dijous, 6 de novembre de 2008

AQUELL PROFESSOR D'ANGLÈS





Quan era petit en el poble de Mollet va arribar un bon dia un noi de color professor d'anglès. Aquest home va llogar un petit local que donava arran de carrer (concretament al Carrer Duran), i la seva classe es feia en una petita habitació amb una finestreta des d'on la canalla anàvem a observar tots intrigats la pell d'aquell home. A Mollet feia molts anys que hi vivia una dona que tots la coneixíem com a “la negreta”, però no era de pell obscura, o al menys no tant obscura com la d'aquell home que ens va arribar precisament dels Estats Units. Tota la canalla en parlava d'aquell home negre i tots el volíem veure, fins i tot si algun cop ens el trobàvem pel carrer tots fugíem corrents “no fos cas què”. De fet no ens ha d'estranyar aquesta situació, ja era el primer home de pell ben fosca que veiem al poble.

Un dia aquest home, no em pregunteu perquè, va aparèixer per casa convidat pel meu pare. Desprès de superar l'esglai que vaig tenir, vaig poder escoltar la conversa que tenien allà a casa entre el meu pare i ell. Recordo que el meu pare li va parlar del malament que els tractaven allà als EE.UU. I aquell home, modest i afable i llarg com un pal, només anava movent el cap d'amunt a avall, deixant anar un petit somriure molt de tant en tant, com si no volgués que ningú li recordes la situació de racisme que en aquells moments patia el seu país.

Poc temps desprès, al cinema, vaig anar a veure una pel·lícula que em va recordar la situació viscuda a casa “Adivina quien viene a cenar esta noche” amb un esplèndid Spence Tracy. Aquella pel·lícula ens va donar molt a pensar en aquells temps i malgrat la tendresa que volia reflexar, tots vam comprendre en els EE.UU un negre només podia triomfar i ser ben vist si es comportava com un blanc.

Ara als Estats Units a escollit a un negre (afro-americà, com és diu ara) com a President. Una notícia que a mi m'ha il·lusionat moltíssim i m'ha fet pensar i molt amb el patiment d'aquella gent ara no fa pas gaires anys. Quan jo era petit (i d'això fa quatre dies), ells no podien votar, els autobusos tenien zones diferenciades entre blancs i negres, les fonts d'aigua estàvem també separades de manera que un negre no baves en la mateixa font que un blanc i així amb un llarg etcètera.

Ara sento i escolto coses molt boniques. Fins i tot d'aquells que sempre han estat contraris a què els del Partit Demòcrata fossin els governants d'aquell país.

Escolto també moltes comparances malicioses amb el president del govern espanyol, sense tenir en compte les moltes diferencies entre un i altre país (en concepció, en cultura i en moltes coses més); hi escoltat fins i tot a un dirigent polític dir que “allò de la guerra de Iraq queda molt, molt lluny”, com sí de la memòria històrica es tractés, quan li han preguntat sobre el fet que el triangle de les Azores ja ha estat escombrat del mapa polític.

Enhorabona a l'Obama i a tota la resta del món

.

2 comentaris:

Tondo Rotondo ha dit...

No ho tindrà fàcil l'Obama... esperem però que canviï coses. Si ell no ho fa que podem esperar del gover USA?

Juan ha dit...

Hola:

Yo creo que los EEUU , an votado por fin por el cambio (ya era Hora) , lo que no veo tan bien es la doble moral de los EEUU y del mundo. Mientras Obama consigue alzarse hasta la Casa Blanca ,por mayoría, se retiran los derechos conseguidos por los homosexuales en el estado California ,Qué país, qué mundo!!!

Besos