CENT DIES I MOLT MÉS

Escrit publicat al Diari de La Torre. Gener 2009

De tots es coneguda l’afany que tenen els polítics per arribar als 100 dies de Govern. Ells saben que aquest numero,es com la prova de cotó. Quants cops hem sentit dir allò de: “Ja hem parlarem passats els cent dies” o “D’aquí a cent dies sabrem si ho feu bé o malament”. La veritat és que no sé per que han de ser cent dies i no dos-cents o un any. Probablement amb un període tant curt és molt difícil avaluar una acció de govern , o del què sigui. Però el joc és aquest i ja han passat els cent dies de “gràcia” que tenia aquest Govern i també l’oposició, es clar. Ells, l’oposició, també formen part dels homes i dones que hem escollit entre tots per representar-nos al Consistori, i ells també estan inclosos dins de l’examen dels cent dies.

En quan al Govern dir que encara ens han de demostrar moltes coses. Això sí, han començat molt forts: Borsa pel lloguer social d’habitatge, punt d’informació i atenció municipal, més comunicació amb els veïns i veïnes, dedicació i treball absolut, bon funcionament de la brigada municipal, ampliació del servei de dinamització laboral, nou estil....Clar que amb l’estil no es va enlloc i també cal reconèixer que hi hagut mancances. Potser motivades per l’estat en que és van trobar la Casa Gran (ja sabeu, els comptes, la organització....), potser per la mateixa ansietat de voler fer moltes coses i molt ràpidament, o bé senzillament per què alguns es van trobar a on no esperaven estar. Imagino que de tot una mica. De moment el que cal perfilar i concretar és el tema de la participació de les entitats, associacions i agents socials en la configuració d’un nou model participatiu. Per mi, ara per ara, és potser el més urgent a solventar.

Malgrat això els cent dies han servit per resoldre un dubte que molts tenien i altres no desitjaven que succeís. El Govern (“variopinto” del tot) se n'està sortint, de moment. D’acord, és molt difícil anar tots a una i d’errors n’hi hauran –faltaria més -, però, ¿ no son els mateixos què és queixen d’aquesta situació “variopinta” quan ells, a nivell de país, governen juntament amb dos partits més?. Potser no els hi hauria estranyar tant que diferents sensibilitats polítiques i/o socials es posessin d’acord per tirar endavant un programa de mínims que Torredembarra demanava a crits i que ells van estar incapaços de fer realitat. Com diu el PSC - a nivell de pais -, ens falta la cultura del pacte i de l’acord, i a nivell local sembla que costa d’empassar encara més que en altres esferes.

I l’oposició?. Passat el “cabreig” inicial al veure perdut el govern, i passats els cent dies, alguns encara s’estan curant les ferides. La veritat és que cap dels que formaven part de l’anterior govern ha estat capaç de portar una proposta seriosa i amb sentit a cap dels Plens que fins ara s’han celebrat. Pobre bagatge per un PSC que ha de configurar-se – i de fet ja ho és- com alternativa a l’alcaldia. Segurament els cents dies per ells han estat pocs per resituarse i demostrar la seva capacitat –que la tenen, no ho dubtin pas – per fer propostes i impulsar noves idees. Això serà possible sempre i quan no és deixin portar per la inèrcia “cainista” i demagògica que ha endegat ERC, que entre la crisi viscuda en el sí del seu partit (a nivell local i nacional) i les ganes que tenen de no perdre protagonisme, s’estan deixar anar amb allò tant fàcil en política com es el “tiro al ciego” o dit d’altre forma, utilitzar la mateixa tàctica que CiU i el PP fan contra el govern de la Generalitat del qual ERC hi forma part: criticar tot el que és mou, tingui o no sentit. De fet, crec humilment, que la seva tàctica va dirigida única i exclusivament a un sector de seu electorat que no suporta que els “enemics polítics” de CiU estiguin governant La Torre i, per extensió, que uns grups d’independents (l’Agrupació i GiT) tinguin unes responsabilitats municipals que ells no consideren dignes d’aquests grups, sempre hi quan ERC no formi part del Govern. A les hores la situació es diferent, es clar. Els atacs, encara que a voltes disfressats cap una sola persona o grup, en realitat tenen el punt de mira cap a tot el Govern Municipal, tant a uns com a altres.

