dijous, 28 de maig de 2009

CRÒNICA D'UN EXTRA-TERRESTRE










PARTIT ?...
quin PARTIT ?....




dimarts, 26 de maig de 2009

ELECCIONS: NI SENTO NI VEIG

Segueixo, des de la llunyania, aquestes eleccions europees que els polítics ens han fet arribar com si fos un calçador, en una època a on la crisi fa preveure una forta abstenció. La segueixo, però, amb l’ interès que per a mi té formar part d’Europa, i conscient que cada cop més, necessitem aglutinar esforços i unir voluntats per tirar endavant una Europa oberta, social i econòmicament, plural, solidària i compromesa amb la realitat que tots ens afecta.

He escoltat i he mirat.

No sento i no veig.

I sincerament, i per molt que jo m’obstini en el contrari, no veig res de res. Bé, potser foscor. I és què entre tots dibuixen una Europa tant abstracte, que se’m fa difícil reconèixer-la tal i com a mi m’agradaria. Per tant no veig.

He escoltat paraules buides de contingut, uns més que no pas d’altres. He escoltat crítiques sense alternatives, i alternatives incapaces de fer la més mínima crítica. He escoltat paraules boniques i paraules sense sentit. He escoltat atacs per polítiques que ens afecten mes en el debat de l’Estat que no pas en el d’Europa. He escoltat voluntats que no s’han complert i utopies que encara volen a ran de terra a punt d’estavellar-se amb la realitat mes contundent. Per tant no sento.

He mirat cartells que em fan riure, tot onejant les banderes de la por que res de nou ens diuen. He mirat cartells amb cares que no signifiquen res per a mi. He mirat cares que dibuixen petites rialles com aquell que se’n fot de tot i de tots. He mirat a gent vestida amb trajes luxosos que no sé qui ha pagat. He mirat com tots callen, però també he mirat les mirades de complicitat amb la corrupció, la irresponsabilitat i la negació de la culpabilitat. Per tant ni veig ni sento.

Però tot i així aniré a votar. Per el compromís d’aquells que encara creuen i per que penso que, a la fi i a la cap, el millor que ens pot passar és que ens deixin escollir la paraula que ens identifica, i per què en el fons, fa temps que he deixat de pensar amb l’individu per creure més amb la col·lectivitat.

Que hi farem. Oi?

divendres, 22 de maig de 2009

ESTIMATS NÚRIA I JOAN ENRIC












Fa temps, molt de temps que no ens donem petons ni abraçades, ni ens diem allò de : “Ens truquem per quedar per trucar-nos”, que tant ens agradava dir-nos - mira que n'erem de pallassos -.

Feia temps, massa temps, que no parlàvem, malgrat que sí sabíem els uns dels altres. I, ves per on, la notícia m’arriba des de Madrid per dir-me que la teva companya, la dolça i admirada Núria “ le han concedido el premio nacional de artesanía de Cataluña del 2.009”.

L’alegria que vaig sentir va ser immensa, per que sóc coneixedor dels vostres sacrificis, del vostre esforç, i de la il-lusiò amb la que veu iniciar un camí difícil, poètic, ple d’alegries i de mals i esplèndits moments.


Per aquells que no coneixeu a la Núria, unes notes biogràfiques.








"SENYORES I SENYORS: US PRESENTO EL PREMI NACIONAL D’ARTESANIA, NÚRIA SOLEY “:


Neix a Barcelona l'any 1960. Viu a Palau-solità i Plegamans, on té el taller de ceràmica. Graduada en Arts Aplicades i Oficis Artístics, especialitat en ceràmica, per l'Escola Massana de Barcelona. Realitza diversos cursos i seminaris de ceràmica. Estudis de tècnica i disseny de joieria en l'Escola Massana de Barcelona. Realitza diverses exposicions de ceràmica, entre unes altres a Barcelona, Zagreb, Zaragoza, El Vendrell, Mollet del Vallés, Terrassa, L?Escala, Gavá i Castell d?Cercle i de joyeria en la galeria Beeld & Aambeld de Enschede (Holanda). Entre 1982 i 1993 compagina la docència amb la creació de ceràmica de peça única. Des de 1993 es dedica exclusivament a la ceràmica,creant petites sèries amb diferents tècniques, (rakú, paper d'argila, etc) i materials diversos(refractari, gres i porcellana). Progressivament s'especialitza en l'àmbit de la joieria amb ceràmica, creant diverses col·leccions que comercialitza a través de botigues, fires, museus i encàrrecs personals. La seva obra actual es basa en la creació de joies, mitjançant el treball personal de la plata i la ceràmica, concebudes com petites escultures per a lluir sobre el cos.

