PARLAR

Fa temps, molt de temps –fins i tot abans que l’Agrupació arribes al Govern Municipal-, que vaig fer uns escrits tot reclamant una seriosa reflexió del moment polític que s’estava, i s’està avui encara, vivint a La Torre. I no ho feia pas per fer volar coloms ni per distreure al personal, sinó per la preocupació que tots –crec- compartim per millorar.

No fa gaires dies tot parlant amb un regidor de l’oposició – i quan dic oposició ho vull fer amb majúscules- conveníem els dos, el poc que s’estan avançant per aconseguir un enteniment global que fos capaç d’assentar unes bases que portin, als partits torrencs, a consensuar unes regles de joc mínimes per conèixer on s’està, i cap a on s’ha d’anar.

Aquest aspecte – que com dic ho vinc reclamant en quasi bé tots els meus escrits publicats – no solsament s’ha deixat de banda per la majoria, sinó que dia que passa es pot observar que les posicions per poder arribar a acords fonamentals pel devenir de la ciutat, s’allunyen més i més.

La naturalesa de tot això, jo l’entenc bàsica, però no exclusivament, com un conflicte de posicions motivades, per un cantó, per la situació de la política nacional catalana – enfrontament CiU-tripartit i per tant PSC-CiU local - ; per un altre, el moment polític de la resta de l’Estat – PP i PSOE i per tant els respectius partits a La Torre -, per els desacords en maneres de “ser” i/o d’actuar amb els partits independents amb tota la resta i, naturalment , per una desconfiança mútua que encara no s’ha pogut desfer per motius per tots ja coneguts.

No seré jo el més tossut de tots, però no m’agradaria defallir amb la intenció de fer possible que els polítics torrencs deixin de banda els seus partidismes i interessos de partit, així com les manies persecutòries i altres delicadeses, per centrar-se única i exclusivament a treballar amb seriositat i rigor pel poble de Torredembarra.

Sòc coneixedor de les dificultats que tot plegat comporta, ho sé, com també sé que no tinc la veritat absoluta –segurament ni parcial-, però el temps sembla que dona la raó a aquells que pensem que d’aquesta manera no arribarem enlloc.

Crec que no estaria de més que deixéssim de fer llistats llargs i llargs d’allò que trobem malament de l’altre i comencem a fer un llistat –curtet si cal- d’allò que tenim entre tots plegats en comú. Naturalment no parlo d’arribar a acords que permetin fer un gran govern d’unitat local –es molt demanar-, però si acords globals que suposin unes regles de joc per aquells que ara governen i/o estan a l’oposició, i per aquells que vindran.

No cal deixar de cantó allò que ens fa políticament diferents els uns dels altres, car el contrari, aquesta diferència és un símptoma de bona salut democràtica, ni cal deixar reivindicacions, ni cal callar allò que trobem malament o no. És tracta senzillament de ser capaços de seure’ns tots plegat i parlar i parlar i parlar.

“LA BRUIXA” ENS HA DE FER PENSAR

Publicat a la EL MÒNIC del mes de febrer 2009




El proper dia 27, a la Biblioteca Pública de Torredembarra, es farà la presentació de la novel•la anomenada “El Susurro de los Arboles” , de l’autora torrenca Maria Dolores Garcia Pastor, també coneguda entre amics i blogcaires com “La Bruixa de Clarà” – no em pregunteu el perquè d’aquest sobrenom, ho ignoro, però ho sabré ben aviat –. No tinc l’immens plaer de conèixer a La Bruixa personalment, però si que he tingut ocasió de llegir els seus escrits al blogs que ella tira endavant un dia sí i l’altre també (http://labrujadeclara.blogspot.com/ ), i la veritat és que feia falta una mica de literatura i de seny – ben entès, es clar – entre tant de desgavell i escrits sense solta ni volta a una xarxa a voltes mal utilitzada, tant pels uns com pels altres. La Maria Dolores Garcia Pastor, pot ser, i de fet ja ho és, una bona guia per aquells que tenen la voluntat d’escriure i, per les raons que siguin, no s’atreveixen a fer públics els seus escrits. Ella, amb una senzillesa que cal envejar, explica la seva experiència i com va ser capaç de sortir de la foscor literària i d’allò que els hi és reservat a molt poca gent, per donar llum a unes paraules i a uns sentiments que, n’estic segur, molts agraïm i sospirem.