Punt i a part mereix l’ABG. Lliure de lligams anteriors i actuals, lliure també del “trauma” que suposa marxar per la porta falsa d’un govern, i amb la comoditat que té l’oposició, han estat els únics que han demostrat defensar idees i propostes coherents i amb el seny que mereix Torredembarra. Ells s’han auto-exclòs de la “demagògia” de la política “pregonera” i fàcil i s’han dedicat a dirigir els seus esforços cap una política de critica i reivindicació amb allò que cal, i de pacte amb allò que s’ho mereix. En poques paraules, han demostrat una coherència política que han anat conservant en els darrers temps, i més a més recolzats per la seva Assemblea, i no defugint mai del compromís adquirir amb la ciutadania. Per ells, crec, dels cent dies els hi han sobrat noranta nou, ja que la seva opció l’han tingut clara i ferma des del maig del 2007.

Bé, els cent dies ja han passat. Uns faran autocrítica, altres estaran contents, altres pensaran com ser més útils a la ciutadania des del govern o des de l’oposició, i altres no faran res de res perquè ja els hi va bé la guerra subterrània i bruta. Temps al temps

I els dijous...PLE

He de dir que no m’han estranya’t les “lloances” que alguns membres de l’oposició han fet del paper que els regidors del Govern Municipal van fer en el darrer Ple del Consistori, a l’hora que remarquen el nivell de discussió existent. Diuen també que va ser molt llarg. D’acord en que va ser molt llarg. Massa llarg i, com a dit algú, molt tens. Massa tens si tenim en compte allò què es debatia.

Jo personalment no puc dir el mateix. Al menys a mi no em sembla que s’hagi arribat a nivell de discussió diguem-ne que elevat. Naturalment s’ha millorat bastant – no era tampoc tan complicat - i l’equip de govern demostra un coneixement important dels temes, és palpable que s’està treballant i de valent i fins el moment –excepte alguna que altre excepció-, cap membre del govern ha caigut en les envestides que –també alguns- membres de l’oposició llença’n com dards enverinats. És evident que hi ha dues espases que tenen arguments més que sobrats per debatre qualsevol argument, i què n’hi ha d’altres que, amb el pes de la raó, son capaços de desmuntar qualsevol teoria que vulgui afeblir la seva Regidoria o el seu entorn. També, cal dir-ho n’hi ha que mostren, pel meu gust, un xic de sobervia o que van de sobrats, com diríem ara. Però això, vull pensar, és més un mecanisme d’autodefensa que no pas un posicionament real, i molt menys vertebrat a la resta.

Per l’altre cantó, és a dir l’oposició, fan el seu paper de forma, aquest cop sí, molt desvertebrada, sense fil conductor, i excepte rares excepcions, molt poc preparades – excepte aquells que ho porten tot escrit i son incapaços de sortir-se de la pàgina o del paper atorgat - . Això dona la sensació que nomes és vol posar damunt la taula temes i debats que a vegades no tenen ni tant sols una base sòlida, tot i que a voltes hi haurien arguments més que sobrats per llençar ofensives més profitoses. Tinc la sensació que la seva dinàmica és la tensió.

Allà, a la Sala de plens, i fins i tot ho vaig comentar amb un company d’un partit de l’oposició, es respirava una tensió que semblava que d’un moment a l’altre allò anés a saltar pels aires. Gestos, rialles, tics, badalls, moviments estranys, sortides, entrades, més rialles, més gestos intentant tallar argumentacions – per part de tots dos “bandos”-. Sembla que encara no hem après a escoltar i debatre. Encara es discuteix molt allò què és superficial i s’oblida de la rel de les qüestions. Sí un fa una resposta i comet un error gramatical o d’expressió, allò és suficient per rebre una ràpida mostra de gestos, moviments i somriures poc respectuoses amb el qui parla. Nomes cal que un faci menció, encara que sigui de passada, a un altre regidor, per que aquell demani ràpidament la replica. I així contínuament.

Seguim movent-se amb masses rancúnies que, per desgràcia, son més personals que polítiques. Malgrat, i tot cal dir-ho, que de vegades la oposició també té plantejaments seriosos i dignes d’esser escoltats, però entre tanta duresa dialèctica i rialles i gestos, tot es perd en un sense sentit difícil de reconduir cap una discussió que realment valgui la pena. Per part del Govern, els arguments d’uns i la moderació exemplar d’altres i la contenció de molt d’ells, no amaguen llacunes que caldran anar resolent a força de temps i d’aprenentatge.

