DUES COSETES MÉS

Si una lliçó he après aquests dies és no dir mai a on vaig de vacances ( si en faig, clar). Sembla que no és oportú. Pobres polítics. Ja poden treballar, perquè encara que no ho vulguin veure vostès, un polític, i més si és honrat, treballa i de valent, no us creieu pas que els projectes, les decisions, les gestions és fan soles. Clar que ja ho diuen les enquestes: els polítics son els pitjors vistos entre tots els oficis que hi han i és desfan. Per alguna cosa serà. Clar que el que no s’entén és amb la ferocitat en que son atacats i vilipendiats.

“Garrotada , cantarem
La vida és deliciosa.
Garrotada cantarem
Ens fa la mà nerviosa” (de l’Ovidi Montllor)


I senyores i senyors, ja el tenim ací: tenim pàrquing !!!.

Tot segueix el “curs normal”. O sia que s’inaugura amb cava i pompa. Ben fet. Potser d’aquí una temporada ens adonarem la falta que ens feia. Ara no. Ara no estan els temps com per reconèixer res de res. I menys si bé de qui bé. I de on bé ?, dons de qui “mana”. Quan escric aquestes iròniques ratlles encara no sé quan em costarà estar-me (bé, jo no, el cotxe) mig horeta, per exemple. Però que hi fa si el millor és que ja podré aparcar al bell mig de La Torre, amb un pàrquing que ha costat suor, llàgrimes i preguntes, moltes preguntes.

Diuen que durant un setmaneta no em costarà res, ni un “euru, eh” – com diria en Nuñez de Crackóvia-. Clar que jo estava il•lusionat en què fos durant un mes, però segura,ment vaig escoltar malament o no estaria gaire fi el dia que em va semblar que deia per la ràdio no sé què d’un mes. Potser parlava de la piscina. Jo què sé.

Em pregunto moltes vegades, perquè no parlarem més de les coses que van bé, com ara els Casal d’Estiu, que m’expliquen que estan sent extraordinaris. O les festes del Quadre que han estat entranyables, ben organitzades, multitudinàries. Mireu, això tampoc ho sé.

Bé, ja saps que si ets polític millor et quedes a casa i si te’n vas fes-ho a prop, molt a prop. Bones vacances !!!

Fins aviat.

RES ÉS EL QUE SEMBLA

(Rellotges d'en Salvador Dalí)strong>



La veritat és que no se sap si riure o plorar. Tot és molt complicat i, el pitjor de tot, sembla que els hi agradi complicar encara més les coses.

En política res és el que sembla a primer cop d’ull. Tampoc cal anar sempre cercant el costat dolent o perniciós de les coses, però hi ha vegades que un mira de reüll i no acaba de treure l’entrellat.

Un cop vist el show del dimecres més val anar en compte amb el què és diu i és pensa, per què ves tu a saber si allò que he visualitzat és realitat o car el contrari, tot és una pura comèdia digna dels vodevils de l’època.

Acabo de rebre un anònim força interessants que diu:” Según vd.la Toda votaría en contra de los presupuestos?.Jordi eres un sinvergüenza. Que conste que no és un insulto y debe publicar mi comentario”.

“Sinvergüenza” en política no és un insult és senzillament un “honor”, sembla que em digui aquest anònim al que desconec i que diu que jo he dit sense dir quan ho he dit, ni a on ni a qui ni com. Ah, bé és que.....és un anònim !!!. I aquests sempre tenen raó.

Per tant en política res és el que sembla, res es veritat i tot és mentida, a la vegada que tot el contrari. Una cosa és el que jo hagués fet ( si ho hagués fet), i publicat està el meu parer, però mai he dit que si la Sra. Toda, o el Sr. Juan o el mateix “cantinpalos” ha de fer, vol fer o farà. Jo visc en democràcia i soc tan o més lliure que molts dels anònims per treure les meves pròpies conclusions, per opinar, dir i pensar. No estic teledirigit, ni oprimit ni reprimit, dic el que penso i a vegades els meus silencis parlen més que les meves paraules. A bon entenedor......

