DEBILITATS

Escrit publicat a la revista Som-hi del mes de juliol 2011



En el món de la política un govern dèbil, numèricament parlant, té la obligació de pactar qualsevol pas que vulgui donar en pro del que considera el millor per els interessos de la ciutadania. Aquest Govern dèbil actua sota una pressió considerable i es requereix de ell un gran esforç i voluntat de negociació amb aquells que seuen a les cadires de l’anomenada oposició.

Per el contrari, un Govern fort, numèricament parlant, no li cal mantenir una constant negociació, ja que el número de vots sempre li donaran la majoria que requereix per fer allò que consideri. Però quan un Govern d’aquestes característiques es creu amb la veritat absoluta, margina als anomenats opositors a un paper merament testimonial, i deixa fora de qualsevol participació no ja a un número concret de regidors, sinó a un elevat nombre de ciutadans que han escollit una opció diferent, a les hores es dona la paradoxa que el Govern fort es converteix en feble, ja que és incapaç o es nega a estendre la mà per por a ser fiscalitzat de forma molt directa, i posar en perill allò que ell (el Govern o el cap del Govern) vol endegar sigui el que sigui, amb o sense raó, ja que el seu únic argument és la força dels números i no la de la paraula.

Comencem dons un nou mandat, i el pacte de govern entre tres forces ideològicament properes, se’ns descriu com un Govern fort, malgrat les seves primeres accions ens deixen sensacions de ser més feble del previst. D’entrada, va deixar mut al Secretari Municipal quan se’l va requerir per informar d’una irregularitat que un informe escrit per ell mateix, deixava ben palesa. Fer callar a un Secretari ja és un fet molt greu que no s’hauria de produir mai i menys quan deixa indefensos a tot un grapat de Regidors que han d’emetre el seu vot coneixent si poden o no caure en una il·legalitat. Hi ha més mostra de debilitat que imposar el silenci a un Secretari Municipal?.

El fet és que en el primer Ple Extraordinari, l’Alcalde va posar damunt la taula l’ampliació del contracte amb l’empresa Nord Verd per un cost aproximat de 40.000 euros mensuals per la neteja viària. El Sr. Alcalde amb la seva defensa de l’ampliació del contracte, va deixar entendre que ho feia com si nomes ell, estès preocupat per la brutícia del poble, com si nosaltres, el PSC i la resta del Ple no consideréssim la neteja del poble com una prioritat. La diferencia entre el Sr. Alcalde i nosaltres és que a part de mantenir el poble net, ho haguéssim fet amb la mira posada en una Empresa Municipal (no com pretén el Govern, si és que pretén alguna cosa que encara no ens han explicat) i que mentre el procés, de forma transparent i participativa, s’hagués dut endavant, haguéssim destinat aquests prop de 40.000 Euros a la contractació d’aturats a Torredembarra i a la compra de la maquinaria necessària per fer allò que ara farà, no se sap per quant de temps, una empresa privada escollida pel Sr. Alcalde a dit.

COMUNICAT DEL PSC

Com es diu la peli?: La llei del silenci

Aquest Ple que hem viscut ahir, marcarà sens dubte la resta del mandat. Si més no ja hem pogut veure actituds que ens demostren cap a on podem anar durant els quatre propers anys. La llei del silenci serà la norma no escrita que ens caurà al damunt. Ni paraules, ni preguntes, ni explicacions.

Ni el Secretari podrà parlar !!, que ja es dir.

La primera: Plens cada dos mesos.

El Sr. Alcalde retira el punt ja que sembla no sabia de l’existència d’un ROM (Reglament Orgànic Municipal) a on diu explícitament que els Plens Ordinaris es realitzaran com a mínim (subratllem aquesta paraula) un cop al mes. Un ROM que en el seu dia va estar aprovat per unanimitat (subratllem també aquesta paraula) i que ara, si res no canvia, serà una majoria de 9 front a 8 els que ens trauran aquest punt del que ja s’anomena entre els piuladors de twitters com el ROM cremat ( ai, la saviesa popular).

La segona: Sense paraules en els precs i preguntes.

El Sr. Regidor de la nova regidoria de Relacions Institucionals diu per l’emissora ONA LA TORRE que aplicant el ROM (ell si sap de la seva existència !) els precs i preguntes del Ple s’hauran de fer per escrit. Miro ràpidament el ROM i oh, no hi ha cap punt a on parli d’aquesta qüestió. Diu el ROM, en el seu apartat dedicat a Preguntes al Ple, que aquestes (les preguntes) poden ser contestades oral o per escrit. Però no diu res de com s’han de fer. Una equivocació del Sr. Regidor?. Potser. Mal informat o mal aconsellat?. Potser.
Com no ens diuen res, no sabem res.

