adeu

I PERQUÈ NO RIUS ?

És que tot plegat sembla una broma.
Politics d’esquerres que fan servir les porres contra els que ells mateixos alimenten.

Polítics de dretes que mai en tenen prou amb el que tenen i volen més i més, no fos cas que....

Polítics que mai sabrem si son de dretes o d’esquerres, però que sempre sabrem de la seva estupidesa política, fent volant ocells per poder disparar-los amb mes facilitat...

Politics que trenquen els partits per desprès autodenominar-se re-agrupats, quins....

És que tot plegat sembla una broma.

Que bonics aquells temps a on l’enemic era un, gran i lliure.
Que bonic tenir segur que els dolents de les pel·lícules eren els nazis. No com ara que ja no hi ha dolents i bons, sinó dolents i més dolents encara.

Que bonics aquells temps on el marxisme era el marxisme, el feixisme el feixisme i els altres minories silencioses (ja), i no com ara que ja no sabem qui és qui, ni quan ni com, ni a on, que encara és mes fotut.

És que tot plegat sembla una broma.

Els corruptes persegueixen als jutges per dir que son corruptes, i no contents amb això fan gala de les seves “gales” pornogràfiques en els medis que ells mateixos tenen comprats i/o controlats, ves per on.
Els no corruptes s’amaguen sota les taules, no fos que qualsevol dit perdut els assenyalés i anessin a parar a gàbia acusats de mirar ..., valguem deus.

I els que no saben que fer els gats pentinen (bons feina, per cert).

És que tot plegat es una broma.

Perquè serà que no ric (ric, ric tu si que ets ric)

TRENTA ANYS I QUARANTA CIUTADANS I CIUTADADANES

Trenta anys.


Trenta anys semblen pocs però, sense adonar-nos, aquests trenta anys ens han caigut al damunt com si de petita i fina pluja es tractés.

Trenta ja.

Quants anys teníem llavors?. Pocs, direm. I es clar pocs, molt pocs comparats amb els anys de grisor i dictadura. Amb els anys que varem tenir que aguantar pors, persecucions , maltractes i menyspreu per tot allò que fos sinònim de llibertat.

Trenta anys d’Ajuntaments democràtics, i els temps encara estan canviant de forma galopant en les nostres vides quotidianes. I aquests anys els varem celebrar com es mereixen uns trenta anys de claror, d’alegria, d'esperances per un futur millor i mes lliure. Molt mes lliure per tots. Sí, ho varem celebrar com es mereixen trenta anys de millores en les nostres places, els nostres carrers, i com es mereixen trenta anys a on ens hem sentit vius i protagonistes de les transformacions realitzades, no només d’allò que ens envolta, sinó també de nosaltres mateixos i de la història.

A l’Ajuntament de La Torre es van reunir tots - o quasi bé -, aquells que varen treballar per aconseguir que tots siguem una mica mes lliures. Han passat moltes coses, moltes, en aquests trenta anys. Hem après a moure'ns amb la tolerància i amb el respecte a les idees, hem après a veure clar que tot és com una bufada d’aire i que per tant tot passa massa de pressa i que cal aprofitar el temps, per que d’aquí a trenta anys més, quan veiem les fotos d’ara direm: mira que joves érem.

A l’Ajuntament va parlar, més amb el cor que amb el cap, en Celestí Salort. Aquest home, incomprès, odiat, estimat i que ha mantingut una relació estranya d’amor i d’odi entre la població i el personatge públic, ens va parlar dels seus temps – que també son els nostres - , i ens va emocionar a tots. Va dir coses importants, molt importants, però el millor va ser que va voler deixar enrere els mals moments, les lluites polítiques fraticídes per donar importància a aquelles petites coses que fan que un alcalde comprengui el sentit de ser-ho. Ens va dir “el millor de tot era quan podíem ajudar a la gent a sol ventar els seus problemes, dels carrers asfaltats ja ni m'enrecordo”. En Celestí Salort ens va voler dir: apreneu de l’experiència, res es bo i res es dolent, tot es bo i tot es dolent.