Per cert, l’obligació de publicar un comentari la decideixo jo, no pas un anònim. Però apa, ja està complagut.

Tirar, tensar la corda és molt convenient pels qui no tenen ni iniciatives ni idees. El joc està servit. Aneu jugant. Jo no participo en destruir, participo en treballar, en proposar i no em parareu els anònims que no donen la cara i que son prou coneguts.

És veritat tot el que va passar al Ple?. Qui resultarà guanyador ?. Qui va fer el millor per La Torre ?. Cal o no cal donar un nou rumb a la política local?. Qui està en condicions de tots els que ara estan a l’Ajuntament de liderar un canvi de actituds i de formes?. Qui dels que el dimecres seien a la cadira dels mandataris (govern i oposició), és capaç de generar il•lusió i retornar la confiança amb els polítics locals?.

TRES COSES, sí ...nomes tres coses.

EL MUNDIAL

Em truca ahir ben entrada la nit un amic que no para de donar-me el “conyàs” amb els Mundials. Ell és seguidor de la selecció d’Espanya. Jo sincerament no he seguit amb molt d’interès aquest Mundial, bé, ni aquest ni cap, i no per una mania visceral a dita selecció, sinó pel senzill fet que un servidor només és del Barça. Aquest fenomen, el de ser tant sols d’un equip, només passa amb els del Barça, no em pregunteu el perquè ja què no us sabria contestar, però he comprovat que aquest fet, que abans fins i tot em preocupava, ara ja ho he assumit i penso que en el fons és el millor per la meva salut, ja que d’aquesta manera pateixo menys. La veritat és que no soc de cap selecció, els nacionalismes en fan més por que no pas goig i penso que en el fons els Mundials només serveixen per fer una exaltació de les “madres patrias”, els himnes i les seves banderes. Tot i així, imagino que envoltat pels esdeveniments, avui veure el partit de la final i com li deia al meu amic em serà igual qui guanyi, mentre vegi un bon partit, però també li he dir que si no m’obligava a celebrar-ho, m’alegraré que guanyin els Xavi, els Puyol i companyia. Per fi varem arribar a una entesa.


LA MANIFESTACIÓ


Bé, seguim i per no perdre el fil: el fet de la trucada a altes hores del vespre era per dir-me que havia anat a la manifestació i que estava feliç per haver vist a tanta i tanta gent a favor de les llibertats nacionals de Catalunya. Naturalment li vaig preguntar que carai feia a la manifestació un seguidor de la selecció espanyola com ell. I em va dir: “si aconseguim una Espanya integradora, respectuosa amb els nostres drets, la nostra identitat i amb la nostra voluntat com a poble, segurament tots serem més lliures, i jo, em va seguir dient, estic per aquesta Espanya”. Li comento que no tots els que estaven a la manifestació volien el mateix i em va respondre: “la manifestació va ser un cúmul de diferents voluntats pròpies de la Catalunya democràtica”. El felicito pel seu raonament i penso que té raó, que de fet tot plegat només son camins per ser nosaltres mateixos. Un però: la manca d’unitat demostrada per alguns que encara pensen que la raó només s’aconsegueix a força d’insultar i agredir.


ELS PRESSUPOSTOS MUNICIPALS

Mentre ací a Torredembarra, és van iniciar, per fi, negociacions per aprovar els pressupostos municipals. Fent camí. Tard però fent camí. Ara la pilota està a la taulada dels partits polítics, espero sabran negociar i el bé de la comunitat anirà per damunt de les persones i dels models afins als partits. La llàstima és que s’arriba amb tensions internes en molts dels protagonistes que el que volen és, precisament, el protagonisme. No sé com estaran els Regidors de satisfets amb el resultat presentat, dubto molt que tots estiguin contents, però em preocupa ben poc. El què és important de veritat, al meu parer, és saber controlar les despeses i pensar que als ajuntaments els costarà i molt fer front a noves inversions que poden suposar un esforç impossible d’assumir en els temps que estem vivint. És una responsabilitat molt gran com per passar-ho a la “torera” i deixar-ho pels que puguin arribar desprès. Els polítics, ara, han de valorar i molt les necessitats reals de La Torre, no tirar pel dret i sobretot, no pensar ni fer, ni actuar, en el tema dels pressupostos, pensant que les eleccions estan ací al costat. Si ho fan així el resultat serà negatiu i profundament desolador en el temps i l’espai.

