dimarts, 15 de gener de 2008

L'esquerra rendeix un homenatge a Solé Tura




Publicat a EL PERIODICO el dia 15 de geneer de 2007


JOSEP TORDERA
BARCELONA

Jordi Solé Tura va rebre ahir un emotiu homenatge de les més de mil persones que es van congregar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). La presentació del documental Bucarest, la memòria perduda, obra del seu fill Albert, va servir perquè molts militants i exmilitants de l'esquerra no independentista (PSC, i els hereus del PSUC: ICV i EUiA) expressessin la seva solidaritat amb l'exdirigent comunista català, que va arribar a ministre de Cultura amb Felipe González i que en l'actualitat pateix la malaltia d'Alzheimer en una fase molt avançada. Malgrat que Solé Tura fa més de dos anys que està allunyat dels actes públics, ahir va fer acte de presència en el seu homenatge. Al seu costat també hi van ser Miquel Roca, ponent com ell de la Constitució, i José Domingo, diputat de Ciutadans.
Abans de la projecció del documental, hi van intervenir Pasqual Maragall, Joan Saura, José Montilla i el mateix fill del polític, presentats per la periodista Júlia Otero, gran amiga d'Albert. El fet que Maragall pateixi la mateixa malaltia que Solé Tura, si bé en la fase inicial, el va convertir en l'altre gran protagonista de la vetllada.

TRES MALALTS

L'expresident de la Generalitat va expressar la seva confiança que la ciència trobarà un remei per a la seva malaltia però va reconèixer que "no arribarà a temps" ni per a ell ni per al seu amic, de qui va destacar la "coherència, el coratge polític i també la bondat personal".
Maragall també va fer referència a un altre malalt d'Alzheimer, l'expresident del Govern Adolfo Suárez. "No sé per què deu ser però a qui va fer la transició --Suárez--, a qui va fer la Constitució, que és ell --Solé Tura--, i a qui va fer l'Estatut, que sóc jo, ens ha agafat la mateixa cosa", va dir en to irònic i entre l'ovació dels assistents.
L'expresident que va acabar la seva intervenció amb un rotund "¡vencerem!" , ja s'havia guanyat l'aplaudiment del públic a l'elogiar la tasca durant el franquisme del PSUC, partit del qual Solé Tura va ser un destacat dirigent.

COHERÈNCIA I CORATGE
Montilla, va subratllar que el gran objectiu de Solé Tura era aconseguir que Catalunya tingués un Govern d'esquerres. "Gràcies a ell i a Maragall, les esquerres governem a Catalunya", va afirmar. Igual que Maragall i que el president d'ICV, Joan Saura, Montilla va destacar la coherència i el coratge de l'exministre de Cultura. Tant el president com el conseller d'Interior van intervenir en l'acte a títol personal.
Bucarest, la memòria perduda retrata, segons Albert Solé, el "doble exili" del seu pare en la dècada dels 60, primer com a refugiat polític i ara amb la pèrdua de memòria que comporta estar malalt d'Alzheimer. El mateix Albert va néixer a Romania quan els seus pares hi residien i treballaven en la clandestina Radio Pirenáica
Albert Solé va reconèixer ahir al CCCB que havia plorat molt fent el documental. Hi apareixen algunes escenes emotives protagonitzades pel seu pare en el seu estat actual. Una d'elles, especialment emotiva, reflecteix els seus esforços per taral.lejar La Internacional que sona en un equip de música.

-----------------------------------------

AHIR VA SER UN DIA MOLT EMOTIU PER MI. Al mati vaig estar a casa d’en Jordi (el tiet), feia molt de temps que no el veia i vaig estar una bona estona amb ell. Quants records en van venir al cap, records que dissortadament ell ja no té, com ara el dia que tota la família ens vam desplaçar a Perpinyà semiclandestinament per anar a veure’l després de molts anys d’angoixa i patiment. Aquell dia va ser quan el vaig conèixer, jo tenia uns 5 o 6 anys. D’aquell dia recordo, també, els plors de la meva mare en el viatge de tornada.

Recordo també quan vaig anar a la presó Model a visitar-lo amb el meu pare i l’estrany que em feia sentir el fet que el meu “tiet” fos a la presó. No entenia pas res. Li vaig preguntar al meu pare: “El tiet a matat algú?”. Era clar que no, però per a mi, no era possible estar la presó per els pensaments. M’ho va explicar el pare i no el vaig creure: “Com era possible que per pensar et fiquessin a la presó”. Després anys més tard el meu oncle en va dir: “Estar a la presó durant el franquisme per motius polítics, es un orgull”. Això sí que ho vaig entendre. No, ara no se’n recorda de res, ni de mi, ni del meu pare, ni del seu fill... Tanta vida viscuda, tants d’esforços, tanta lluita per la llibertat quedaran a l’oblit per una maleïda infermetat que se’m fa difícil de comprendre i assimilar.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Jordi

Los recuerdos no se olvidan nunca , y nunca se quedaran en el olvido , ellos lucharon por lo que tenemos hoy , democracia y libertad

Juan