Que pot passar ?, dons el mateix. Que el ROM (molt cremat) sigui modificat per una majoria de 9 front a 8 i d’aquesta manera deixar sense efecte allò que en el seu dia van aprovar unànimement les forces democràticament escollides pel poble.

Una pregunta que em faig, si em permeteu: està, fins i tot el Regidor a on en el seu míting final de campanya va deixar intervenir al públic tot fent gala de la seva clara voluntat de participació quan arribés al Consistori, d’acord en callar la veu de l’oposició?.

El resum d’aquest segon punt: Adéu al ROM (socarrimat) i “ancha es Castilla”

La tercera: Alliberació de tres Regidors a jornada complerta i un a mitja jornada.

I us preguntareu: Qui son?, Quines Regidories porten?, Perquè aquests?. Perquè aquestes Regidories?. Quant cobraran?. Perquè aquests i no d’altres?. Quin criteri polític o bé de volum de feina s’ha utilitzat?.

No se sap. Bé, ells potser si ho saben. Nosaltres, els Regidors delegats a una oposició castigada de cara a la paret, no en sabem res. No ens han dit res.

I sabeu una cosa?: aquest punt va estar aprovat pel Ple per 9 vots front a 8. Si ens arriben a explicar de què anava la cosa....però no sabem res !!!

Què passarà?: dons que ja ho sabrem...o no

La quarta: Fa callar al Secretari.

Va ser un moment per emmarcar. Personalment no havia vist mai que en un Ple, l’Alcalde fes callar a un Secretari quan anava a respondre, interpel·lat per un Regidor, de la legalitat o no d’un punt de l’ordre del dia.

Com puc jo emetre un vot sense tenir coneixement de si puc o no caure en una il·legalitat?. Com puc jo emetre un vot en un punt (modificar un contracte per donar un servei d’un cost aproximat de 400.000 euros a una empresa privada), que no sé si votant-lo puc trobar-me en un mal pas ?. I quina és la persona que m’ha de assessorar? Dons que jo sàpiga el Secretari. Però, si l’Alcalde (de males maneres) no permet que la persona adequada, la persona que està en el Ple, entre altres, per avisar-nos de possibles incorreccions, ens parli i la fan callar quan va ha explicar-nos la situació, a qui m’haig de dirigir jo com a membre del Ple?. A l’Alcalde ? que no vol que jo faci preguntes, a l’Alcalde ? que no m’explica quina es la raó per alliberar regidors i que no sap que hi ha un ROM que diu que el Ple s’ha de fer cada mes?. Hi ara !!!!

PSSSSSSSSSSS, silenci, s’està rodant el proper mandat, i el començament es de pel·lícula de por. O tot plegat forma part del circ que el Sr. Alcalde diu que vol evitar en els Plens a partir d’ara ?. Vostès diran.

AMB VOSALTRES

Aquest proper dissabte passaré a formar part, com a regidor del PSC, del Consistori de Torredembarra.

Voldria, des d’aquí, posar-me al servei de tots. No dubteu a fer-me arribar les vostres inquietuds, les vostres propostes, les vostres reclamacions. No dubteu en criticar-me en allò que veieu que no faig bé i ajudeu-me a fer un bon treball. Jo compto amb vosaltres, vosaltres podeu comptar amb mi.

Espero no defraudar-vos.

Gràcies i sempre endavant.

ACAMPATS

He de confessar que això de les acampades em van agafar distret, no m’ho esperava pas.

M’explica un amic de Madrid que allà tot el moviment ha estat extraordinari i tots dos reflexionàvem mostrant sorpresa i satisfacció. No dèiem sempre que el jovent no es movia?. Dons apa, ací els tenim, amb tota la seva força, tot el seu dret a manifestar-se a exposar els seus problemes, a convidar-nos, a tota la societat, a reflexionar cap a on va un món dominat pel mercat i els banquers, per polítics corruptes i per polítiques allunyades de la gent de peu. Ací els tenim. I que content n’estic.