El dia vint-i-set, els torrencs i torrenques tenim l’oportunitat d’anar a conèixer un personatge diferent, que no li fan por els reptes personals i que ens ha ensenyat que lluitant és pot aconseguir qualsevol cosa, per molt difícil i complicat que se’ns faci, o se’ns digui què és.

El proper dia vint-i-set, engreixarem una mica més el nostre àmbit cultural torrenc, i afegirem un nou personatge a la ja llarga llista de gent anònima i/o coneguda, que fan que, de mica en mica, La Torre vagi sortint d’un incomprensible amagatall intel•lectual.

Potser gent com “La Bruixa” haurien de fer pensar als òrgans oficials i a l’administració publica torrenca, que es pot fer per ells, què se’ls hi pot oferir per ampliar, animar i impulsar iniciatives privades que facin possible un entramat cultural propi i identificatiu.

Vull dir amb això que seria molt interessant que a un grapat de gent implicada i compromesa amb la cultura i el món artístic de la nostra vila (músics, cantants, pintors, pintores, escriptors, escriptores, mestres, educadors, educadores, grafistes, graffiters, cineastes, fotògrafs, periodistes i un llarg etcètera), se’ls hi oferís la possibilitat de posar damunt d’una taula les seves reflexions i idees sobre el que cal fer per impulsar un model cultural que caracteritzi a la nostra ciutat com a una ciutat oberta a les idees ia la modernitat pluricultural.

No sé fins a quin punt tot plegat ha de ser d’aquesta manera, però si que sé que val la pena pensar-ho, i que d’alguna forma gent torrenca emprenedora i amb ganes de fer coses en sectors diferents (comercial, cultural, artístic....), se sentin recolzats amb el suport i/o l’orientació que els hi faci falta per aconseguir objectius que en definitiva beneficiaran a La Torre i a la seva gent.

L'ESCORXADOR

El dimarts 17 de febrer, a les 20h, presentació de la proposta a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Torredembarra. Aquest acte serà l'inici del procés participatiu amb les entitats i amb la ciutadania de Torredembarra per poder definir el futur de l'emblemàtic edifici.

Amb la remodelació de l’Escorxador se’ns presenta una molt bona oportunitat, no sols per que les entitats puguin tenir un lloc de trobada com cal, sinó per dinamitzar l’associacionisme de La Torre i per conquerir espais per la cultura.

El proper dimarts dia 17 hi ha convocada una reunió per què tothom pugui dir la seva. Felicitar als promotors de la idea i d’aquells que han considerat que la participació de tots és l’element bàsic per a fer un bon projecte al servei de la comunitat torrenca.

Ara no és el moment per què ningú vulgui ser el protagonista. Ara és el moment d’intentar que aquest projecte sigui un projecte comú de totes les entitats cíviques, socials i polítiques de la ciutat.

Des d'aci el meu recolzament total a la iniciativa.

I ARA....EL GOYA

FELICITATS, ALBERT

entrevista publicada a "El Periòdico" avui dilluns 2 de febrer de 2009

CRISTINA SAVALL
BARCELONA

--¿Guanyarà el Goya?
--El premi Gaudí ja va ser un regal inesperat. De fet, ja ho havia sigut abans que Bucarest... arribés als cines, perquè, gràcies a això, estic recollint l'afecte que molta gent no va poder transmetre al meu pare quan ell encara estava en actiu.

--¿Què diu el seu pare quan assisteix a una projecció de Bucarest...?
--Li fa gràcia reconèixer-se, però ja no és conscient del que s'hi tracta. El meu pare es deprimia a cada aniversari, acceptava molt malament el pas del temps. No controlar la seva vida era una idea que l'aterria.

--Al llibre editat sobre la pel.lícula escriu una carta a la seva filla Noa, de 7 anys. ¿N'ha après alguna cosa, ella?
--M'agradaria que la llegís quan tingui l'edat adient per entendre-la. A la carta li dic que sense entendre el passat no es pot dissenyar el futur. I, tot i que no ha conegut l'avi en plenes facultats, sap que va ser una persona excepcionalment lúcida.

--Suárez, Maragall, Solé Tura...
--Diguem que són els que han obert el foc, però és pura estadística. Al guanyar en expectativa de vida es multipliquen els casos d'Alzheimer i això planteja un dilema: ¿la vida està per ser viscuda amb qualitat? Sens dubte. Això ho he après també de Miguel Núñez, històric militant del PCE, a qui he seguit amb la càmera fins a l'últim sospir.

