Segueixo, des de la llunyania, aquestes eleccions europees que els polítics ens han fet arribar com si fos un calçador, en una època a on la crisi fa preveure una forta abstenció. La segueixo, però, amb l’ interès que per a mi té formar part d’Europa, i conscient que cada cop més, necessitem aglutinar esforços i unir voluntats per tirar endavant una Europa oberta, social i econòmicament, plural, solidària i compromesa amb la realitat que tots ens afecta.
He escoltat i he mirat.
No sento i no veig.
I sincerament, i per molt que jo m’obstini en el contrari, no veig res de res. Bé, potser foscor. I és què entre tots dibuixen una Europa tant abstracte, que se’m fa difícil reconèixer-la tal i com a mi m’agradaria. Per tant no veig.
He escoltat paraules buides de contingut, uns més que no pas d’altres. He escoltat crítiques sense alternatives, i alternatives incapaces de fer la més mínima crítica. He escoltat paraules boniques i paraules sense sentit. He escoltat atacs per polítiques que ens afecten mes en el debat de l’Estat que no pas en el d’Europa. He escoltat voluntats que no s’han complert i utopies que encara volen a ran de terra a punt d’estavellar-se amb la realitat mes contundent. Per tant no sento.
He mirat cartells que em fan riure, tot onejant les banderes de la por que res de nou ens diuen. He mirat cartells amb cares que no signifiquen res per a mi. He mirat cares que dibuixen petites rialles com aquell que se’n fot de tot i de tots. He mirat a gent vestida amb trajes luxosos que no sé qui ha pagat. He mirat com tots callen, però també he mirat les mirades de complicitat amb la corrupció, la irresponsabilitat i la negació de la culpabilitat. Per tant ni veig ni sento.
Però tot i així aniré a votar. Per el compromís d’aquells que encara creuen i per que penso que, a la fi i a la cap, el millor que ens pot passar és que ens deixin escollir la paraula que ens identifica, i per què en el fons, fa temps que he deixat de pensar amb l’individu per creure més amb la col·lectivitat.
Que hi farem. Oi?
2 comentaris:
El problema, desde mi punto de vista, claro, es que Europa no nos la creemos todavía. Normal que no nos la creamos, ya que el Parlamento Europeo legisla sólo sobre las materias que los Estados le han cedido, es decir, cuatro cosas. Por otra parte, quien manda -relativamente- de verdad en Europa es la Comisión, que es la que propone las leyes al Parlamento y al Consejo y dicta directivas, algunas de las cuales (no todas) son obligatorias, pero muchas son orientativas. Total, que para que las elecciones europeas tengan algún atractivo tendríamos que empezar por disolver todos los parlamentos, tanto estatales como autonómicos, de todos los estados, y dejar que el Parlamento Europeo legisle sobre todo y para todos. Y, desde luego, convertir el Consejo en un verdadero gobierno europeo. ¿Os dáis cuenta del ahorro que supondría quitarse de en medio a todos los diputados de todos los parlamentos / cámaras / asambleas o como se llamen, de toda Europa, y a los ministros / consellers / conselleiros / consejeros o como se llamen de todos los gobiernos europeos? Con ese dinero sorteábamos la crisis.
Pero estamos apañados si creemos que cualquiera de los que tienen algo de poder, aunque sea una pizquita, ese poder que tanto les atrae aunque no me explico por qué, van a desprenderse de él.
Visiteu:
notciesdelatorre.blogspot.com/
Publica un comentari a l'entrada