divendres, 15 de maig de 2009

LA XIULADA


Senzillament vaig arribar a pensar que jo seria l’únic que no havia fet una riallada de complicitat quan es va produïr la xiulada a l’himne d’Espanya a la final de la Copa.

El primer que en va venir al cap va ser: “els nacionalismes es retroalimenten entre ells”. Desprès vaig llegir alguns blocaires torrencs, o no, que entre rialles amagades uns, i obertament els altres, feien un “clic”d’ull a la xiulada generalitzada.

Reconec que em resulta difícil escriure sobre aquest tema, ja que la meva intenció es no ferir de cap de les maneres les sensibilitats de moltes persones a les que respecto i comprenc profundament. Però la meva reflexió entre callar o dir quelcom, es evident.


Fa pocs dies, en aquest mateix blog, vaig fer una dura crítica a allò que, al meu entendre, utilitzava el PP per fer una política anticatalaniste o de marcat caire nacionalista espanyol, amb l’únic afany de treure vots a la resta de l’Estat, o bé en contraposició d’aquells on els seus objectius, legítims sens dubte, estan tant lluny de les seves idees d’entendre l’Estat com ho puc estar jo mateix de les seves.

Deia, que vaig arribar a pensar que jo seria l’únic quan, avui, he llegit unes declaracions d’en Josep Antoni Duran Lleida, nacionalista declarat, que ha vingut a dir allò que vaig pensar a l’escoltar la xiulada, diu la notícia: “ El portaveu de CIU en el Congrés, Josep Antoni Duran, va rebutjar que es xiulin himnes i banderes, i va advocar per respectar els símbols, recordant que són importants per a milions de ciutadans d'Espanya i també de Catalunya, va apuntar. "Hi ha una part molt important de Catalunya que també s'identifica amb aquests símbols", va recordar referint-se així a la xiulada de l'himne espanyol durant la final de la Copa del Rei entre el FC Barcelona i l'Athletic de Bilbao”.

No diu res que no sigui veritat, i tampoc diu res del que s’hagi d’avergonyir. Naturalment jo no soc dels que m’identifico ni amb els himnes ni amb banderes, més aviat al contrari, però si amb algú m’identifico és amb Catalunya, ja que tinc clar des de petit que a mi en van parir y no “me parieron”. Tot i així penso: què passaria si, per exemple, qualsevol dia d’aquests en un acte a Madrid o a Bilbao, o a Sevilla o a Saragossa uns milers de persones xiulessin Els Segadors?. N’estic segur que aquests que ara diuen que la xiulada forma part de la democràcia o què és una mostra de les diferents sensibilitats de l’Estat Espanyol, o aquells que van dibuixar un somriure (això sí, alguns d’amagat), farien el crit al cel. O no?.

Els desacords o les idees tenen milers de camins per donar-los a conèixer, i més en democràcia. No cal combregar amb allò que no ens agrada, però tampoc val de res ofendre, ni donar arguments a aquells que, fins i tot, es senten orgullosos que el seu avi els hi hagi negat la seva pròpia llengua per agenollar-se davant la dominant.

El segon capítol de la història no deixa de ser rocambolesca. La “tele” estatal va i no fa altre cosa que desconnectar amb l’estadi en el moment de l’himne. Gran idea.

Naturalment els mateixos sectors: nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols de la bolgsfera, no van trigar res a escriure: censuren la xiulada a TVE. Naturalment els objectius d’aquesta agilitat informativa eren ben diferents: uns explotant el victimisme de sempre, els altres per fotré canya al Zapatero, que per això estan.

Sembla però que no va ser aquest el cas i la censura no va existir. És mes, en menys de 24 hores es destitueix el Director d’Esports i màxim responsable de la retransmissió. O sigui, entenc jo, no hi va haver ordres de censurar res, sinó una negligència estúpida i provocativa que no ha ajudat res a pal·liar la, ja de per sí, espectacular xiulada.