--¿Va filmar la mort de Núñez?
--Ell ho va voler així. Va morir amb un control de la situació exemplar. Va deixar aquest món amb la mateixa passió de lluitador amb què va viure. Quan va morir en aquella residència, uns mesos abans havia decidit que no volia tornar a l'hospital. No volia patir més. El dia de la seva mort, la seva dona, la seva filla, els amics, tots estaven molt tristos. A mi, he de confessar que se'm va quedar un petit somriure d'admiració. Vaig pensar: 'Chapeau, Miguel, ho has fet com has volgut. Has controlat la teva pròpia mort'. És la lliçó de dignitat més important que he rebut en molt de temps.

--¿Portarà al cine els últims dies de Miguel Núñez?
--És la història d'un home que va mantenir viva la flama de la utopia. Va estar a la presó, va ser condemnat a mort, i quan ja hi havia democràcia a Espanya se'n va anar a Nicaragua a fer la revolució amb els sandinistes. Quan era petit es feia càrrec de mi cada vegada que els meus pares havien de buscar un pis segur. Em deixaven uns dies amb ell si les coses anaven mal dades. Miguel era un refugi. Un clandestí absolut.

CENT DIES I MOLT MÉS

Escrit publicat al Diari de La Torre. Gener 2009

De tots es coneguda l’afany que tenen els polítics per arribar als 100 dies de Govern. Ells saben que aquest numero,es com la prova de cotó. Quants cops hem sentit dir allò de: “Ja hem parlarem passats els cent dies” o “D’aquí a cent dies sabrem si ho feu bé o malament”. La veritat és que no sé per que han de ser cent dies i no dos-cents o un any. Probablement amb un període tant curt és molt difícil avaluar una acció de govern , o del què sigui. Però el joc és aquest i ja han passat els cent dies de “gràcia” que tenia aquest Govern i també l’oposició, es clar. Ells, l’oposició, també formen part dels homes i dones que hem escollit entre tots per representar-nos al Consistori, i ells també estan inclosos dins de l’examen dels cent dies.

En quan al Govern dir que encara ens han de demostrar moltes coses. Això sí, han començat molt forts: Borsa pel lloguer social d’habitatge, punt d’informació i atenció municipal, més comunicació amb els veïns i veïnes, dedicació i treball absolut, bon funcionament de la brigada municipal, ampliació del servei de dinamització laboral, nou estil....Clar que amb l’estil no es va enlloc i també cal reconèixer que hi hagut mancances. Potser motivades per l’estat en que és van trobar la Casa Gran (ja sabeu, els comptes, la organització....), potser per la mateixa ansietat de voler fer moltes coses i molt ràpidament, o bé senzillament per què alguns es van trobar a on no esperaven estar. Imagino que de tot una mica. De moment el que cal perfilar i concretar és el tema de la participació de les entitats, associacions i agents socials en la configuració d’un nou model participatiu. Per mi, ara per ara, és potser el més urgent a solventar.

Malgrat això els cent dies han servit per resoldre un dubte que molts tenien i altres no desitjaven que succeís. El Govern (“variopinto” del tot) se n'està sortint, de moment. D’acord, és molt difícil anar tots a una i d’errors n’hi hauran –faltaria més -, però, ¿ no son els mateixos què és queixen d’aquesta situació “variopinta” quan ells, a nivell de país, governen juntament amb dos partits més?. Potser no els hi hauria estranyar tant que diferents sensibilitats polítiques i/o socials es posessin d’acord per tirar endavant un programa de mínims que Torredembarra demanava a crits i que ells van estar incapaços de fer realitat. Com diu el PSC - a nivell de pais -, ens falta la cultura del pacte i de l’acord, i a nivell local sembla que costa d’empassar encara més que en altres esferes.

