dimecres, 18 de març de 2009

CAP LLAÇ MÉS

Recordo malauradament aquells maleïts temps que, quan alguna injustícia sortia a la llum, tots anàvem a signar un manifest. Recordo aquells manifestos demanant la llibertat d’Albert Boadella, o aquell que un grup de joves varem signar per recolzar l’ús del català a les escoles, o bé aquell que demanàvem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. En aquell temps fins i tot erets mal vist si apareixia un manifest i no es veia la teva signatura. Era un no parar. Tots volíem signat per demostrar que un estava al costat dels indefensos, per fer veure al mon que estàvem al costat de la justícia i la llibertat. Fins que va arribar un dia que ja no va fer falta signar manifestos, ni anar al darrera d’aquell que d’amagat portava un full que calia signar fos com fos. Les llibertats estaven recuperades, l’Albert Boadella estava a casa seva fent càbales en contra d’en Pujol (qui ens ho havia de dir), etc, etc.

Ara el que cal és que els llaços negres (per la mort de dones víctimes d’una violència bruta i covarda per part de les seves parelles), blancs (per la mort de persones com jo, com tu i com aquell, víctima d’una violència absurda i degradadora de falsos alliberadors de pàtries), liles (per demanar allò què és just: la igualtat dels homes i de les dones sigui quina sigui la seva tendència sexual), etc, etc., siguint part de la nostra història.

Jo el que vull és que desapareixen els llaços de tots els colors, perquè això voldria dir que han desaparegut del tot atrocitats com les morts innecessàries, la discriminació dels nostres amics, companys i/o veïns.

Jo el que vull és no tenir que posar-me mai més un llaç de cap dels colors de l'arc de sant martí