Les preguntes son: Quines son les necessitats reals de Torredembarra?. Què cal fer per omplir de sentit uns números freds i distants per convertir-los en objectius reals i positius per la població?. Son realment necessàries ampliacions de crèdits per unes necessitats, que actualment només és poden entendre de caire electoral?. Val la pena sacrificar el futur de la institució per unes partides favorables al treball d’una Regidoria o una entitat o un projecte?.

DESÀNIMS

Un desànim generalitzat s’ha apoderat de tot el mon. Sí, si, de tot el mon. Uns per excés els altres per mancança. I no m’estranya pas. Ni molt menys. Mes aviat el contrari, el comparteixo. “Potser és la calor”, penso jo solet, com si em fes una proposta tranquil•litzadora a mi mateix. Però no, no és pas això. És tot plegat. Els únics animats son els seguidor de la Roja (qui li hagués dit al Franco, sembla una broma de mal gust, però molt bona).

Com deia, el desànim no és pas per la calor, és per tot plegat: puja l’Iva; tenim una retallada important en els drets dels treballadors –sort en tindrem amb la Camarada Cospedal que ens retornarà els drets i posarà en pràctica la revolució obrera i estudiantil pendent des dels temps del PCUS-; tenim una sentència que no agrada ni als de la COPE (per motius ben diferents, crec, que els del Rovira, en Mas –carai, carai que s’acosten les eleccions!!!- i en Montilla –bé aquest no se molt bé que li passa-), el treball no surt o pitjor encara, no ni ha: pobre home del carrer, que no en té ni per la Roser –ai, no que és pecat -.

Ai si aquests polítics s’haguessin donat tanta pressa per cridar al cel i moure terra, i unir-se i fer manifestacions per trobar sortides a la crisi i a l’atur !! (que en soc d'il.lús, oi?)

I ja el “colmo”. El govern Torrenc està sense estar –i com deu estar ? –. Qüestió aquesta què no és pas fàcil d’aconseguir. La veritat és que té molt de mèrit. Sembla que la “calma chicha” és trasllada a tots els despatxos, bé, no a tots, l’Alcaldia treu fum sense ser Nadal: fum pel cap i pels peus que l’aguanten, a l’Alcaldia dic.

I l’oposició va fent travesses sense travessar el pont que els separa, no ideològicament, es clar, sinó de formes, de cares – gent cares, més aviat barates -. Més amoïnada pel Bisbal i els seus efectes secundaris a les “caderas”,que per reconduir la seva pròpia situació política. Sí, ja sé que tot passa i què això és momentani...o no – quina por -.

I alguns membres del Govern sospiren que no conspiren. Saben que fins l’octubre ningú és mou. Llàstima. Saben que fins la tardor tot paradet, malgrat tot estigui en moviment: xiuxiueig a l’orella d’uns i altres: “ psss, psss...vine amb mi maca, que et donaré una cadireta nova”; “psss, psss...que el numero cinc va car nen...au puja al carro”; “psss, psss....no t’ho pensis, fes pinya, que nosaltres farem la botifarra”

No em feu gaire cas. Estic desanimat

És que ara m’he adonat que el que un dia vaig votar no serveix, i no em deixaran repetir la meva voluntària votació. Aquests del tribunal !!. Millor muts. Mireu com ens han deixat: desanimats

I així,com de lluny amb el so i amb la forma, m’arriba una veu prou coneguda i prodigiosa que quasi bé no s’entén i que crida desaforadament : “VIVA ESPAÑA”, quan se li pregunta per l’Estatut de Catalunya.

“psss, psss....no ho diguis a ningú, però era en Fraga. Vols una cadireta a l’Ajuntament, nena ?....”