I l’oposició?. Passat el “cabreig” inicial al veure perdut el govern, i passats els cent dies, alguns encara s’estan curant les ferides. La veritat és que cap dels que formaven part de l’anterior govern ha estat capaç de portar una proposta seriosa i amb sentit a cap dels Plens que fins ara s’han celebrat. Pobre bagatge per un PSC que ha de configurar-se – i de fet ja ho és- com alternativa a l’alcaldia. Segurament els cents dies per ells han estat pocs per resituarse i demostrar la seva capacitat –que la tenen, no ho dubtin pas – per fer propostes i impulsar noves idees. Això serà possible sempre i quan no és deixin portar per la inèrcia “cainista” i demagògica que ha endegat ERC, que entre la crisi viscuda en el sí del seu partit (a nivell local i nacional) i les ganes que tenen de no perdre protagonisme, s’estan deixar anar amb allò tant fàcil en política com es el “tiro al ciego” o dit d’altre forma, utilitzar la mateixa tàctica que CiU i el PP fan contra el govern de la Generalitat del qual ERC hi forma part: criticar tot el que és mou, tingui o no sentit. De fet, crec humilment, que la seva tàctica va dirigida única i exclusivament a un sector de seu electorat que no suporta que els “enemics polítics” de CiU estiguin governant La Torre i, per extensió, que uns grups d’independents (l’Agrupació i GiT) tinguin unes responsabilitats municipals que ells no consideren dignes d’aquests grups, sempre hi quan ERC no formi part del Govern. A les hores la situació es diferent, es clar. Els atacs, encara que a voltes disfressats cap una sola persona o grup, en realitat tenen el punt de mira cap a tot el Govern Municipal, tant a uns com a altres.

Punt i a part mereix l’ABG. Lliure de lligams anteriors i actuals, lliure també del “trauma” que suposa marxar per la porta falsa d’un govern, i amb la comoditat que té l’oposició, han estat els únics que han demostrat defensar idees i propostes coherents i amb el seny que mereix Torredembarra. Ells s’han auto-exclòs de la “demagògia” de la política “pregonera” i fàcil i s’han dedicat a dirigir els seus esforços cap una política de critica i reivindicació amb allò que cal, i de pacte amb allò que s’ho mereix. En poques paraules, han demostrat una coherència política que han anat conservant en els darrers temps, i més a més recolzats per la seva Assemblea, i no defugint mai del compromís adquirir amb la ciutadania. Per ells, crec, dels cent dies els hi han sobrat noranta nou, ja que la seva opció l’han tingut clara i ferma des del maig del 2007.

Bé, els cent dies ja han passat. Uns faran autocrítica, altres estaran contents, altres pensaran com ser més útils a la ciutadania des del govern o des de l’oposició, i altres no faran res de res perquè ja els hi va bé la guerra subterrània i bruta. Temps al temps

I els dijous...PLE

He de dir que no m’han estranya’t les “lloances” que alguns membres de l’oposició han fet del paper que els regidors del Govern Municipal van fer en el darrer Ple del Consistori, a l’hora que remarquen el nivell de discussió existent. Diuen també que va ser molt llarg. D’acord en que va ser molt llarg. Massa llarg i, com a dit algú, molt tens. Massa tens si tenim en compte allò què es debatia.

Jo personalment no puc dir el mateix. Al menys a mi no em sembla que s’hagi arribat a nivell de discussió diguem-ne que elevat. Naturalment s’ha millorat bastant – no era tampoc tan complicat - i l’equip de govern demostra un coneixement important dels temes, és palpable que s’està treballant i de valent i fins el moment –excepte alguna que altre excepció-, cap membre del govern ha caigut en les envestides que –també alguns- membres de l’oposició llença’n com dards enverinats. És evident que hi ha dues espases que tenen arguments més que sobrats per debatre qualsevol argument, i què n’hi ha d’altres que, amb el pes de la raó, son capaços de desmuntar qualsevol teoria que vulgui afeblir la seva Regidoria o el seu entorn. També, cal dir-ho n’hi ha que mostren, pel meu gust, un xic de sobervia o que van de sobrats, com diríem ara. Però això, vull pensar, és més un mecanisme d’autodefensa que no pas un posicionament real, i molt menys vertebrat a la resta.

Per l’altre cantó, és a dir l’oposició, fan el seu paper de forma, aquest cop sí, molt desvertebrada, sense fil conductor, i excepte rares excepcions, molt poc preparades – excepte aquells que ho porten tot escrit i son incapaços de sortir-se de la pàgina o del paper atorgat - . Això dona la sensació que nomes és vol posar damunt la taula temes i debats que a vegades no tenen ni tant sols una base sòlida, tot i que a voltes hi haurien arguments més que sobrats per llençar ofensives més profitoses. Tinc la sensació que la seva dinàmica és la tensió.

