dilluns, 11 de maig de 2009

AL VENT




Sempre veig la imatge d’un jovenet, amb cabell ros, espigat, pujat al damunt d’una motocicleta anant d’excursió pels voltants de Xàtiva que, de cop, comença a tatarear una cançó. Alça la veu i li surt una de les peces més cantades de l’oposició franquista i què és va convertir amb l’arma mes punyent que varem poder tenir aquells que, encara avui, creiem més amb la paraula que no pas amb les pistoles.

El Vent, d’aquell jove anomenat Raimon, ha fet cinquanta anys.

I no fa gaire la vaig tornar a escoltar a Madrid, amb els meus amics, tot recordant el magnífic concert d’en Raimon al Palau d’Esports.

Jo la vaig escoltar per primer cop al pis del meu oncle Solé – Tura. I em va deixar “bocaca-badat”. Quina força, quina lletra, quines idees !!!. Era allò el que cercava feia temps, allò i tota la resta de cançons que ara em venen a la memòria per agrair-li, al seu autor, les desenes i desenes d’afonies que vaig patir cantant les seves cançons a Canet, a Mollet, a Sant Feliu de Codines, a Granollers, allà a on fos en Raimon jo estava al darrera. Vaig organitzar recitals a Mollet, a Montmeló, a La Llagosta.... El volia escoltar, volia cridar allò que ell cridava. I a fe de Deu que ho feia amb tota la fe del mon, amb tota la il·lusió que pot tenir un xicot que, com ell, puja a una moto i es posa a cantar:


Al vent
(Raimon)

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.


(1959)