El millor de tot és el fet que no tenen líder, que no tenen una taula de reivindicacions concretes a negociar amb ningú, no volen negociar, i aquest fet tant senzill d’entendre, els sectors més conservadors de la nostra societat, aquells que no entenen quasi bé res d’allò que succeeix al seu voltant, ho critiquen sense adonar-se que el futur del moviment passa precisament per no tenir res a negociar ni tenir a ningú que parli en el seu nom. Ells no reivindiquen, ells volen ser escoltats, volen canviar allò que els envolta per caduc, per reiterant, per caòtic, per inaguantable.

Sí, ens han convidat ha reflexionar i no caurà en sac vuit. L’esquerra d’aquest país ha d’aturar-se i pensar quines son les alternatives que podem proposar a la societat, quin és l’espai polític per a on ens hem de moure, plantejar-nos si paga la pena seguir engolits en la dinàmica de la democràcia dirigida pels més rics del món a canvi del no res, o bé l’esquerra (de la dreta no n’espero res), els que jo anomeno progressistes, ha de plantejar-se nous reptes i noves idees que ens condueixin a donar una nova alternativa que ens il·lusioni a tots plegats, o ens quedarem muts o bé parlant en el cercle del no res.

Estava distret, és veritat. Potser els cops de porra m’han tornat a la realitat. Gràcies Felip Puig.

AVUI SERÀ EL DEMÀ

detall de la Sala Lluís d'Icart - Torredembarra

Bé, dons ja la tenim ací. Avui comença la campanya electoral que ens portarà a constituir un nou Consistori pels propers quatre anys. És per tant l’hora de fullejar programes, escoltar allò que ens diguin i decidir. Aquest cop, aquesta vegada, no podrem dir que no hi ha a on escollir: des d’un partit xenòfil, passant per un grapat d’independents per acabar amb els tradicionals, els de sempre, els històrics. Fins i tot amb això som especials. Un total d’onze partits que obren un ventall inusitat, ample i confús com la vida mateixa, però a diferència d’ella, amb poc o cap sentit.

No espero gran cosa d’aquesta campanya, ho dic en quan allò que ens poden oferir els partits, és més n’estic segur que en més d’un ni s’han plantejat fer un programa o unes propostes que vagin més enllà de les quatre coses genèriques que tant poden figurar en un programa de perfil conservador com progressista. Son les coses de la democràcia, que permet que la llei del mínim esforç pugui ser premiada amb un acta de regidor.

Per contra, altres s’ho han treballat i durament, i durant mesos han pensat, discutit i debatut. Per les circumstàncies que siguin, i per desgracia, a voltes aquesta feinada no resulta premiada , el que fa que militants i simpatitzants es preguntin amagadament si ha pagat la pena tant d’esforç i hores dedicades. Segurament si que ha estat positiu l’esforç, encara que només sigui pel fet que un munt de persones s’haguin parat a pensar amb el seu poble, el seu barri, el seu carrer... ja és un gran pas, un altre cosa és allò que en surt de tanta reunió i tantes hores.

Dic que no n’espero gran cosa ja que la realitat és la que és i no li donarem la volta per molt que ens trenquem les banyes. No crec que cap partit democràtic sigui capaç de fer volar coloms i menys si sabem, com sabem, que aquests coloms poca o cap benzina (diners) tenen per volar i que per tant és millor deixar-los a terra i mira allò que ens envolta, plantejar solucions i fer-les palpables a la població.

Del que us parlo en trec una evidència, per endegar un procés seriós i a l’alçada de les necessitats de la població s’ha de començar pel principi (evident, oi?): posar ordre polític i administratiu a la casa gran. Desprès continuar avançant: realitzar un Pla de mandat acurat i precís amb la màxima participació política, per continuar amb la configuració d’uns Plans d’Actuació Municipals (PAM). Aquest procés, curt i profitós amb el consens adequat, amb la voluntat necessària i amb la participació sincera de tots, ha de continuar amb allò que més ens cal: ordenar la poblacióo sia posar ordre als barris (la creació d’un Pla de barris amb la participació activa de veïns, entitats esportives, culturals, associacions...), a on anem prioritzant les necessitats a cada un d’ells (zones d’esbarjo, asfaltat, connexió amb el centre i altres barris, eliminació de barreres arquitectòniques, manteniment, senyalització....), continuant amb la finalització de les infraestructures endegades i abandonades, solventar els problemes existents a les instal·lacions, , gestionar eficaçment els serveis (neteja, pàrquing, zones blaves, instal·lacions esportives...), desencallar els Plans Parcials i així amb un llarg etcètera de actuacions a on caldrà un gran esforç imaginatiu per tal de racionalitzar la despesa i gestionar els diners de tots amb cap i amb eficàcia.