Allà, a la Sala de plens, i fins i tot ho vaig comentar amb un company d’un partit de l’oposició, es respirava una tensió que semblava que d’un moment a l’altre allò anés a saltar pels aires. Gestos, rialles, tics, badalls, moviments estranys, sortides, entrades, més rialles, més gestos intentant tallar argumentacions – per part de tots dos “bandos”-. Sembla que encara no hem après a escoltar i debatre. Encara es discuteix molt allò què és superficial i s’oblida de la rel de les qüestions. Sí un fa una resposta i comet un error gramatical o d’expressió, allò és suficient per rebre una ràpida mostra de gestos, moviments i somriures poc respectuoses amb el qui parla. Nomes cal que un faci menció, encara que sigui de passada, a un altre regidor, per que aquell demani ràpidament la replica. I així contínuament.

Seguim movent-se amb masses rancúnies que, per desgràcia, son més personals que polítiques. Malgrat, i tot cal dir-ho, que de vegades la oposició també té plantejaments seriosos i dignes d’esser escoltats, però entre tanta duresa dialèctica i rialles i gestos, tot es perd en un sense sentit difícil de reconduir cap una discussió que realment valgui la pena. Per part del Govern, els arguments d’uns i la moderació exemplar d’altres i la contenció de molt d’ells, no amaguen llacunes que caldran anar resolent a força de temps i d’aprenentatge.

I naturalment un acaba dient allò que hem dit al començar l’escrit: LLARG, MASSA LLARG

2009: EL REPTE

Publicat a El Mònic de Gener 2009
Il-lustració: caricatura feta pel Fantasma del Castllo

Bé, doncs ja hem deixat al darrera un any ple de”terratrèmols” polítics. Benvingut el repte del 2009.

Ara toca afrontar l’horitzó amb noves anèrgies i amb ganes renovades. Per sort les eleccions municipals encara queden ben lluny i això vol dir que el treball que porti endavant el Govern Municipal ha de deixar enrere qualsevol dinàmica electoralista, i dedicar-se a treballar per qüestions fonamentals pel futur de la població.

El primer de tot és consolidar el Pacte de Consens com a únic motor vàlid per treballar amb seriositat, i amb prou solvència de vots, com per no tenir que preocupar-se dels vents que auguren mals temps polítics i fraccions internes. Fer un Govern fort és el primer que cal fer. Però un govern fort de veritat, no de cara a la galeria, i un govern fort vol dir un govern obert, participatiu, capaç de consultar i d’escoltar per què, senzillament, actua amb la fermesa de les seves idees i respecta la dels demes.

En aquest any que ara encetem, s’han de tancar temes que han estat heretats i què fan que l’harmonia i serenor social es pugui trencar i obrir una etapa de dubtes i crítiques que, difícilment, es podrien aturar amb la mecànica diària o amb l’esforç del treball. S’han de tancar ja, d’una o d’altre manera, temes com Muntanays II, el desgavell del Carrer Nou, el tema de l’Aigua, el tema de la Brossa, el tema d’aparcaments, plans parcials i tot el que sigui capaç l’equip de Govern i també, com no, ja que tenen el seu grau de responsabilitat, la oposició actual. Anar arrastrant aquests problemes, o bé arraconar-los,seria molt difícil d’entendre per part de la ciutadania, de la mateixa manera que no seria de rebut que l’actual govern prengués el camí de la deixadesa com la que hem sofert a Torredembarra en els darrers anys (i això vol dir carres bruts, mala senyalització, mal funcionament de l’administració, ineficàcia a l’hora de solucionar problemes de barris i entitats, i un llarg etcètera).

La vida de un polític acostuma a ser molt avorrida si aquest es converteix en un senzill i mecanitzat “funcionari”, tancat en el seu despatx i envoltat de gent que només són capaços de lloar la seva feina per aconseguir objectius privats. Més, la tasca d’un polític pot ser molt engrescadora quan el seus objectius ( de soca a arrel) estan al servei del seus votants i al de la resta de la ciutat, o sia, que són objectius comuns al servei de tots. Després es quan la vida de un polític és capaç d’atreure, de fer-se atractiva i ser valorada en la seva justa mida.

Aquest es el repte dels nostres polítics pel 2009.