dijous, 12 de març de 2009

UNA NIT SENSE LES MUSES



Be. Hi han dies que un no sap que escriure. Es queda penjat mirant el teclat i pensa: ¿ On carai estarà aquesta lletra que em farà començar?. Però no se sap.


Be.
Un té , però, la necessitat d’escriure, més li fa tot una mica de mandra: ¿ política? Ufff. Què si PP i els espies (Visca James Bond !!!) i els vestits regalats (quina sort, paio)que si la COPE i els seus fantasmes catalans i quotidians (alerta s’acosta l’1 d’abril, 70 anys....quina por!!!), que si el PSOE i el finançament, què si....bla, bla, bla. Sembla com si tot estigues envoltat d’impotència, de mal humor, de crisi i més crisi, i apa, venja amb la crisi.

Be.
També tinc l’estrany impuls de parlar del Barça. Però en “Pep” no ens vol deixar-nos anar en l’optimisme i ens obliga a reprimir la eufòria – ja vegeu, tants anys de repressió i ara el Barça ens fot de nou al pou -. És clar que vanagloriada repressió, per què al mateix temps significa no poder parlar del Reial Madrid,qüestió aquesta que m’alegra per no crear falses idees vers la meva persona, el que em dirigeix directament a escoltar, impulsiva i“viciosament”, als Beatles.

Be.
Penso que potser em podria passar el “mono” si agafo per la cua temes de caire social. Però em fa mandra. Aquesta és la veritat. Hem repetit tantes vegades el mateix que tinc i/o tenim (crec) la sensació que tots plegats som un xic pesats, i que ja està be de molestar al personal amb teories grandiloqüents que, de tant que ho son, cauen com pedres (o sigui pel seu propi pes).

Be.
¿I la “tele”?, penso. Que va !. No hi ha per on agafar-la, entre grans germans, operacions “triunfo”, la paròdia de país que ens transmeten en directa, els tertulians que tot ho saben, els no tertulians que no saben res i tots plegats, millor un llibre. Parodiant al magnífic Grouxo: La “tele” ayuda a la cultura: siempre que hay una en marcha yo leo un libro. Be, més o menys venia a dir això. No era tonto no aquest Marx.

Be.
De cop, començo a colpejar el teclat i deixo que vagin fluint les paraules, les lletres i fer, de pas, mam i pipa al repte d’omplir una pàgina (virtual) en blanc, i embrutar-la amb signes que a voltes tenen fins i tot sentit.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aixecar-se, dutxar-se, esmorzar, llegir la premsa, apanyar la oficina, comprar, treballar, dinar, treballar, gaudir del net, fer-la petar amb la nena, o amb companys i amics, preparar el sopar, gaudir de la parella, llegir, dormir...
Així un dia darrera l’altre, i de sobta,... FLAS!, Òndia, si tinc un bloc i ara fa dies que està descuidat... Redéu, redéu, redéu..
Trobar-li un raconet al blog entre tanta rutina tampoc està malament, oi?

jordi solé ha dit...

Una mica de raó potser sí que en tens. Cal però, que també hi busquis la part "conyona" del text, i no, no ha estat per avorriment.

Per cert, m'he divertit molt amb la lectura del teu escrit. Una mica anem per la mateixa línia, no?


Sempre endavant

Jordi