divendres, 15 de juny de 2007




Avui 15 de juny fa 30 anys de les primeres eleccions democràtiques. Que joves que érem!!!!. Jo no vaig anar a votar, estava fent la “mili” i no ens van deixar. Curiós, precisament els que estàvem en posicions més d’esquerres vam ser els únics que no vam rebre l’autorització per sortir o per enviar per correu el nostre vot.

Quants nervis aquell dia, jo envoltat de militars que treien bilis pels quatre cantons. Feia poc de la legalització del PCE i recordo, com si fos ahir, una de les expressions que més s’escoltaven entre els “mandos” : “Matamos a los padres y ahora nos tocara con los hijos”. Era per tremolar.
Jo, en aquells dies, portava una enganxin al cotxe amb la foto d’en Carrillo i el meu apreciat Lopez Raimundo amb l’anagrama del PSUC. Recordo que un tinent –crec que era tinent- va pujar al meu cotxe i em va preguntar que què volia dir allò. Vaig tremolar i no vaig saber que respondre. Quina por ¡!!. Tenia acumulades tantes males experiències que no vaig saber reaccionar. Maleïda dictadura!!!!.


Ara em sembla, veien reportatges a la televisió,que tot és molt llunya. Vam recuperar la confiança amb nosaltres mateixos com a persones. Vam recuperar l’orgull dels qui vam estar a la clandestinitat durant molt de temps.


Recordo moltes anècdotes de companys durant aquells dies. La “mili” la feia a A Corunya, i militants de partits d’esquerres ens trobàvem en un petit pis per parlar dels que a les hores estava de moda entre nosaltres: que sí revolució, que sí revisionisme, que si la bandera, que sí el consens, que sí els pactes de la Moncloa…..


Eren moltes les contradiccions i també moltes les ganes d’estar presents i ser protagonistes d’uns fets que sabíem que eren històrics. Però a la vegada seguíem tenint por als militars, a la ultradreta que ferida de mort donava els seus darrers “coletazos”.


Aquelles reunions ara em semblen prehistòriques, però també reconec el seu valor dins d’una etapa que ens va canviar molt a molta gent.
Desprès va venir l'alegria i la il·lusió de veure a Dolores i a Alberti presidint el Congrés per allò de la taula d’edat. Crec que aquell va ser el moment en que vaig agafar consciencia de que allò anava de veritat, que realment els temps de la dictadura havien queda’t enrere i que s’obria una nova i llarga etapa de democràcia.


Avui fa trenta anys de tot allò.


Felicitats a tots