I naturalment un acaba dient allò que hem dit al començar l’escrit: LLARG, MASSA LLARG

2009: EL REPTE

Publicat a El Mònic de Gener 2009
Il-lustració: caricatura feta pel Fantasma del Castllo

Bé, doncs ja hem deixat al darrera un any ple de”terratrèmols” polítics. Benvingut el repte del 2009.

Ara toca afrontar l’horitzó amb noves anèrgies i amb ganes renovades. Per sort les eleccions municipals encara queden ben lluny i això vol dir que el treball que porti endavant el Govern Municipal ha de deixar enrere qualsevol dinàmica electoralista, i dedicar-se a treballar per qüestions fonamentals pel futur de la població.

El primer de tot és consolidar el Pacte de Consens com a únic motor vàlid per treballar amb seriositat, i amb prou solvència de vots, com per no tenir que preocupar-se dels vents que auguren mals temps polítics i fraccions internes. Fer un Govern fort és el primer que cal fer. Però un govern fort de veritat, no de cara a la galeria, i un govern fort vol dir un govern obert, participatiu, capaç de consultar i d’escoltar per què, senzillament, actua amb la fermesa de les seves idees i respecta la dels demes.

En aquest any que ara encetem, s’han de tancar temes que han estat heretats i què fan que l’harmonia i serenor social es pugui trencar i obrir una etapa de dubtes i crítiques que, difícilment, es podrien aturar amb la mecànica diària o amb l’esforç del treball. S’han de tancar ja, d’una o d’altre manera, temes com Muntanays II, el desgavell del Carrer Nou, el tema de l’Aigua, el tema de la Brossa, el tema d’aparcaments, plans parcials i tot el que sigui capaç l’equip de Govern i també, com no, ja que tenen el seu grau de responsabilitat, la oposició actual. Anar arrastrant aquests problemes, o bé arraconar-los,seria molt difícil d’entendre per part de la ciutadania, de la mateixa manera que no seria de rebut que l’actual govern prengués el camí de la deixadesa com la que hem sofert a Torredembarra en els darrers anys (i això vol dir carres bruts, mala senyalització, mal funcionament de l’administració, ineficàcia a l’hora de solucionar problemes de barris i entitats, i un llarg etcètera).

La vida de un polític acostuma a ser molt avorrida si aquest es converteix en un senzill i mecanitzat “funcionari”, tancat en el seu despatx i envoltat de gent que només són capaços de lloar la seva feina per aconseguir objectius privats. Més, la tasca d’un polític pot ser molt engrescadora quan el seus objectius ( de soca a arrel) estan al servei del seus votants i al de la resta de la ciutat, o sia, que són objectius comuns al servei de tots. Després es quan la vida de un polític és capaç d’atreure, de fer-se atractiva i ser valorada en la seva justa mida.

Aquest es el repte dels nostres polítics pel 2009.

L'ALBERT SOLÉ: MILLOR DOCUMENTAL EN CATALÀ 2008

Per la seva part, Albert Solé es va endur el premi al millor documental per Bucarest i la memòria perduda, la pel•lícula en què ret homenatge al seu pare, l'exdiputat socialista Jordi Solé Tura, que pateix Alzheimer (El Periódico, 20_01_09)


No sé si arribaràs a llegir aquestes quatre ratlles, segurament no, però tant se val perquè a la fi a la cap el més important és que altra gent rebi aquest missatge i sàpiga que tu, l’Albert, “mon cousin”, el meu cosí, ha aconseguit un premi important per un treball digne i que fa més digne la societat que ens envolta. L’Albert Solé i Brunet ha aconseguit el premi GAUDI a la millor pel•lícula documental en català de l’any 2008.

Ja et vaig dir un dia, a la presentació del teu documental a Mollet, que passaria de ser el “nebot de” a ser el “cosí de”. I t’ho vaig dir amb l’orgull de saber que aquest títol honorífic el portaria sempre cosit a la meva pell amb la dignitat que us mereixeu. No és el primer cop que parlo en aquest blogs del teu documental i llibre a vegada, i ho seguiré fent perquè n’estic segur que això no acabarà ací.

Ets un bon director. De veritat t’ho dic. Saps fer anar la càmera per allà a on és just que vagi, saps el moment oportú i tens el do de fer-ho amb la senzillesa dels bons, dels que saben. No et pots imaginar el content que estic.

