dilluns, 8 de març de 2010

SEMPRE HAURIA DE SER EL DIA DE LA DONA....

Foto de Teresa Pàmies




Carme Coll, ex - Alcaldessa de Mollet del Vallès, em va explicar un dia que desprès de la guerra civil de camí cap a l’exili, les dones al trens, anaven cantant cançons d’amor i de lluita. I no ho feien pas per estar contentes, sinó per donar ànims a tots els que ho necessitaven. Mentre ajudaven als avis i a les avies, i tot això sense deixar de cuidar als infants que, terroritzats, seguien el camí dels seus pares. Els homes, per la seva banda, anaven tots moixos, maleint la seva sort, plorant i desolats per la pèrdua de la guerra. El mateix, em va dir, passava en els trens on els feixistes alemanys transportaven als jueus als camps d’extermini.

Un temps més tard vaig tenir el goig de llegir el llibre “Quan érem capitans” de la Teresa Pàmies, on vaig descobrir el paper tant important que van jugar les dones durant la guerra civil a Espanya, la seva lluita i totes les penalitats que varen tenir que passar. Unes al front, altres a les trinxeres, altres a les ciutats i als pobles tot organitzant els veïns per trobar i preparar menjar, ajudant als malalts i als ferits i, naturalment, cuidant a la família. Em va emocionar i em va fer descobrir moltes coses de les dones que jo no era capaç de veure, perquè aquell maleït règim ens va dir allò de que la dona a casa i callada.

Quan arriba aquesta data, sempre hi penso amb la Carme Coll. Ella em va fer creure amb la igualtat i el respecte cap el gènere femení. I de ben cert que va fer un bon treball. Sempre he admirat la fortalesa de la dona, la seva intel•ligència i el seva innegable lluita per a conquerir espais que li son negats per una societat dominada pel gènere masculí. Amb lleis fetes i pensades pels homes, a on la dona sempre ha estat relegada a un paper secundari, i a on molts de cops, per no dir sempre, és menyspreada i humiliada.

Jo no m’he considerat mai feminista. Potser perquè no m’ha calgut aprendre que la lluita de la dona ha de ser la mateixa que la del home i al contrari. Potser perquè sempre he cregut que la llibertat d’uns sempre té que anar lligada a la de l’altre i que separats no hi haurà mai igualtat ni res de res.

Això, però, no fa que no reconegui al gènere femení com un gènere millor que el masculí, i que a voltes penso que si tots fóssim dones el món aniria millor. Potser sigui una bestiesa. Però és el que penso.

Què tots els dies siguin el dia de la dona, de l’home i de tots