dissabte, 29 d’octubre de 2011

OCTUBRE


escrit publicat a El Mònic del mes d'octubre 2011



Setembre se’n va donant-me la mala noticia que en Frederic Pijoan ens ha deixat,a la seva manera ,com dient “ja us espavilareu”. Maleït setembre. Ara se’m farà estrany anar al bar de la Quima i no trobar-me’l. El temps passa trepitjant com animal salvatge i de mica en mica, sense fer soroll, ens deixa cada cop més orfes de referents, amics, companys i coneguts. A les tardes d’estiu, sempre faré una ullada per els seients del Xaloquell, mai se sap.

I octubre se’ns obre amb una calor que far por. Millor. Aprofitem els moments, anem-se’n cap el concurs de castells i fem una pinya ben ample per acaronar el cel. Des de baix, amb el cap ensorrat entre cossos, braços i olors, se sap tot, menys que uns pantalons cauen inoportunament o que una part del castell no s’ensorra de miracle gràcies a l’esforç de molta gent. El set de set (7d7) ja està a la butxaca. A on quedarà ara el cel?.

I mirant cap el cel em quedo, ja sabeu allò que se’ns fa terrenal de vegades cal portar-ho al joc celestial. A les alçades ja s’escolten el tambors, no de guerra, sinó d’eleccions que ve a ser el mateix si fa o no fa. Els partits juguen les seves cartes, mentre uns ja es reparteixen els ministeris amb l’ansietat de poder dels novells, els altres viuen per recuperar allò que va costar tant de conquerir pacífica i treballadament. Bon temps pels que encara miren al seu darrera i volen ressuscitar velles polítiques que han anat posant als laboratoris de les Comunitats governades per aquells que ara somien amb grans ministeris. Tisores en mà. Tenen els seus objectius tant clars que ni ens els expliquen. No fos cas què.

Mentrestant, per ací La Torre, tot segueix girant al voltant d’una sola persona, encaputxat per regidors amb les competències retallades (com no !) i sense objectius ni a curt ni a llarg termini. Un anar tirant, dons és dels qui diuen: qui dia passa, any empeny, i així anem tots plegats, desorientats, sense trobar les escletxes per on sentir-se útils, amb les portes tancades a una veritable participació de polítics, veïns, entitats i tots plegats. A voltés costa de creure, però aquesta és la realitat, el dia a dia d’un poble massa castigat pels governants que es miren, dia si dia no, al mirall de la centralitat dibuixada de persona. Masses tics, masses vicis de temps emboirats que tanquen possibilitats, projectes i noves maneres de ser i de fer, acorralats per l’anar fent, deixant-se engolir per la bèstia de l’Administració, fugint del pensament i de les idees per anar cap el fons del no res, de la incapacitat i la intolerància a nous referents, insensibles a una generació renovadora de consciències ara deixades al poder de la irreflexió.

Arriba novembre, el fred, les castanyes, el dia dels difunts... Començarem a veure anuncis de colònies i perfums, mentre els polítics alçaran els sabres de les eleccions, ben afilades i disposats a conquerir un Estat tant desorientat com ho estem per ací.