divendres, 24 d’abril de 2009

UN DIA ESPECIAL


Diu un amic meu que el dia de Sant Jordi té d’especial que tothom va amb un somriure als llavis. Quanta raó té. És un dia especial, ple d’emocions, de llibres, llibretes i llibretetes, roses i rosetes de milers de colors, fins i tot els de la senyera (com carai s’ho fan!!). Els grans polítics es reuneixen i parlen a la xiu xiu (no fos que els escoltem), els llibreters fan els pocs diners que poden fer (dedicats a un món que sembla reservat per uns quants a la resta de l’any), els rosals pateixen com el pollastre d’abans, per Nadal. O sia, tal com deia, un dia molt especial.

A Torredembarra no podia ser menys.


Tot passejant m’he trobat amb polítics, amb autors/es signant orgullosos/es els seus exemplars a la Plaça de les Monges (potser podrien ja fer oficial aquest nom, oi?) i un munt de gent lligats a la cultura o senzillament veïns i veïnes que porten sota el braç la rosa i/o el llibre.


He parlat amb tots i totes. La Iris (ABG) que, amb un gran poder de convicció, em fa soci del Centre d'Estudis Sinibald de Mas, i parlem un xic sobre la recepta del “pandormidos”. En Lluís Sunyer me’l trobo per tot arreu. Diu que surt d’una mena de túnel (?), i potser es cert. Però ell, amb túnel o sense, no deixa la rialla que compartim, moments desprès, amb el “fantasmagoritzat” Granjel (ai, no, amb “G”), tant xerraire com sempre. Metres més enllà uns veïns - militants de l'Agrupació -insisteixen a parlar-me de les necessitats dels nostre barri, i em diuen que no defalliran en les seves reivindicacions (mai s'ha de defallir, mai). Desprès la meva amiga “tocinaire”, des del replà de la seva botiga, em torna el somriure i em felicita. De sobta m’apareix l’Olga, una noia jove que va tota ufana amb el seu marit i el seu fill. L’Olga és militant del PSC a La Torre i sorprèn per la seva vitalitat i ganes de treballar. Potser un canvi generacional s’apropa a l’horitzó?

El meu amic, té més raó que un sant (Sant Jordi en aquest, cas ). La gent sembla feliç aquesta Diada. Malgrat que alguns polítics insisteixin a dir-nos a la nostra cara que mantenen el contenciós contra l’Estatut, malgrat que l’atur ja arriba a més de quatre milions, malgrat la tensió que provoca no saber mai a on estem ni cap a on anem (o cap a on ens manen, com deia l’avia), malgrat l’ansietat de voler veure al Barça campió d’una punyetera vegada (del que sigui: lliga, copa o champions, però renoi que podem treure’ns l’alegria continguda), malgrat les tortures justificades (gràcies Bush, Aznar i Blair, moltes gràcies), malgrat, en definitiva als mals esperits que acompanyen el nostre Castell (o no).

Girem, dons, pàgina. Cap un nou Sant Jordi. Ara toca Sant Joan.

3 comentaris:

Enric Grangel Llop ha dit...

Jordi, si amb G, i potser el parlar es important, sobre tot si es fa dessde el respecte i la objectivitat.

jordi solé ha dit...

Hola Enric.

Oi i tant què és amb "G", imagino que ja saps oper a on va la broma, no?.

Sempre amb el respecte que tu i jo ens hem tingut i amb l'objectivitat que sempre busco i avoltes, ves per on, trobo.

Una abraçada i records

Jordi

El fantasma del castillo ha dit...

Querido Jordi..Tienes demasiada buena fe; Eres demasiado tolerente y excesivamente respetuoso, con aquellos que no aceptan las reglas democraticas y que aun hoy dia, ponen un duda la legitimidad de tu partido y de las personas que lo forman. No te agaches tanto, que se te vera el culo. besitos