Avui comencen les eleccions municipals. Onze son els partits. Disset els Regidors. La participació més que necessària. El vostre vot imprescindible .

LLUITADORS - estrena del documental “Al final de l’escapada” a Barcelona

Ho he de dir, la ciutat se’m fa farragosa, no sabria dir el per què, mes em cansa el caminar accelerat de la seva gent, la impaciència per arribar, molts cops, a cap lloc. M’he acostumat a Torredembarra, el seu pas tranquil, a passejar, a gaudir del temps, de la gent. Ací és diferent.

Per no perdre el costum em confonc d’hora i arribo un hora abans al cinema Alexandra. No tinc remei. El passeig per la Rambla de Catalunya no fa mes que accentuar el cansament i decideixo asseure en un banc i contemplar el va i ve de la gent, i per tant confirmar les sensacions de pressa i confusió entre el vianants. Les ciutats, totes les ciutats, em semblen iguals, els seus sorolls – si tanquem els ull – son identics a Paris, Madrid, Istanbul... Tan s’hi fa. La ciutat és la ciutat.

Espero, embovat en els meus pensaments, l’hora de l’inici del documental de l’Albert Solé. M’adono que estic expectant per veure com ha tractat la vida i la mort d’un dels lluitadors antifranquistes mes emblemàtics: Miguel Núñez. Nomes començar sé que serà una pel·lícula dura i a la vegada emotiva i transportadora cap a la necessitat de continuar, de no frenar mai el convenciment que una vida digna és possible. Sóc coneixedor de petites pinzellades de la vessant política de la vida d’en Miguel – vaig tenir la immensa sort de petar mes d’una xerrada amb ell a la seu que l’ONG CooperAcció tenia al costat del Palau de la Generalitat- , coneixia també la seva llarga lluita per la democràcia i les llibertats, la seva militància al capdavant del PSUC com era també coneixedor del seu pas per les presons i les salvatges tortures que va ser sotmès per aquells sanguinaris i sàdics violadors de cossos, paraules i pensaments, per aquells que al servei d’un dictador i a l’ombra de l’Estat i de l’Església, tenien com arma la por i la feblesa que tot ser humà portem a dins. Amb en Miguel no varen poder, mai va dir ni un sol nom, mai va trair els seus companys de lluita. El que desconeixia era la seva lluita per una mort digne , una mort que fos com la seva vida: volguda i senzilla. Ell va escollir de deixar-nos amb dignitat, tal i com va escollir la dignitat dels lluitadors.

L’Albert Solé ens ho explica tot de forma tant senzilla i excitant, que, fins i tot, aquells que ara ni saben que hi va haver un temps en aquests país on homes i dones posaven en joc les seves vides per tal de poder pensar i dir lliurament el que ara diuen i pensen sense que cap sàdic torturador se’ls llenci al damunt per demostrar la seva covardia a cops de punys i fuetades de fusta, sentiran que en Miguel forma part d’ells i que aquest documental els empeny i els anima a continuar amb allò que sembla que ja s’ha abandonat.

Per els homes i dones de la generació d’en Miguel Núñez, n’estic segur, el documental serà com un retorn als pitjors somnis, i sé que a la vegada els farà sentir l’orgull d’haver format part dels lluitadors per la llibertat de decidir sobre la vida i la mort d’un mateix, com ara fem molts de nosaltres, com ara fan milers d’homes i dones arreu del món a pobles i ciutats com Barcelona, Paris, El Caire, Istanbul... El documental “Al final de l’escapada” és part d’una pàgina que calia – com és diu en el mateix documental – escriure abans de passar pàgina d’un temps que s’ha conèixer per entendre com la lluita dels homes i dones del l’antifranquisme no només era necessària sinó que dignifica al ser humà.

Me’n vaig de la ciutat oblidant el cansament i el caminar ràpid i desordenat de la seva gent, com ho fan a Paris, Madrid, Istambul.., a la vegada que il·lusionat pel que encara ens cal fer i explicar.

Gràcies Albert. Gracias Miguel.

AGLUTINAR VOLUNTATS

(Publicat al blog del PSC de Torredembarra)

Ara tenim per endavant un dels reptes mes fascinants que pugui tenir un partit polític: les eleccions.