Ja ens haguéssim conformat molts de nosaltres, que l’anterior Govern hagués fet el mateix amb el director dels serveis informatius, quan van ometre una informació sobre una manifestació i desprès és va obligar per ordre d’un jutge a llegir un comunicat que, l’informador de torn, va convertir en una mofa cap els sindicats, i allà on s’havia de dir Comissions Obreres es va dir: “ce ce, oo”. Poden dir que no és el mateix, al·ludint a la gravetat de la qüestió, però en tots dos casos va existir una manipulació de la informació prou greu com per prendre mesures com la que ara s’ha pres des del Govern.


Per mi, sincerament, i si vosaltres no dieu el contrari, tema tancat

dimecres, 13 de maig de 2009

DEBATS ( la Nació i el Ple)


Ahir (dimarts 12 de maig) va ser un dia de Debats i prou importants. Cadascú en la seva mida, es clar. Un, important per a tot l’Estat, i l’altre exclusivament pels torrencs (i torrenques també).

Va haver, però, un punt que vaig trobar que podrien ser comuns en els dos: L’ Oposició fa el debat amb la tranquil·litat del qui s’ho mira, i el Govern el fa amb la preocupació del qui decideix.

Una cosa sí que vaig trobar ahir en el Ple de Torredembarra, i no em sap greu ressaltar-ho, car el contrari: El debat va ser força interessant i molt mesurat. Tant uns com els altres van jugar les seves armes de forma, que jo diria, va ratllar l’exquisidesa. Naturalment cadascú en les seves posicions i raons.

El pressupost municipal no farà content a tothom mai. Personalment crec que no és un mal pressupost. És podria millorar, és clar, però també empitjorar. La veritat, al menys a mi així m’ho sembla, és que l’oposició va donar uns arguments molt seriosos i gens estrafolaris (PSC i ABG, sobretot), i que si no haguessin estat a on estant, segurament, atenció que dic segurament, moltes de les coses que argumentaven haguessin tingut cabuda en el pressupost actual.

Però es clar, la democràcia es basa en les majories, i cal respectar (com van fer el PSC i ABG) la decisió de l’Equip de Govern. Segurament ells haguessin prioritzat altres coses, segurament ells ho haguessin fet d’un altre forma, però en cap de les seves intervencions és va dir que el pressupost presentat no era vàlid per Torredembarra.

Altre de les coses positives d’aquest Ple, ha estat deixar a u racó, al menys per unes hores, la política de tensió i crispació que tant de mal ens ha fet i ens pot seguir fent (vet aquí una de les diferencies amb el debat de la Nació, a on per moments vaig sentir vergonya dels nostres representants polítics). Aquest, crec, es un bon pas per entrar en un terreny que ara caldrà aprofundir: acords i més acords, sense oblidar que el Govern majoritari sempre tindrà la darrera paraula i què és impensable que el Govern faci tot allò que vol l’oposició, ja que si així fos deixarien de ser oposició ( és obvi, oi?).

dimarts, 12 de maig de 2009

FOTEU-LI FORT !!!!!

L'anunci del PP amb la imatge d'un nen i una adolescent emmanillats al costat d'un text en el qual s'augura que la llei d'educació catalana conduirà a la "misèria moral i econòmica",




Incomprensiblement, sembla que els senyors i les senyores del PP, fan un pas enrere i tornen a mostrar la seva cara oculta i generadora d’enfrontaments amb el tema de la llengua. Sembla mentida que encara avui, ells es preguntin el perquè, a Catalunya, el PSC guanya les eleccions davant de la seva proposta segregacionista que tant sols gènere malestar i confrontació. Sembla, millor dit, no hi ha dubte, que aquest és el seu tema estrella, oblidat el terrorisme, i obviant la crisis econòmica (per cert, m’encanta la reforma laboral propugnada pel PP, i m’encanta per que no l’ expliquen mai i per tant, la reforma la faig a la meva manera i conservo la il·lusió que sigui la d’ells). Quan no saben que dir ni que fer, llençant proclames dignes de l’extrema dreta d’en Blas Piñar : “”l’Estatut abre las puertas a la bigamia “ “En Catalunya se hace con el castellano lo que hizo Franco con el Catalán”, “Con el Estatut los Andaluces daran dinero a Cataluña”, “ Por culpa de los Estatutos de Autonomia estamos en esta crisis” – Aznar, dixi- o la que han dit ara sobre la llengua : “La ley de educación catalana conducirá a la miseria moral y económica” – foteu-li fort que cauen pedres !!!!-.

