divendres, 8 d’abril de 2011

LLUITADORS - estrena del documental “Al final de l’escapada” a Barcelona



Ho he de dir, la ciutat se’m fa farragosa, no sabria dir el per què, mes em cansa el caminar accelerat de la seva gent, la impaciència per arribar, molts cops, a cap lloc. M’he acostumat a Torredembarra, el seu pas tranquil, a passejar, a gaudir del temps, de la gent. Ací és diferent.

Per no perdre el costum em confonc d’hora i arribo un hora abans al cinema Alexandra. No tinc remei. El passeig per la Rambla de Catalunya no fa mes que accentuar el cansament i decideixo asseure en un banc i contemplar el va i ve de la gent, i per tant confirmar les sensacions de pressa i confusió entre el vianants. Les ciutats, totes les ciutats, em semblen iguals, els seus sorolls – si tanquem els ull – son identics a Paris, Madrid, Istanbul... Tan s’hi fa. La ciutat és la ciutat.

Espero, embovat en els meus pensaments, l’hora de l’inici del documental de l’Albert Solé. M’adono que estic expectant per veure com ha tractat la vida i la mort d’un dels lluitadors antifranquistes mes emblemàtics: Miguel Núñez. Nomes començar sé que serà una pel·lícula dura i a la vegada emotiva i transportadora cap a la necessitat de continuar, de no frenar mai el convenciment que una vida digna és possible. Sóc coneixedor de petites pinzellades de la vessant política de la vida d’en Miguel – vaig tenir la immensa sort de petar mes d’una xerrada amb ell a la seu que l’ONG CooperAcció tenia al costat del Palau de la Generalitat- , coneixia també la seva llarga lluita per la democràcia i les llibertats, la seva militància al capdavant del PSUC com era també coneixedor del seu pas per les presons i les salvatges tortures que va ser sotmès per aquells sanguinaris i sàdics violadors de cossos, paraules i pensaments, per aquells que al servei d’un dictador i a l’ombra de l’Estat i de l’Església, tenien com arma la por i la feblesa que tot ser humà portem a dins. Amb en Miguel no varen poder, mai va dir ni un sol nom, mai va trair els seus companys de lluita. El que desconeixia era la seva lluita per una mort digne , una mort que fos com la seva vida: volguda i senzilla. Ell va escollir de deixar-nos amb dignitat, tal i com va escollir la dignitat dels lluitadors.

L’Albert Solé ens ho explica tot de forma tant senzilla i excitant, que, fins i tot, aquells que ara ni saben que hi va haver un temps en aquests país on homes i dones posaven en joc les seves vides per tal de poder pensar i dir lliurament el que ara diuen i pensen sense que cap sàdic torturador se’ls llenci al damunt per demostrar la seva covardia a cops de punys i fuetades de fusta, sentiran que en Miguel forma part d’ells i que aquest documental els empeny i els anima a continuar amb allò que sembla que ja s’ha abandonat.

Per els homes i dones de la generació d’en Miguel Núñez, n’estic segur, el documental serà com un retorn als pitjors somnis, i sé que a la vegada els farà sentir l’orgull d’haver format part dels lluitadors per la llibertat de decidir sobre la vida i la mort d’un mateix, com ara fem molts de nosaltres, com ara fan milers d’homes i dones arreu del món a pobles i ciutats com Barcelona, Paris, El Caire, Istanbul... El documental “Al final de l’escapada” és part d’una pàgina que calia – com és diu en el mateix documental – escriure abans de passar pàgina d’un temps que s’ha conèixer per entendre com la lluita dels homes i dones del l’antifranquisme no només era necessària sinó que dignifica al ser humà.

Me’n vaig de la ciutat oblidant el cansament i el caminar ràpid i desordenat de la seva gent, com ho fan a Paris, Madrid, Istambul.., a la vegada que il·lusionat pel que encara ens cal fer i explicar.

Gràcies Albert. Gracias Miguel.