Encara son més fascinants quant se celebren al poble a on un viu i treballa. Fascinants i engrescadores perquè suposa explicar i debatre, contactar amb la realitat, parar l’orella i saber escoltar els problemes reals de la nostra gent per ser capaços d’envoltar-los de solucions i comprometre’ns a no deixar mai en un sac foradat allò que els preocupa i volen.

I el que volen és un govern capaç d’aglutinar voluntats, que sàpiga obrir la institució municipal a les persones, que sigui sensible amb les entitats, respectuosa amb la diferència, que sàpiga integrar, que s’oblidi de les lluites personals i posi sempre al davant de tot la col·lectivitat i els interessos generals.

Digueu en veu alta, de què han servit les polítiques traïdores, les complicitats per derrotar a un i altre personatge. De que ens ha servit als torrencs la veneració i el servilisme cap a una persona i a una sola idea?. En que hem avançat amb els recels i les traïcions?. Cal entendre els rivals com enemics?. En que ens han ajudat les persones que claudiquen davant d’un bloc o per una aliança que asseguri el seu seient a la sala de plens?.

Cal dir ben fort que no ha servit de res.

Només per deteriorar la política, per estendre la idea que som perversos, que els polítics només ens movem per interès personal, que neguem la col·lectivitat i, el que és pitjor, que tots som uns corruptes.

I nosaltres sabem que això no és més que la dialèctica de la dreta, aquesta dreta que usurpa la voluntat popular, que es mou per favoritismes, que volen entitats al seu servei, els qui veuen l’administració com un pas mes per aconseguir poder en lo econòmic i en lo polític. La dreta de sempre que sap que les persones senzilles, la gent del carrer, amb aquests arguments, s’allunya de la política i de participar en el seu futur.

Com deia en Joan Manuel Serrat: “Ens hem de desempallegar dels costums que mantenim i no ens agraden, ... de les vergonyes amagades que ni mengen ni deixen menjar”.

I ningú com el PSC, per liderar un procés capaç de tornar la dignitat a la política torrenca. Cal analitzar molt bé allò que volem i iniciar un procés que ens porti a concretar actuacions i velocitats: La base de la discussió i d’un acord amb la resta de forces polítiques democràtiques i de progrés de la població.

Només amb un programa elaborat, precís i realista podem oferir a les demés forces polítiques una base de treball que ens serveixi per formalitzar i enfortir un programa de govern que consolidi les polítiques progressistes a l’Ajuntament.

Nosaltres tenim un gran objectiu: Una majoria de progrés a Torredembarra.

La força d’uns objectius clars i un programa coherent. I caldrà enriquir-los entre tots –militants, simpatitzants i veïns-. Un plantejament que xoca frontalment amb la estratègia de l’engany i la submissió que el partit que ocupa amb dificultats l’alcaldia ostenta i exporta.

Fa pocs dies vàrem tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del cap de llista del PSC a El Vendrell, Martí Carnicer. Una frase ens va cridar molt l’atenció: “Els problemes no son més que una oportunitat pel futur”.

I quanta raó té en Martí. El PSC de Torredembarra té ara la oportunitat d’estar al capdavant de les reformes administratives i polítiques que necessitem a crits a l’Ajuntament.

El PSC pot aglutinar voluntats i desenvolupant les idees, aspirar a realitzar un canvi profund i sincer de la política que fins ara ha prevalgut al nostre municipi. Sense la nostra participació activa i generosa mai avançarà la política de progrés entesa com eina al servei de les classes menys afavorides.

Ens cal dons iniciar un treball seriós, a on el projecte de futur sigui acceptat i liderat per tots nosaltres, amb la confiança que tenim davant nostre l’oportunitat de canviar moltes coses. Som capaços de convertir en realitat les reformes administratives i polítiques, però també de posar ordre en un poble desmuntat, amb grans desigualtats de tracte entre barris i col·lectius.

Tenim l’oportunitat i l’obligació de posar damunt la taula accions que ens permetin obrir nous processos de participació. Cal canviar el tarannà dels qui estant al front de les polítiques socials. Cal canviar les relacions amb les entitats i enfortir el sentiment de col·lectivitat com a torrencs i torrenques.

Caldrà treballar amb serenitat i amb fermesa. Som hereus de les polítiques socialistes que han portat a pobles i a ciutats al capdavant de la modernitat urbanística, social i política. Per això ens fascinen les eleccions. Per saber el que penseu i comprometre’ns a treballar i a lluitar per no decebre a ningú.