Rep la meva enhorabona, i deixem que ho pregoni als 4 vents:

L’Albert ha fet el millor documental en català de l’any 2008




SINOPSI
Bucarest, la memòria perduda és un documental que segueix la investigació personal que realitza Albert, nascut a Romania, per recuperar les seves arrels, emmarcades entre un doble exili. El seu pare, el polític Jordi Solé Tura, exministre i un dels set pares de la Constitució espanyola, obligat a marxar d’Espanya per la seva militància antifranquista als anys seixanta, ha iniciat un nou exili interior, aquest cop sense possibilitat de retorn... Ara lluita contra la pèrdua de la memòria. Aquest documental vol recuperar els records d’unes vides atípiques en què es barregen personatges històrics i capítols poc coneguts de la guerra freda, la lluita contra el franquisme als anys seixanta i setanta i finalment la transició a la democràcia. Albert viatjarà d’un exili a un altre intentant refer la memòria de la seva família i la d’un país... la seva pròpia memòria.

TOT PASSEJANT

M’he trobat dos cops en pocs dies a un ex-polític torrenc tot passejant pel poble. L’he trobat bé, molt bé. Sembla que la vida allunyada de la política fa que la gent es trobi millor, amb més ganes de somriure, fins i tot amb millor cintura i amb més ganes de xerrar que mai. Jo m’alegro molt per ell. Que hagi trobat una mica de pau i de tranquil•litat, es bona senyal. Estic content per ell, de veritat.

Penso que moltes vegades els nostres polítics, tenen el mal costum de prendré les coses amb una extremada seriositat. Ep, no vull que això de la política no sigui cosa seria. No. I menys si el polítics està governant. Això son paraules majors, es clar. Però de vegades es submergent tant amb la seva responsabilitat que s’obliden de passar-ho bé i de desfruitar de l’oportunitat – única i exclusiva -que li han donat centenars, milers, milions de ciutadanes i ciutadans del seu poble, país i/o Estat, per treballar per el bé comú. Ser polític, es una feina dura, molt dura, n’estic segur i puc deixar constància, però també es una de les tasques més agraïdes que hi ha.

El polític que creu què el que ell diu és el millor, què és perfecte amb els seus fets, segurament acabarà al calaix de l’oblit o, el que és pitjor per un polític, relegat del seu càrrec. Segurament aquest polític que és creu tant bo no desfruiti de la seva responsabilitat i possiblement sigui més una càrrega que no pas un orgull.

Jo, n’he conegut molts així. Però també n’he conegut d’altres que han fet de la política un servei digna de ser reconegut i que ho fan amb alegria i amb un sentiment fora del comú. Els he conegut amb el somriure als llavis quan podien veure que un projecta tirava endavant, els he vist emocionats quan han fet un reconeixement a una entitat per la col•laboració donada al municipi. Sí, és cert. Com també els he vist preocupats perquè tal o qual veí feia temps que reclamava ves a saber què i encara no ho havia pogut solucionar. Aquest polític se’l pot trobar, normalment, al carrer, parlant amb uns i altres, fent de la seva responsabilitat un acte de servei que l’omple d’orgull i serenor..

La política és molt, molt complicada, però també és molt agraïda quan el treball es fa colze a colze amb aquells que han confiat amb “tu”. Quan els interessos de la majoria estan per damunt dels d’uns quants i s’està sempre amb les orelles a punt per escoltar i saber discerní entre el que cal i el que no cal fer, es llavors quan el polític somriu i és feliç.

LA GUERRA I EL MEU FILL

Els solé fent botiffarra a les guerres

Amb un ulls que semblaven voler sortir lloc, el meu fill de cinc anys estava l’altra dia amorrat a la “tele” veient com uns nens palestins estaven tirats al terra d’un hospital. La següent imatge era una nena i el seu germà petit corrent pels carrers de qualsevol de les ciutats de Palestina, i plorant per la mort dels seus familiars. El meu fill, se’m gira i em diu: “QUÈ PASSA, PERQUÈ ELS HI FAN MAL?”. No vaig saber que dir, la veritat és que em vaig quedar mut del tot. Què li podia explicar. Què els homes ens matem per el fanatisme religiós?. Què hi ha diferents ètnies que s’odien unes a les altres?. Què actualment hi ha 23 països en conflicte bèl·lic i un es pitjor que l’altre?. Què els homes tenim gelosies i matem per un tros de terra ?.....

