TRES COSES, sí ...nomes tres coses.

EL MUNDIAL

Em truca ahir ben entrada la nit un amic que no para de donar-me el “conyàs” amb els Mundials. Ell és seguidor de la selecció d’Espanya. Jo sincerament no he seguit amb molt d’interès aquest Mundial, bé, ni aquest ni cap, i no per una mania visceral a dita selecció, sinó pel senzill fet que un servidor només és del Barça. Aquest fenomen, el de ser tant sols d’un equip, només passa amb els del Barça, no em pregunteu el perquè ja què no us sabria contestar, però he comprovat que aquest fet, que abans fins i tot em preocupava, ara ja ho he assumit i penso que en el fons és el millor per la meva salut, ja que d’aquesta manera pateixo menys. La veritat és que no soc de cap selecció, els nacionalismes en fan més por que no pas goig i penso que en el fons els Mundials només serveixen per fer una exaltació de les “madres patrias”, els himnes i les seves banderes. Tot i així, imagino que envoltat pels esdeveniments, avui veure el partit de la final i com li deia al meu amic em serà igual qui guanyi, mentre vegi un bon partit, però també li he dir que si no m’obligava a celebrar-ho, m’alegraré que guanyin els Xavi, els Puyol i companyia. Per fi varem arribar a una entesa.


LA MANIFESTACIÓ


Bé, seguim i per no perdre el fil: el fet de la trucada a altes hores del vespre era per dir-me que havia anat a la manifestació i que estava feliç per haver vist a tanta i tanta gent a favor de les llibertats nacionals de Catalunya. Naturalment li vaig preguntar que carai feia a la manifestació un seguidor de la selecció espanyola com ell. I em va dir: “si aconseguim una Espanya integradora, respectuosa amb els nostres drets, la nostra identitat i amb la nostra voluntat com a poble, segurament tots serem més lliures, i jo, em va seguir dient, estic per aquesta Espanya”. Li comento que no tots els que estaven a la manifestació volien el mateix i em va respondre: “la manifestació va ser un cúmul de diferents voluntats pròpies de la Catalunya democràtica”. El felicito pel seu raonament i penso que té raó, que de fet tot plegat només son camins per ser nosaltres mateixos. Un però: la manca d’unitat demostrada per alguns que encara pensen que la raó només s’aconsegueix a força d’insultar i agredir.


ELS PRESSUPOSTOS MUNICIPALS

Mentre ací a Torredembarra, és van iniciar, per fi, negociacions per aprovar els pressupostos municipals. Fent camí. Tard però fent camí. Ara la pilota està a la taulada dels partits polítics, espero sabran negociar i el bé de la comunitat anirà per damunt de les persones i dels models afins als partits. La llàstima és que s’arriba amb tensions internes en molts dels protagonistes que el que volen és, precisament, el protagonisme. No sé com estaran els Regidors de satisfets amb el resultat presentat, dubto molt que tots estiguin contents, però em preocupa ben poc. El què és important de veritat, al meu parer, és saber controlar les despeses i pensar que als ajuntaments els costarà i molt fer front a noves inversions que poden suposar un esforç impossible d’assumir en els temps que estem vivint. És una responsabilitat molt gran com per passar-ho a la “torera” i deixar-ho pels que puguin arribar desprès. Els polítics, ara, han de valorar i molt les necessitats reals de La Torre, no tirar pel dret i sobretot, no pensar ni fer, ni actuar, en el tema dels pressupostos, pensant que les eleccions estan ací al costat. Si ho fan així el resultat serà negatiu i profundament desolador en el temps i l’espai.

Les preguntes son: Quines son les necessitats reals de Torredembarra?. Què cal fer per omplir de sentit uns números freds i distants per convertir-los en objectius reals i positius per la població?. Son realment necessàries ampliacions de crèdits per unes necessitats, que actualment només és poden entendre de caire electoral?. Val la pena sacrificar el futur de la institució per unes partides favorables al treball d’una Regidoria o una entitat o un projecte?.