FILLS I FILLES...

de dalt a baix: el grupet; jordi, marta sara i miquel; pablo, carlos i hèctor; ana, jara i juan

Aquests dies de recolliment, pensaments elevats, migdiades profundes i profitoses, partides de cartes nocturnes i amb alevosia, passeigos per la muntanya i olors a "torrijas" i "cocidos", en fi de tot menys oració, he tingut la gran sort de retrobar-me amb el meu amic Juan.

En Juan Gil, viu a Madrid i varem fer el servei militar junts a Galiza. Ell forma part del que hem anomenat sarcàsticament el G-4, format per ell, dos amics més: en Miquel, de Barcelona i en Carlos de Madrid, i jo mateix. Tots juntets varem prestar el servei a la "pàtria" per collons, es clar, i a on el valor se’ns pressuposava (mal fet, ja que sempre hem considerat que, com en Woody Allen, en cas de guerra nosaltres quatre només serviríem de presoners).

Tenim dons una amistat que ja dura més de trenta anys, que ja son anys.

Naturalment tots hem crescut, uns s’han casat , separat, tornat a casar, tornar-se a separar i així fins tres vegades, altres (els més avorrits, com m’agrada dir-los) només una i amb la noia de sempre, Naturalment d’aquestes relacions van néixer els nostres estimats fills i filles. Comptem: Sara (filla d’en Miquel), Hèctor y Pablo (fills d’en Carlos), Ana y Jara (filles d’en Juan) i Marta i Oriol (els meus). En total 7, que no està gens malament, crec.

El més gran es en Pablo, que ja té trenta anys i actualment exerceix de periodista a RNE, la Sara ha treballat durant molt temps a Bruxel-les amb el Grup Socialista del Parlament Europeu, Marta es infermera i treballa a Barcelona, l’Hèctor i l’Ana estan estudiant i l’Oriol juga , que per altra part és el que li pertoca.

Deixeu-me que faci un pun i a part amb la Jara.

Jara és una noia que he vist créixer, al igual que a la resta, amb un ambient de llibertat, cultura i solidaritat, l’he vista jugar amb nines, l’he vista descobrir el món dels adults quant amb el seu pare i la resta del G4 pasàvem llargues vetllades discutint de política (no em va en Juan ve del PCE, en Miquel sempre ens recorda que és militant de CCOO, en Carlos és un lliberal d’esquerres, i jo....be ja sabeu, no?). A la Jara l’he vista envoltada de llibres d’en Machado, d’en Gongora, de Mafalda i molts més, i de cançons d’en Llach, de l’Ovidi (sí, sí a Madrid...ne sé de què us estranyeu!!!), de l’Aute i d’en Sabina. En fi, que el temps a anat passant i ara és escriptora. I el primer llibre que ha publicat es diu "Maties, el Galimaties". Un conte per a infants deliciós i que us recomano a tots i a totes malgrat tingueu la infància un xic llunyana en el cos que no en el cap. El llibre està publicat en valencià, o català del sud, o com us agradi dir, i és una veritable maravella descobrir com aquella noieta deixa el rastre de tot un temps i de tots nosaltres en cadascuna de les seves línies. És marevellòs sentir el plaer de tenir la sensació que no pararà ací, i que té un llarg camí per endavant que en Juan, en Miquel, en Carlos i jo mateix no estem dispossats a perdre’ns per res del món.

El temps passa de manera impecable, i els nostres fills i filles ens fan veure que encara tenim moltes coses per aprendre i que de tant en tant cal mirar enrere per adonar-nos que som el que som gràcies a ells i a molta més gent que,com ells, ens demostren que es pot aconseguir allò que un es proposa sempre que la lluita sigui constant. Ells son el pasat i el futur, ells son part de nosaltres en el compromís i amb el coneixement. Ells son part de les noves flors que hem de recuperar encara que només sigui per aquelles que ja s’han pensit o be ja ens han deixat.