Llegint la premsa local

Llegint alguns articulistes d’aquesta població m’adono que , malgrat tot, encara seguim amb els mateixos “tics” de sempre. Cròniques que a voltes em semblen que no son d’aquesta població i què les llegeixo amb un posat entre admirat i sorprès. He de confessar , però, que més sorprès què no pas admirat. Seguim – o segueixen – donant voltes a qüestions que dissortadament es repeteixen constantment, com si amagar noms o posicions de les que no se senten afins, , com si recordar històries passades fos un model a seguir i, el què és pitjor, a enfortir.



Fa pocs dies parlàvem amb en Jordi Salvat, precisament d’aquest fet. Dèiem que a tots plegats ens costava molt no fe referència a temps passats per dibuixar el present i el futur, fins i tot. Estàvem d’acord en què és necessari portar un nou discurs en la política i en la societat torrenca per a superar temps no molt brillants per tal de generar un optimisme vers el futur. Teníem clar que segurament ens costarà, i molt, superar aquesta maleïda tendència a treballar en “contra de “ a fer-ho a “junt amb”. Es un mal endèmic que arrossegarem durant molt de temps, fins que generacions futures, més preparades i amb molta més imaginació, agafi el timó amb voluntat de treballar sense tenir en compte temps passats (oi, Montse?).



Per aixó penso que la premsa, local per suposat, ha de jugar un paper molt important en aquest afer. Ara, llegint el que s’escriu observo com les referències al passat segueixen fluint com si l’exemple d’allò que ja ha passat hagi de tornar a passar, com s’eviten noms i cognoms per no fer accent a una bona tasca senzillament perquè qui la fa no és de la corda del periodista (?), escriptor (?) o articulista (aixó sí). Dissortadament és ressalten les discordances, és mostren les “vergonyes” dels polítics, dels agents socials per damunt de les qualitats, de la feina; és valora molt més una mala notícia a una de bona, s’accentuen escrits en contra de qualsevol figura que sobresurti sense tenir en compte el treball que fa o ha fet, s’insulta subtilment fent referències a allò que podria ser i no és, o bé al contrari, allò que no és però podria ser. Es tot un exercici d’autodestrucció.



Hem de regenerar el discurs periodístic de forma que projectem un nou model de fer i de dir les coses sense tenir que decantar-se en “contra de”, sinó “junt amb” per anar agafant consciència que sense acords, sense consens i sense ganes de treballar es fa molt difícil avançar en qualsevol projecta.



Potser no estaria malament què de la mateixa manera que demanem constants autocrítiques a polítics per la seva tasca, els periodistes o be els responsables de la comunicació local, escrita o no, facin també una autocrítica i es posin a fer la seva feina de manera eficient i al servei de tots i de totes