dimecres, 15 d’abril del 2009

FILLS I FILLES...








de dalt a baix: el grupet; jordi, marta sara i miquel; pablo, carlos i hèctor; ana, jara i juan

Aquests dies de recolliment, pensaments elevats, migdiades profundes i profitoses, partides de cartes nocturnes i amb alevosia, passeigos per la muntanya i olors a "torrijas" i "cocidos", en fi de tot menys oració, he tingut la gran sort de retrobar-me amb el meu amic Juan.

En Juan Gil, viu a Madrid i varem fer el servei militar junts a Galiza. Ell forma part del que hem anomenat sarcàsticament el G-4, format per ell, dos amics més: en Miquel, de Barcelona i en Carlos de Madrid, i jo mateix. Tots juntets varem prestar el servei a la "pàtria" per collons, es clar, i a on el valor se’ns pressuposava (mal fet, ja que sempre hem considerat que, com en Woody Allen, en cas de guerra nosaltres quatre només serviríem de presoners).

Tenim dons una amistat que ja dura més de trenta anys, que ja son anys.

Naturalment tots hem crescut, uns s’han casat , separat, tornat a casar, tornar-se a separar i així fins tres vegades, altres (els més avorrits, com m’agrada dir-los) només una i amb la noia de sempre, Naturalment d’aquestes relacions van néixer els nostres estimats fills i filles. Comptem: Sara (filla d’en Miquel), Hèctor y Pablo (fills d’en Carlos), Ana y Jara (filles d’en Juan) i Marta i Oriol (els meus). En total 7, que no està gens malament, crec.

El més gran es en Pablo, que ja té trenta anys i actualment exerceix de periodista a RNE, la Sara ha treballat durant molt temps a Bruxel-les amb el Grup Socialista del Parlament Europeu, Marta es infermera i treballa a Barcelona, l’Hèctor i l’Ana estan estudiant i l’Oriol juga , que per altra part és el que li pertoca.
Deixeu-me que faci un pun i a part amb la Jara.
Jara és una noia que he vist créixer, al igual que a la resta, amb un ambient de llibertat, cultura i solidaritat, l’he vista jugar amb nines, l’he vista descobrir el món dels adults quant amb el seu pare i la resta del G4 pasàvem llargues vetllades discutint de política (no em va en Juan ve del PCE, en Miquel sempre ens recorda que és militant de CCOO, en Carlos és un lliberal d’esquerres, i jo....be ja sabeu, no?). A la Jara l’he vista envoltada de llibres d’en Machado, d’en Gongora, de Mafalda i molts més, i de cançons d’en Llach, de l’Ovidi (sí, sí a Madrid...ne sé de què us estranyeu!!!), de l’Aute i d’en Sabina. En fi, que el temps a anat passant i ara és escriptora. I el primer llibre que ha publicat es diu "Maties, el Galimaties". Un conte per a infants deliciós i que us recomano a tots i a totes malgrat tingueu la infància un xic llunyana en el cos que no en el cap. El llibre està publicat en valencià, o català del sud, o com us agradi dir, i és una veritable maravella descobrir com aquella noieta deixa el rastre de tot un temps i de tots nosaltres en cadascuna de les seves línies. És marevellòs sentir el plaer de tenir la sensació que no pararà ací, i que té un llarg camí per endavant que en Juan, en Miquel, en Carlos i jo mateix no estem dispossats a perdre’ns per res del món.

El temps passa de manera impecable, i els nostres fills i filles ens fan veure que encara tenim moltes coses per aprendre i que de tant en tant cal mirar enrere per adonar-nos que som el que som gràcies a ells i a molta més gent que,com ells, ens demostren que es pot aconseguir allò que un es proposa sempre que la lluita sigui constant. Ells son el pasat i el futur, ells son part de nosaltres en el compromís i amb el coneixement. Ells son part de les noves flors que hem de recuperar encara que només sigui per aquelles que ja s’han pensit o be ja ens han deixat.

5 comentaris:

Unknown ha dit...

Llegir aquest post m'ha fet pensar en allò del tempus fugit, i passa ràpid, el temps.

Anònim ha dit...

molt aquest escrit, i sí, el temps pasa que vola. Quina editorial ha publicat el llibre la Jara?

Felicitats. Una abraçada

Josep Xerca

Juan ha dit...

Hola:

Cuanto tiempo . En Marzo se casaron una pareja de amigos gays , la verdad es que me alegre por ellos , por que en sus vidas lo han pasado muy pero muy mal , y estabamos hablando de la amistad , y me agradecian su apoyo , , nos conocemos desde la etapa escolar , y ellos ante todo querian que sus familiares estuvieran , en un momento tan feliz como era su boda , al final solo falto el padre de uno de ellos , pero la verdad es que lo pasamos muy bien , rodeados de todos sus amigos y seres queridos , una de las cosas más bellas de la vida es conservar a los amigos , que cuando los o te necesitan , siempre estan alli para echarles una mano

Un Abrazo

PD: Jordi yo creo que el café se nos a quedado helado , a ver si nos vemos algun día

resnoesmesqui ha dit...

JUAN !!!!!m que content estic de retrovar-te. Oh, hi tant que hem de fer aquell café (millor fred que ara comença la calor).

Tondo: totalment d'acord amb tú. I sí, massa ràpid.

Josep: Gràcies i ja us dirè l'editorial que ara no ho tinc a mà.

Una abraçada als tres

Sempre endavant

Anònim ha dit...

Lo verdaderamente asombroso es el clima que se crea. Ya en aquellos tiempos extraños de la dictadura franquista , cuando nos conocimos , en eternas partidas de chinchón - cartas - , nos sentiamos especialmente bien . La mili era una circunstancia que nos obligaba a convivir dia a dia , a compartir intimidades , a arreglar el mundo . Bueno , Carlos creia que el mundo no tenía arreglo y pasaba por las aristas ... Jordi era rojo declarado y Juan tambien .. Soñadores todos , terriblemente idealistas y utopistas , que eramos felices frente a una tortilla de papas y ribero de la Virtudes , la entrañable tasca familiar , que sobrevivía y daba vida a las gentes del Gobierno Militar de Coruña .. El tráfico de tortillas y tapas de puerta a puerta era proporcional a los cafes que tomabamos en el Meuben ( que o es de todos ) y la verdad es que salvo lo que se llamaba guardias el ambiente era de todo menos militar ..Despertabamos cuando nos parecia , desayunabamos churros con café cuando no galletas de madera que traian los de intendencia y a las 0900, Juan a plantarse ocho o mas horas delante del portón.,. Jordi a patear y cobrar recibos de los huerfanos , Carlos a la oficina de no sé qué y yomismo a unos ambiguos quehaceres del Recreo Educativo del Soldado , alias RES.....

Han pasado muchas personas por la vida de todos -- el caso de Juan es excepcional - y lo que hay es eso llamado G12., confiemos que ampliable

Miguel.

Powered By Blogger