I quanta raó té Sr. Salort !.

Quaranta ciutadans i ciutadanes

Quaranta van ser els ciutadans i ciutadanes del Carrer Antoni Roig que estàvem a la mateixa sala de plens a on en Celestí Salort va pronunciar les seves paraules.

Ells i elles van poder escoltar - en el transcurs de la reunió per explicar el projecte de “reparació del carrer” -, i per boca de l’actual Regidora d’Urbanisme, Mª Dolors Toda una frase que va ressonar com aire fresc dins de la política local: “Venim a proposar, no a imposar”. Sí, ho va dir precisament la dona que, com en Celestí Salort, ha estat – i esta - incompresa, odiada, estimada i que manté aquesta estranya relació d’amor i d’odi entre la població i el personatge públic.

Ells i elles – els veïns i veïnes -, i ella – la Regidora – i ell –l’Alcalde-, i elles i ells junts –Regidors i Regidores - quan van escoltar aquesta petita frase van recollir, d’alguna manera, l’herència dels trenta anys d’Ajuntaments democràtics i el fruit dels homes i dones que, des de la clandestinitats uns, i obertament altres, van lluitar precisament perquè la política fossin propostes i mai, mai mes, imposicions.

Felicitats a tots.

Publicat a El Mònic del mes de setembre 2009

CASTELLS

El diumenge 4 d'octubre hi ha el VII Concurs de Castells Vila de Torredembarra, 11 colles de país estaran presents a plaça per oferir les seves millors construccions. La colla de casa, els Nois de la Torre, volen fer la millor actuació de la temporada. Per fer possible l'objectiu els Nois de la Torre necessiten col·laboradors i col·laboradores per portar l'organització del concurs. Així doncs, faig una crida a persones que no siguin castellers i que estiguin disponibles el diumenge 4 d'octubre a les 8 del matí.Fer de guies, anunciar les construccions que farà la colla, estar pendents de les demandes i necessitats dels Caps de Colla, estar a les barres del bar (dins treballant), portar la “paradeta” de samarretes..., són algunes de les feines que ens tocarà fer. Qui tingui interès en col·laborar que deixi nom i correu electrònic.Salut!

ARENYS, I ARA QUÈ?

No deixarà d’esser un acte de provocació política. Miri com es miri. Pacífica, correcta, sense trampes ni cartró, però una provocació que, sincerament, crec que nomes ha reforçat a les polítiques ràncies espanyolistes. Segueixo pensant que els extrems es retroalimenten. I en el fons perquè?. El resultat ha estat que els independentistes no han resultat ser tants, si tenim en compte que els partits han callat com a putes (perdó). Bé no tots. ERC ha corregut per autoproclamar-se guanyador de no sé què. CiU també s’ho apunta, però és que CiU s’ho apunta tot (independentista, centrista, pal de paller....), Carretero també ens diu que l’èxit es seu, i ara surt en Laporta, que també diu la seva (foteu-li canya, que en som pocs). Què hem guanyat ?, millor dit, què han guanyat?, dons divisió profunda i “lo que te rondaré morena”.

Divisió entre els independentistes, que com ens ha recordat algun que altre líder de CiU, no en son tants dins del sí del seu partit i que s’ha afanyat a donar un toc d’atenció per la mes que possible confusió entre els seus votants (què dirà en Pujol de tot això?...”firmes” arr!!!). Divisió i per tant debilitat, pas enrere i apa a explicar-nos a tots que res de res.

I els espanyolistes?. Dons mira que bé. S’han afanyat a posar en Zapatero (també espanyolista, com ha de ser...ep!, és el President de l’Estat, que volen aquesta gent?), al mateix sac dels independentistes catalans. Quin desprestigi més gran!!!. I de rebot a tocar els dallonses als “sociates”, que en definitiva son”los que rompen España”, que carai!!. O sia que tot molt be. Quins grans favors els hi ha fet.

Sí, una provocació, pacífica, correcta, sense trampes ni cartró, però.......