GREGORI LOPEZ RAIMUNDO

"T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill".(RAIMON)

Una de les meves grans sorts de la meva vida ha estat conèixer, parlar amb tu amb moments molt difícils políticament parlant. He tingut la gran sort de veura personalment el teu somriure i recordo aquell dia que després d’un míting a Mollet en vas fer aquell comentari tan personal i tant proper : LA VEJEZ ES UNA PUTADA.

He tingut la gran sort de compartir xerrades amb tu quan anava tant despistat com puc anar –hi ara, he tingut la gran sort de compartir amb tu, i amb l’admira’t GUTI, sopars, dinars, mítings i, per damunt de tot, l’esperança d’un futur millor. Sé per que et vaig conèixer, l’alegria que vas sentir quan va arribar la democràcia en el nostra malmès país. Sé com et vas alegrar quan es va aprovar l’estatut de Nuria i la gran alegria que vas sentir aquell dia que més a més de comunista ens van deixar ser catalans amb la legalització del nostra estimat PSUC. Sé què potser, amb el temps, ens em adonat que res es com pensàvem, que res es allò que volíem. Però també crec que ja ho sabíem, en el fons ho sabíem.

He tingut la gran sort d’escoltar-te en el teu primer míting a Barcelona, quan només sabíem de tu per quatre estrofes d’en Raimon i tots teníem una il•lusió tremenda per veure el teu rostre, els teus gestos.

He tingut la gran sort de conèixer-te, company, he tingut la gran sort de ser el teu company.

Gràcies amic, per donar-me coneixement, gràcies per orientar-me, gràcies per la teva veu, gràcies per els teus gestos, gràcies per viure. Gràcies.

Jordi Solé

APUNT BIOGRÀFIC

López Raimundo va deixar l'escola als 12 anys, edat en què va començar a treballar. Va arribar a Barcelona quan tenia 17 anys, i amb el temps es va convertir en un símbol de la integració de la immigració a Catalunya. Va ser sastre i encara que ja es considerava polititzat abans de la guerra civil, va quedar marcat per un fet que el va decidir a comprometre's de per vida: el 22 de juliol del 1936, el seu germà Antonio, dirigent de la UGT, va ser assassinat en un control anarquista.
Durant la guerra, ja afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSUC), va ser comissari polític al front d'Aragó. Després de la guerra, va ser reclòs al camp de concentració francès de Saint Cyprien, d'on es va evadir. Amb companys de lluita, es va exiliar a Mèxic fins al 1945, quan va tornar a França. Dos anys més tard va entrar a Catalunya, on va passar el primer gran període de feina en la clandestinitat fins que va ser detingut el 1951. Va aguantar sense confessar les terribles pallisses a les quals va ser sotmès. La pressió internacional li va evitar la pena de mort. El 1954 va ser alliberat amb la condició que abandonés Espanya. Va tornar a Mèxic, per tornar de nou a la feina clandestina a Catalunya el 1960. Des d'aleshores, i fins a la mort de Franco, va residir a Barcelona durant llargs períodes en diferents domicilis, sense que la seva cara fos coneguda ni per a la policia ni per a molts dels que coneixien la seva lluita política.