La memòria de Jordi Solé Tura

(Publicat a EL PERIODICO)


CRISTINA SAVALL
BARCELONA


Mirar al passat des de la mirada d'un nen nascut a l'exili. Bucarest. La me- mòria perduda és el documental que obrirà l'emotiu homenatge a Jordi Solé Tura, que se celebrarà el 14 de gener al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). L'autor és Albert Solé, periodista i fill del compromès polític d'esquerres empresonat en l'època franquista, veu de Radio Pirenaica, catedràtic de Dret, brillant intel.lectual, pare de la Constitució i, des de fa set anys, malalt d'Alzheimer.

Albert Solé recorda que hi ha 800.000 famílies que viuen la mateixa situació a Espanya. "Són drames anònims en els quals el paisatge que es dibuixa cada dia és més complicat". La decisió d'emprendre el rodatge de Bucarest no va ser fàcil per la implicació emocional i el desgast de la privacitat que comportava. "Rodava un documental sobre la quotidianitat en una presó, i després d'una conversa amb dues treballadores socials sobre com va transcórrer la nostra infància, em vaig adonar que desconeixien el que va ser la clandestinitat".

Quan va tenir la certesa que el seu pare tenia buits sobre el passat va decidir que era el moment de recuperar la memòria. Però el que el va motivar de veritat va ser la seva filla Noa, que, amb 5 anys, no entén com el seu avi es comporta com un nen petit. L'Albert li vol explicar que aquest home a qui li costa cordar-se les sabates ha tingut una vida intensa i rica. "Va ser una persona que se la va jugar. Es va entregar a uns ideals que, encertats o no, van ser coherents".

Mentre rodava, Anny Bruset, la seva mare --"el guardià dels records de la meva infància", assegura Solé--, testimoni clau de l'exili a França i a Romania, va patir una triple embò- lia, de la qual després de cinc operacions s'ha recuperat admirablement. "Vaig aturar el rodatge, però al final vaig decidir gravar una intervenció pel valor simbòlic que tenia: s'està perdent la memòria". Dels seus records destaca el que el seu exmarit li va dir a cau d'orella quan se li va declarar a Dives-sur-Mer: "Farem junts la revolució i petits revolucionaris".

Per a Albert Solé és vital que darrere de cada malalt d'Alzheimer es busqui la persona. "Per la reivindicació de la memòria, de la dignitat i del propi orgull". Mantenen els registres que caracteritzaven la seva personalitat abans de la pèrdua de memòria. "Qui és sociable, ho seguirà sent; qui tingui sentit de l'humor, el mantindrà, i qui és irritable, ho serà més".

L'Alzheimer va saltar a primera pàgina a l'octubre quan Pasqual Maragall va revelar que, als seus 66 anys, el pateix. El polític va anunciar la seva voluntat de lluitar contra la malaltia i col.laborar per eliminar els tabús que l'envolten. "Enlloc hi ha escrit que sigui invencible", va manifestar aquell dia. Ell dedica aquestes festes a escriure un dels discursos més difícils que li ha reservat la vida. "Reivindicarà el terme Alzheimer, que es porta amb certa vergonya. És el que li passava al càncer fa 20 anys, que es guardava dins de casa", diu Solé.

Valora el missatge d'optimisme que transmet Maragall. "Però no oblidem la realitat: encara hi ha pocs mecanismes per afrontar aquesta malaltia". El discurs de l'expresident de la Generalitat serà, segons la seva opinió, dur, emotiu, però necessari. "L'hi agraeixo molt. Maragall sempre ha sigut una persona sensible i solidària. El que farà té moltíssim valor".

Solé Tura va ser senador fins a l'anterior legislatura. El desembre del 2003, va rebre la medalla d'or de la ciutat de Barcelona. Aquell dia va improvisar un discurs emotiu en què va recordar els presos polítics de la dictadura. Ningú va percebre els símptomes de la malaltia, potser, opina el seu fill, perquè li acabaven de detectar pèrdua d'audició en una orella. "Quan desconnectava, aquelles estranyes absències que no havia tingut mai, ho atribuíem a la sordesa".

El problema es va fer evident en una altra solemne intervenció pública. La Universitat de Barcelona va convocar pocs mesos després un homenatge per la seva aportació a la Constitució. Hi va assistir Felipe González. Aquell dia, al professor que tantes lúcides classes havia impartit en aquelles aules no li sortien les paraules. Les seves referències sobre el sufragi universal i sobre el joc democràtic amb prou feines s'entenien. "No li sortia una paraula que havia pronunciat milions de vegades: constitució. Va ser un patiment. Aquell dia, per primera vegada em va venir al cap l'Alzheimer".

Els metges van confirmar el temor. "A diferència de Pasqual, que ha tingut un diagnòstic precoç, quan el meu pare ho va saber ja no tenia consciència sobre el canvi de vida que suposava afrontar la malaltia". Avui, reconeix poca gent. Només persones molt pròximes, com Teresa Eulàlia Calzada, la seva dona actual, exdiputada del PSUC i companya de militància, i Albert, el seu únic fill. A vegades confon els seus noms. Sempre li ha agradat el contacte amb la gent. "Quan algú el saluda pel carrer respon obertament, amb molt afecte, encara que no identifiqui qui és l'interlocutor. Això enganya, perquè respon amb la mateixa efusió a un conegut que a qui s'acosta per primera vegada".

Despersonalització

Nolasc Acarín, amic de la família, famós neuròleg i company de moltes batalles, explica en un dels moments més emotius del documental el futur que els espera: "S'anirà produint la despersonalització, una situació molt dramàtica, molt trista, molt dura, sobretot per als familiars. Evolucionarà fins a no saber qui és, ni quina és la seva història. Perdrà la memòria de la seva vida". En la mateixa presa, el metge pregunta al seu pacient, assenyalant Albert: "¿Qui és aquest noi?". "El meu fill, que és esplèndid", respon amb orgull Solé Tura. "¿Com es diu?". Dubta i contesta: "Jordi". Acarín intervé: "¿Albert?". I de seguida reacciona amb un "sí". La conversa continua amb Teresa Eulàlia. "¿Com es diu la teva dona?" L'observa amb tendresa i diu: "Ui, vés a saber, però és la meva dona".

Bucarest. La memòria perduda revisita l'època més ignorada i més compromesa de qui va ser el ministre de Cultura que va aconseguir la permanència de la col.lecció Thyssen a Espanya. Per començar Albert Solé té tres partides de naixement --Espanya, Hongria i França-- i cap és la verdadera. Va néixer a Bucarest, on hi havia la seu secreta de Radio Pirinaica, emissora antifranquista de la qual el seu pare era locutor, i allà comença un gran film.