AQUESTS DIES

Sempre que arriben aquetes dates, m’aixeco del llit com angoixat. Em tremola el cos i les poques llums que, de tant en tant –molt de tant en tant – s’encenen, s’apaguen lentament com ofuscat per un mal auguri.

Quan arriben aquestes dates sempre m’envaeix una por difícil d’explicar i exterioritzar – puc estar marcat per sempre – És en aquestes dates quan els records més desagradables reviuen de nou.

Veure crides de polítics “LA PÀTRIA, LA PÀTRIA”, en fa tremolar.

Intento dons evadir-me, fer com si no fos veritat, a la fi i a la cap jo també soc d’aquesta comunitat, però una part important de mi em diu que no, que faci cas a en Raimon i cridar “NOSALTRES NO SOM D’AQUEST MON”, però callo. Es millor callar.

Quan arriben aquestes dates veig armes per tot arreu, uniformes i uniformats. I no em sento part d’ells, em sento com si no fos d’ací ni d’allà, em sento de tot arreu i de tots a la vegada. Em sento com els desarmats, com els des uniformats, dels que sembla que no hi son, però que “som”.

Em desperto amb la sensació què hi ha quelcom que no funciona –segurament en mi -. Obro la “tele” per evadir-me, llavors un senyor polític em diu que no soc un bon ciutadà si no faig no sé què amb una bandera. I penso que jo no ho vull fer, que dec ser un mal ciutadà.

Apago aquest maleït aparell i engego la ràdio. Em tranquil•litza.

De sobte sona una cançó que no desconec. I torno a riure. No soc únic, no soc un mal ciutadà, i soc com molts altres que, de ben segur, aquests dies s’aixequen del llit angoixats.

Gracies Brassens.

Cuando la fiesta nacional
Yo me quedo en la cama igual,
Que la música militar
Nunca me pudo levantar.
En el mundo pues no hay mayor pecado
Que el de no seguir al abanderado
Y a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
Y a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
Todos me muestran con el dedo
Salvo los mancos, quiero y no puedo.