EM PERD LA PARAULA

Haurem de tenir cura, no fos cas que ens entenguessin malament i ens cridessin pels carrers i les places paraulotes d’aquelles que tant els hi agrada als intolerants, d’una i altra banda.

Mireu sinó tot el que s’està “liando” a nivell de blogs per la senzilla raó de dir el que un opina sobre un fet, un personatge públic o una sentencia o una decisió concreta.

Tot s’ha de dir. Tot s’ha d’explicar. Us en recordeu com era abans?. Tot ben explicat, consensuat, res amagat. Quins temps aquells !!.

Ara fins i tot titllen de cabdills a dirigents de l’esquerra torrenca, però no de l’esquerra, sinó de l’esquerra esquerra, la de veritat, la de sempre, cony els comunistes, que tot s’ha de dir.

I tenen raó. La seva raó. Qui ho havia de dir. Tenen la raó dels desencisats, dels que ja no creuen en la revolució i ni falta que els hi fa ( ni ens fa). Llencen els coets i ballant, amb gracia i amb ritme, fan plorar als infants i , com diables, encenen la metja i es foten a corre amb la cua entre cames.

Ah, però no us penseu, que els de la dreta dreta, també tenen la seva ració d’incomprensió. Pobrets. Tant tranquils que estaven i ara tenen que assumir responsabilitats que ni els va ni els be. Això si, complir compleixen. Que ningú pugui dir res de res. És mes, quan menys diguin millor que millor. Millor encara, que no diguin, que callin. Ah, això els faria feliços. Però com fer-ho?. No se sap. Be, al menys jo no penso donar cap idea que ara no estic per romanços.

Em perd la paraula, ho reconec, però com m’agrada donar voltes a les lletres per tal de donar el sentit que jo vull, que jo pretenc.

Com els hi agrada als intolerants cridar paraulotes a la gent que s’expressa com li plau, sense espasses damunt del cap (adéu Democles), escriure i dir allò que a un li sembla sense sentir l’alés d’aquell que et persegueix i t’ordena, amb bones paraules, allò que has de dir i, fins i tot fer.

Em perd la paraula, si, però mai la deixaré.