Si més a més de la incontinència verbal i oficial, li afegim una imatge provocadora, indigne i fora de lloc, és per exclamar que ja en tenim prou d’aquest joc brut i maliciós. El PP ha de saber que a Catalunya no nomes en tenim prou amb detallets com passejar per la Rambla a la Diada de Sant Jordi i fer un bon posat. Els hi manca molt més que això. Els hi manca sensibilitat, reconeixement i saber-se que sense polítiques integradores és impossible la reconciliació amb els catalans. Segurament ells estan, o es senten enfortits pel que està passant al País Basc, però haurien de tenir en comte que allà han retrocedit en vots. Però tornen a caure a les brutes mans dels extremistes radicals del seu partit justament ara, quan mes falta fa un partit seriós que propugni veritables alternatives al partit que està governant a Madrid.

Fa pocs dies, fins i tot es va parlar d’un apropament amb CiU. Sembla que ja ho han tirat tot enlaire en pocs dies.
Necessitem una dreta intel·ligent, moderna, sense vicis del passat i amb la mirada posada en el futur. Bé, necessiten a Espanya, aquí possiblement ja la tinguem

dilluns, 11 de maig de 2009

AL VENT




Sempre veig la imatge d’un jovenet, amb cabell ros, espigat, pujat al damunt d’una motocicleta anant d’excursió pels voltants de Xàtiva que, de cop, comença a tatarear una cançó. Alça la veu i li surt una de les peces més cantades de l’oposició franquista i què és va convertir amb l’arma mes punyent que varem poder tenir aquells que, encara avui, creiem més amb la paraula que no pas amb les pistoles.

El Vent, d’aquell jove anomenat Raimon, ha fet cinquanta anys.

I no fa gaire la vaig tornar a escoltar a Madrid, amb els meus amics, tot recordant el magnífic concert d’en Raimon al Palau d’Esports.

Jo la vaig escoltar per primer cop al pis del meu oncle Solé – Tura. I em va deixar “bocaca-badat”. Quina força, quina lletra, quines idees !!!. Era allò el que cercava feia temps, allò i tota la resta de cançons que ara em venen a la memòria per agrair-li, al seu autor, les desenes i desenes d’afonies que vaig patir cantant les seves cançons a Canet, a Mollet, a Sant Feliu de Codines, a Granollers, allà a on fos en Raimon jo estava al darrera. Vaig organitzar recitals a Mollet, a Montmeló, a La Llagosta.... El volia escoltar, volia cridar allò que ell cridava. I a fe de Deu que ho feia amb tota la fe del mon, amb tota la il·lusió que pot tenir un xicot que, com ell, puja a una moto i es posa a cantar:


Al vent
(Raimon)

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.


(1959)

dimarts, 5 de maig de 2009

LA LLIGA DEL DOS A SIS


A la fi i a la cap la contenció que se’n vagi a fer “la mà”.
Les lligues es coneixen per un nom : la del Cruyff, la de Ronaldinyo, la del Dream Team...Aquesta serà la del 2-6 (una DosSis exagerada d’alegria, per exemple). Els que en saben de futbol diuen que va ser una obra d’art contemporània. Potser exageren, no ho sé, però a mi en va semblar sublim, artístic, incommensurable, estratosfèric...(ei, para, para...!!!!).

I a més cal sumar-li que es va produïr un dos de maig. “Dia de la Comunidad” (ai, si els Comuneros aixequessin el cap !!!). Sí, amb plenes cel-lebracions, dividides, però cel.lebracions a la fi i a la cap, de la victòria al francès. Potser ara, a partir d’ara, hauran de cel-lebrar, com nosaltres, una derrota –qui sap, no?-. Allà al davant de l’Esperanza Aguirre, símbol d’allò que és pot fer i desfer nomès a Madrid, davant de tot el Madrid “castizo” i xulesc (cagómetro, liga por decreto, villarato.....).

