Un desànim generalitzat s’ha apoderat de tot el mon. Sí, si, de tot el mon. Uns per excés els altres per mancança. I no m’estranya pas. Ni molt menys. Mes aviat el contrari, el comparteixo. “Potser és la calor”, penso jo solet, com si em fes una proposta tranquil•litzadora a mi mateix. Però no, no és pas això. És tot plegat. Els únics animats son els seguidor de la Roja (qui li hagués dit al Franco, sembla una broma de mal gust, però molt bona).
Com deia, el desànim no és pas per la calor, és per tot plegat: puja l’Iva; tenim una retallada important en els drets dels treballadors –sort en tindrem amb la Camarada Cospedal que ens retornarà els drets i posarà en pràctica la revolució obrera i estudiantil pendent des dels temps del PCUS-; tenim una sentència que no agrada ni als de la COPE (per motius ben diferents, crec, que els del Rovira, en Mas –carai, carai que s’acosten les eleccions!!!- i en Montilla –bé aquest no se molt bé que li passa-), el treball no surt o pitjor encara, no ni ha: pobre home del carrer, que no en té ni per la Roser –ai, no que és pecat -.
Ai si aquests polítics s’haguessin donat tanta pressa per cridar al cel i moure terra, i unir-se i fer manifestacions per trobar sortides a la crisi i a l’atur !! (que en soc d'il.lús, oi?)
I ja el “colmo”. El govern Torrenc està sense estar –i com deu estar ? –. Qüestió aquesta què no és pas fàcil d’aconseguir. La veritat és que té molt de mèrit. Sembla que la “calma chicha” és trasllada a tots els despatxos, bé, no a tots, l’Alcaldia treu fum sense ser Nadal: fum pel cap i pels peus que l’aguanten, a l’Alcaldia dic.I l’oposició va fent travesses sense travessar el pont que els separa, no ideològicament, es clar, sinó de formes, de cares – gent cares, més aviat barates -. Més amoïnada pel Bisbal i els seus efectes secundaris a les “caderas”,que per reconduir la seva pròpia situació política. Sí, ja sé que tot passa i què això és momentani...o no – quina por -.
I alguns membres del Govern sospiren que no conspiren. Saben que fins l’octubre ningú és mou. Llàstima. Saben que fins la tardor tot paradet, malgrat tot estigui en moviment: xiuxiueig a l’orella d’uns i altres: “ psss, psss...vine amb mi maca, que et donaré una cadireta nova”; “psss, psss...que el numero cinc va car nen...au puja al carro”; “psss, psss....no t’ho pensis, fes pinya, que nosaltres farem la botifarra”
No em feu gaire cas. Estic desanimat
És que ara m’he adonat que el que un dia vaig votar no serveix, i no em deixaran repetir la meva voluntària votació. Aquests del tribunal !!. Millor muts. Mireu com ens han deixat: desanimats
I així,com de lluny amb el so i amb la forma, m’arriba una veu prou coneguda i prodigiosa que quasi bé no s’entén i que crida desaforadament : “VIVA ESPAÑA”, quan se li pregunta per l’Estatut de Catalunya.
“psss, psss....no ho diguis a ningú, però era en Fraga. Vols una cadireta a l’Ajuntament, nena ?....”
4 comentaris:
La remor de l’etern debat ja torna. És que el Tribunal Constitucional ha fet res que no estem ja acostumats? Es parla d’injustícia, possiblement sigui així, també d’humiliació, possiblement també, i d’indignació. Ep! Fins aquí...
Indignació és el que et canviïn les regles del joc perquè ara ja no val jugar així. Però jo mostro més indignació en el fet de seguir-hi jugant perquè ja sabem què ens aportarà una relació amb Espanya, el que no sé, i voldria provar, com és el sabor de l’aventura de la utopia. Potser seria força amarg, o massa picant... Per tant, som els principals culpables d’aquesta pantomima i de res serveixen ara les veus d’alarma sobre el maltractament rebut.
És decebedor veure com un poble segueix volent encaixar amb aquell que el rebutja, bé, potser hauria de dir que no l’estima per tal com és. La majoria vol la relació conjunta i, com diu el president, hem d’acatar malgrat que alguns no ho veiem així (i tampoc sabem què hem de fer).
Seguim, doncs, renegant d’Espanya, mentre els carrers s’omplen de botzines i banderes quan la Roja es classifica
per a quarts. Qui ens entengui que ens compri...
Doncs no és tan complicat. Qüestió de prioritats.
Els que no reneguen de l'estat, callen. Perquè parlar?
Els qui diuen que reneguen de l'estat, potser ho senten de cor o potser és el millor que poden dir, però en tot cas, mai sabrem fins als plebiscit, quants hi ha realment de cada opció.
Perquè no ha estat una evolució serena. Dir que un vol ser independent, potser una manera de no tenir que afrontar-ho.
Perquè els moviments independentistes no acaben de proposar models per al futur estat català?
Es casualitat que quedi bé menysprear al president Montilla? Potser un altre cap de llista o hagués fet millor?
Feu una llista a la imaginació i a veure que penseu... o sentiu.
I valtroes, ¿Quan plegueu? ¿o preferiu que es fotin una puntada al cul?
Senyors, quan un govern està en feble minoria com l'actual, la responsabiliat de la mala gestió ja no només recau en el govern. Em pregunto si a cas seria molt difícil acabar amb la situació monopolista de publicitat escrita als diaris Mònic i la Torre, per tal que es pugui publicitar també a la Radio, amb els consequents ingressos pel debilitat estat econòmic de l'Ajuntament.
Senyors: Entenem que us falla el suport de Lluís Suñé i la Iris Gual que han aconseguit treu-li a l'alcalde l'Escorxador per fer-ho servir com a seu social pròpia, on es prioritzarà la construcció d'un bon BAR i el descontrolat consum d'alcohol, i... als nostres joves de la Torre, de la nova oleada de joves "Ni ni", és a dir que ni estudien ni treballen, i estan tot el dia al bar, al bar de l'Escorxador, on el Suñé els i menjarà l'olla, aquestos són pressa fàcil i les eleccions s'acosten. Pot ser a canvi d'aprovar els pressupostos l'alcalde els hi donarà fins i tot alguna feineta ben rentable, ja que el Lluis, no té ofici conegut, i el Xollo de la Gene està compte enrera. Tot plegat és la política que desmereix la confiança dels ciutadans.
Salut i tapat.
Publica un comentari a l'entrada