Com explicar-li això a un nen de cinc anys que se’l vol educar amb la solidaritat i la pau?. La barbaria intrínseca que portem els humans a flor de pell, és pot descriure? és pot explicar? . Com dir-li que qualsevol dia aquests nens que ara ploren potser, quan siguin grans, faran plorar a altres nens innocents per venjança i per odi?.

“Dissabte – li vaig dir- si vols, anirem a posar una espelma per aquests nens per què deixin de plorar, què et sembla?”. “Sí pare, sí”. Em va contestar.

ATUREM LA GUERRA. PAU A PALESTINA (2)

ATUREM LA GUERRA, PAU A PALESTINA

L’exèrcit d’ocupació israelià està cometent una nova massacre a Gaza. De moment, el resultat d’aquest nou acte de barbàrie ha causat centenars de morts i ferits, incloent-hi un nombre indeterminat d’escolars que, en el moment del primer atac militar israelià, eren conduïts cap a casa des de l’escola. Aquest últim bany de sang de civils palestins, tot i ser el més despietat, no és el primer, ni suposa un canvi de lògica en l’estratègia d’apartheid i colonització israeliana. És més, ve a culminar el llarg setge israelià a Gaza, que de moment, per una part, ha merescut diversos pronunciaments no vinculants per part de diversos organismes internacionals i, per altra part, s’ha de destacar que les decisions que sí són vinculants han estat sistemàticament ignorades per els diversos governs israelians. Fa mesos que el poble palestí de Gaza viu una situació completament insostenible, atrapat dins d’un veritable camp de concentració, privat de recursos, de queviures elementals, de cap possibilitat de desplaçar-se, encerclat per l’exèrcit israelià i amb les fronteres d’Egipte tancades.

Davant d’aquesta situació, no podem quedar-nos de braços plegats. La nostra inacció alimenta la complicitat dels governs de la Unió Europea. En lloc de pressionar el govern d’Israel per les greus i sistemàtiques violacions de drets humans, crims de guerra i incompliment sistemàtic del dret internacional, el passat 9 de desembre els governs europeus van decidir enfortir les relacions comercials de la Unió Europea amb l’Estat d’Israel, sense condicionar aquest acord a la presa de mesures cap a una pau justa a la regió, que respecti els valors propis de la democràcia i dels drets humans. El govern d’Israel, encoratjat també per la manca de crítica nord-americana, ha entès el missatge d’aprovació i actua en conseqüència. Fins i tot a casa nostra, els departaments de Vicepresidència i d’Innovació, Universitats i Empresa, han posat el seu gra de sorra aquestes darreres setmanes protagonitzant visites a Israel amb l’objectiu “d’impulsar les relacions econòmiques amb Israel”, obviant així els reiterats informes de l’ONU que equiparen el règim d’ocupació israelià amb l’apartheid sud-africà, i que reclamen a la comunitat internacional incrementar la pressió política i econòmica vers l’Estat d’Israel.

Les organitzacions que signen el manifest "Prou complicitat amb la massacre del poble palestí" ens neguem a l’exercici deshonest i immoral d’equiparar les parts en conflicte. La desproporció de víctimes és aclaparadora -de centenars a una, en aquest cas-. Ens neguem a ser còmplices de la massacre contra el poble palestí. És per això que fem una crida als nostres governants i a tota la societat civil perquè facin seu el compromís amb la cultura de la pau, expressat de manera àmplia i reiterada per la ciutadania del poble de Catalunya. En el moment present, aquest compromís passa per la ruptura immediata de tots els acords de cooperació i associació comercial amb l’Estat d’Israel, en tots els nivells -europeu, espanyol i català, i per això reclamem:

- Que el govern de l’Estat Espanyol aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel.

- Que la ciutadania de Catalunya no compri productes israelians.

