dimarts, 31 de juliol de 2007

ENS DEIXEN CADA COP MÉS SOLS


michelangelo antonioni / "El Septimo Sello" de Bergman


No puc pas dir que fossin els meus directors favorits. D’ Ingmar Bergman només podria dir que sovint li dèiem Ingrid Bergman, per allò del so i del mal dir. D’en Michelangelo Antonioni molt més. Els seus noms em fan recordar els anomenats Cine Clubs que van fer furor a finals dels anys 60 i principis dels 70. Allà, al poble, un educador i mestre anomenat Arcadi Viñas, un cinèfil empedreït, ens va injectar el cuc pel bon cinema, i amb una càmera de 16 mm projectava pel·lícules que difícilment podíem veure en el cinema convencional. Ell, juntament amb altres com els meus amics Paco Soler, Jacint Marquina, anàvem a Barcelona a buscar aquells rotllos de pel·lícules que més d’un cop erem incapaços de saber ni tant sols de que anaven.

D’en Bergman recordo el “Septimo Sello”, el tema de la mort, em va impressionar, però confesso que no vaig entendre res. Allà, al cine Club del poble tots miràvem de trobar forats a on veure una petita escletxa on veiéssim una crítica a la dictadura. La veiem sense veure res, aquesta es la veritat. Jo tenia potser 14 o 15 anys. Que volia entendre jo aleshores ¡!!. Desprès vaig veure, anys més tard, la mateixa pel·lícula per la tele, i vaig seguir espantat davant la figura de la mort, però seguia sense entendre res de res. Potser, segur, que jo sempre he estat més donat a pel·lícules més senzilles…. O potser no. En Bergman sempre en duia al camí de les dubtes, quan ens parlava de la soledat, la tristor, les crisis humanes sempre em feia sentir una angoixa especial. És potser per això que mai acabava d’entendre res de res.

En canvi amb Michelangelo Antonioni tot era diferent. Malgrat el seu cinema intimista i què també reflectia la soledat, la tristor i la maldat humana, sempre l’havia trobat més proper. Potser perquè durant un llarg període de temps el seu cinema és submergia en el món del proletariat i em feia sentir proper a la seva crítica, potser menys elitista que no pa en Bergman, potser més propera a nosaltres. Amb “Blow Up” vaig disfrutar, i li tornada a veure molts de cops i sempre m’agrada’t molt. Però potser la peli “ La nit “ va ser la que més en va marcar.

D’una o altre forma, tots dos formen part de la meva educació cinematogràfica i sense ells m’hagués estat molt difícil entendre el cinema actual, tant distant i a la vegada tan proper. Ells eren Mestres, genis que van fer del cinema un art i d’ells vaig aprendre a mirar les pel·lícules amb un distanciament crític, vaig aprendre a analitzar-les i a no conformar-me amb el cinema comercial que ens envaïx i em desespera.

1 comentari:

Tondo Rotondo ha dit...

Un país sens ereferents en un panorama cultural -en aquest cas cinematogràfic- que els va perden poc a poc...