Aquest es el 0-5 d’una nova generació, els de la “tele” en color, els dels PC, els telèfons mòbils i els del món informàtic. La generació que mira, als culers de sempre, com dient: “Perdre?. Patir?...què és això?” Aquesta generació que té una confiança tant gran amb el Pep, el Puyol, el Messi, el Piquè, l’Etoo, l’Iniesta (gràcies nano, gràcies!!!)....que ens avergonyeix a aquells que quan varem veure l’1-0 al marcador ja ho donàvem tot per perdut. El meu fill, va pronosticar que en faríem 7: “Pobret, vaig pensar” quanta innocència”. Collons !!! – ai, perdo- una mica més i l’encerta !!!!.

És que son els fills del bon joc, els de la Copa d’Europa –jo vaig trigar més de trenta anys per veure’n una i la meva filla ja en porta dues !!!!-, la generació del Barça d’en Ronaldinyo i en Raikjaard, la generació del Laporta – a l’oblit en Nuñez!!!-, la dels aplaudiments al Bernabeu i mig Espanya, la de les tres lligues, sí tres, en sis anys....

A fer punyetes la contenció d’en Guardiola.
A fer punyetes tot plegat.
Se’m me’n fot que no guanyem res.
Se'm me'n fot la Champions, la Copa del Borbó...el 2-6, aquest 2-6, ha estat la culminació d’una època, d’un estil, d’una manera de ser i pensar, d'un estil i d'una manera diferent d'entendre el futbol.

BONA NOTÍCIA

L'Ajuntament de Torredembarra permetrà finalment que els veïns que tinguin domiciliat el pagament de l'impost de béns immobles urbans (IBI) l'abonin en dues fraccions. Així ho estableix un decret signat pel regidor d'Hisenda, Santiago Ardèvol, amb l'objectiu de facilitar el tràmit als ciutadans, que respon a una petició feta per l'oposició per l'ABG en el darrer ple.


D'aquesta manera, la meitat de l'import del tribut es cobrarà el dia 17 d'agost i la part restant es pagarà el 20 d'octubre. Les persones que no tinguin el pagament de l'IBI domiciliat sí que hauran de pagar íntegrament l'impost en una sola vegada, tot i que fins al dia 29 de maig podran sol·licitar beneficiar-se també d'aquesta mesura.
Noticia publicada al diari EL PUNT

dilluns, 4 de maig de 2009

COMPARTINT UN GELAT

Hem trobo amb en Joan Pérez, Regidor de Serveis, tot menjant un deliciós gelat italià al costat de casa. Feia dies que no parlàvem, ell ocupat com ningú a l’Ajuntament, treball i més treball, no para. És com una màquina accelerada que trenca tots els pronòstics fets i per fer a aquells que, com jo, creiem que podria defallir en qualsevol moment. Això si, no perd el somriure ni per casualitat. Ja poden anar be o malament les coses, però ell sempre somriu. Un excés de confiança?. No crec. Mes aviat és que ell és així per naturalesa. Segueix aixecant-se a les sis i,a les vuit, cap a l’Ajuntament. I pensar que encara hi ha gent que li critica tantes coses!!. Potser, com diu aquell, no tot ha de ser voluntat. Es cert. Però tinc aquella sensació que ho fa be. Al menys ho fa millor que el seu antecessor – millor dit, la seva antecessora- . Hem comenta que la propera setmana s’aproven els pressupostos. Ja era hora !!, li dic. “És que ha estat complicat tot plegat”, em contesta. M’ho crec, li dic. M’explica nous projectes: aparcaments a les entrades de La Torre, allà al CAP, canvis de direcció de la circulació per les obres de l’aparcament de Filadors. Parlant de l’aparcament: “si, em diu, l’acabarem a temps”. M’ho crec, i ho espero i estaré content sobre tot per aquells que diuen amb la boca petita, i sempre en privat :“que no els hi surti, per favor, que no els hi surti”.

Son les festes de l’1 de maig, dia del Treball. Un bon dia per compartir en Joan Pérez