- Que el govern de la Generalitat suspengui el foment de les relacions comercials amb Israel impulsades pel departament de Vicepresidència i el d’Innovació, Universitats i Empresa

PROPOSTA

Des de la humilitat voldria fer una proposta a tots els blogcaires torrencs:

El proper dilluns i durant una setmana penjar als blogs, als facebooks i a on faci falta, una petita i resumida frase que ens permeti posar el nostra grà de sorra per aturar la bestialitat que s’està patint a Palestina

La frase podria ser la següent:

ATUREM LA GUERRA: PAU A PALESTINA

ELS ALTRES BLOGCAIRES TORRENCS

(imatge del blog de "la bruja de clarà")


Definitivament estem encegats. Un segueix l’estel que un creu què és l’únic que existeix senzillament per que pensa que el seu món és exclusiu, ferm i tancat. Però de cop un fa un petit gest, treu de dins seu allò que semblava perdut (curiositat, se’n diu) i de cop i volta fa que aquest aparell màgic de l’internet obri una nova manera de mirar el que ens envolta. Sense estridències, sense fer el més mínim soroll, però nou.

Arribem a ser tant orgullosos i tan ximples, que pensem que només allò que diem i pensem té sentit. Però no per un mateix, sinó per tots i cadascun de nosaltres. Empapats de política, de discussions banals i a voltes intranscendents, pensem que el poble, el nostre poble, només està interessat per allò que els escrivim nosaltres. Però res més lluny de la realitat quotidiana, Hi ha molta gent que té altres preocupacions: la literatura, el cinema, la dansa, l’esport, l’escola, la ecologia, poesia, muntanyisme i grapat de coses que ens costa d’entendre a aquells que pensem que tot gira al nostra voltant, i que res (mireu si en som d’animals) ens pot sorprendre.

Fa poc he descobert uns grans, magnífics blogs de gent de Torredembarra, que m’han deixat realment impressionat per la seva bellesa uns, i per la seva originalitat i ben fer d’altres. No puc més que rendir-me a la evidència que tot té sentit si hi ha diferents complements que s’ajunten uns als altres per aconseguir un SI en majúscules del que tots formem part.

Per aquells que creuen que només existeixen ells, les seves fòbies i els seus discursos preparats a base d’interessos. A tots aquells que encara creuen què és pot creure, us deixo unes quantes adreces de blogcaires torrencs:

http://ratonesbiblioteca.blogspot.com/
http://labrujadeclara.blogspot.com/
http://sonniavergara.blogspot.com/
http://vaporesdetrementina.blogspot.com/
http://jordiapariciotorrijos.blogspot.com/
http://ph0t0st4lk3r.blogspot.com/
http://untorrencabruselles.blogspot.com/
http://gemmaplau1996.blogspot.com/
http://duiamia1970.blogspot.com/

http://soloqueen.blogspot.com/

....i així fins a 93 blogcaires. Desfruiteu-los molt i gaudiu de lectures sorprenents i meravelloses a la vegada.

MALEÏDES LES GUERRES

Deixeu-me que us confessi que mai no he entès molt bé aquest conflicte entre israelians i palestins. Segurament influenciat per aquelles pel-licules de la segona guerra mundial i el genocidi nazi cap el poble jueu, sempre he pensat que aquelles persones que han patit tant la repressió i la persecució´, mai serien capaços de fer-ho a altres persones. No sé. No sé qui té raó o no la té, però la veritat es que m'importa molt poc. Les guerres, maleïdes guerres.
Potser perquè sempre he pensat que en aquest mon si s'ha d'estar al costat d'algú ha de ser sempre del més dèbil i desprotegit, ara penso que el poble palestí té raó. I la té per la persecució i la repressió que el poble jueu exerceix sobre aquells que fa més de quaranta anys els hi van fotre les terres, per què ells van escollir democràticament un govern, que ara anomenen terrorista els que en el fons practiquen un terrorisme consentit i beneït per un occident perplex i que ha perdut el crèdit de la veritat i de la justícia.. Potser per això i motes coses més, ara i avui: JO TAMÉ SOC PALESTÍ

DOS ANÒNIMS

(anònim - ovidi montllor )

Al damunt de la tomba

Al damunt de la tomba

hi ha nat un taronger,

i a la branca més alta

hi canta l'esparver,

que diu en son llenguatge,

sempre de cara al vent;

Maleïdes les guerres

i aquell qui les va fer!

L'enramada

Ja m'agafen i me'n lligueni em porten a la presó.

-Senyor batlle, senyor batlle,

per què em porta a la presó?

-A la presó no t'hi portoni per lladre ni traïdor,

sinó perquè vull que em diguis

d'on has tretes tantes flors.

-Senyor batlle, les he tretes

de les penes del meu cor.